lA CRÒNICA
Determinant l'autodeterminació
El quid és si el dret inclòs en les lleis internacionals és per a tots els pobles, o només per als colonials
Diu l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, aprovat per l'ONU el 1966 i ratificat per l'Estat espanyol l'abril del 1977, que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”. I en l'article 3 remata que els estats signants en “respectaran” i “promouran” l'exercici. Un mandat a simple vista claríssim, que tanmateix encara aixeca visions contraposades entre els experts sobre la seva aplicació pràctica, i en concret en el cas català, tal com divendres es va posar en relleu en dues jornades simultànies a Barcelona, organitzada per la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats, i a Tolosa, a iniciativa de Diplocat, al voltant d'una mateixa pregunta clau: Catalunya té dret a decidir?
Els amfitrions de l'acte barceloní ho tenen tan clar que ho defensen amb contundència en el document de conclusions de la jornada. “Afirmar que el dret d'autodeterminació existeix i que el poble català n'és subjecte legitimat [...] és una realitat jurídica inqüestionable”, apunten, abans de constatar que el dret a decidir no és res més que una “actualització”. El text recorda que això inclou “el dret a la secessió, negociada o unilateral, i altres alternatives com ara la lliure associació o la integració en un estat preexistent”, i conclou que la negativa espanyola a deixar exercir el dret “obre al poble de Catalunya la possibilitat d'apel·lar a la comunitat internacional” per fer-lo valer.
No totes les opinions hi coincidien. Per al professor de Sciences Po Jean-Bernard Auby, amfitrió de la jornada occitana, el tema de l'autodeterminació catalana, “des del punt de vista jurídic, s'ha de formular en el marc europeu”; un marc que “no creu” que reconegui tal dret a Catalunya. Auby admetia que és una qüestió complexa, tot i que a Barcelona, la catedràtica de dret internacional de la UB, Anna Badia, recordava també que va néixer pensat per als pobles colonials i que després s'ha anat ampliant, sí, però “cas a cas”, i per tant no se'n pot generalitzar l'aplicació. “El dret internacional no empara la secessió d'estats, no s'hi pot acudir per fonamentar-les perquè no se n'ocupa, si bé és cert que tampoc les prohibeix”, raona. El cas de Catalunya, diu, “no té una base directa en el principi de l'autodeterminació”, tot i que també concloïa: “Negar sistemàticament un grup de població perquè el marc jurídic no dóna resposta a les seves aspiracions no sé si es pot mantenir durant molt de temps.”
Una cosa semblant opinava el catedràtic de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo, per a qui “sense consulta al poble de Catalunya ja no es pot resoldre el problema”. Segons ell, el dret a l'autodeterminació “és el constitutiu, el principi bàsic d'una societat democràtica”, si bé “té un sentit en els països democràtics, i un altre en els que no”. En tot cas, per a ell Catalunya no l'ha ni de justificar: “Per què no? És clar que té arguments, no cal fer un memorial de greuges”, apuntava.
La resta d'intervencions també ho van defensar. Per al professor de la Universitat de Montreal, Daniel Turp, “els tractats internacionals són molt clars, i Espanya i el Canadà els han ratificat sense reserves, han acceptat que tots els pobles tenen aquest dret, i no només els colonials”. L'argentí Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional de la UB, hi feia èmfasi, i recordava que el segle XX ha estat formulat també per al simple cas de “quan hi ha una voluntat democràtica clara i majoritària d'exercir-lo”.
El president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, admetia que hi ha “diversitat d'opinions entre partits i sindicats sobre els seus efectes jurídics”. Per a ell, en tot cas, el que compta és que “cap moviment social al món té un 75% de població al darrere”, com és el català, i que el dret en general hi és “per donar resposta i canalitzar aquests moviments, i no pas per frenar-los”. Per això recordava que el Parlament ja ha votat en fins a onze ocasions des del 1989 resolucions a favor del dret a l'autodeterminació, de les quals la del setembre del 2012 n'iniciava efectivament l'exercici. Per a Pi-Sunyer, la fixació de data i pregunta “és un primer pas molt rellevant”, perquè “compleix tots els requisits que imposa la comunitat internacional sobre claredat i neutralitat”. Ja ho concloïa ell mateix: “Aquest procés no té aturador, ni cap Constitució ni cap instància des de fora.” I, fins ara, s'està fent “raonablement bé”.