Generalitat ‘vs.' Constitució
L'executiu català recorda que el govern de Tarradellas va ser restituït un any abans de l'aprovació de la carta magna
En els contraarguments es reivindica que la legitimitat democràtica està per sobre de la legalitat vigent de l'Estat
CiU torna a posar com a exemple la lluita contra l'esclavitud o el vot de les dones
El PP defensaque la Constitució i la legalitat vigents no permeten una divisió de l'Estat
Un dels contraarguments principals del govern contra l'informe Margallo és que la legitimitat democràtica està per sobre de la legalitat jurídica. Les lleis, per tant, es poden canviar. La Constitució, en conseqüència, també es pot canviar. La conclusió de l'informe de la conselleria de Francesc Homs és que, al contrari del que diu el govern del PP, la Generalitat no emana de la Constitució del 1978; bàsicament perquè neix democràticament el 1931 i perquè es restitueix ja el 1977, un any abans del referèndum constitucional.
La Constitució Espanyola del 1978 apareix en l'informe Margallo “com la garant de tots els drets i llibertats polítiques i també com la font última que atorga legitimitat a les institucions catalanes”. No obstant això, segons defensa CiU, “la legitimitat històrica de la Generalitat no pot procedir o derivar de la Constitució”. Per aquesta raó, Homs lamenta que García-Margallo tracti de “reconstruir un cert relat de la Transició” i obviar la història recent. L'informe reivindica el restabliment de la Generalitat en la figura de Josep Tarradellas per “un pacte polític”, malgrat que les lleis de l'estat franquista ho impedissin. L'informe de CiU subratlla que “l'esperit de la Transició va consistir justament a avantposar la voluntat política de canvi democràtic a una llei que, interpretada en la seva literalitat, no hauria permès cap avenç”. Segons considera l'informe, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català quatre anys abans “va trencar el consens, i va obrir un camí sense retorn”.
La Generalitat també intenta desmuntar la idea que les situacions polítiques són inamovibles per unes lleis fixes en el temps. Fa servir diversos
exemples. Primer, sobre el cas espanyol i la sortida de la dictadura. “Imaginem que, en nom del respecte a la legalitat, no s'hagués tocat ni una coma de la llei orgànica de l'Estat del 1967”. El franquisme va ser, segons el matís que fa el govern, legalitat vigent. Fins i tot, recorda, “aquesta llei va ser sotmesa a referèndum l'any 1966 i aprovada pel 95% del cens”, tot i que en plena dictadura. El govern català es pregunta: “Canviar-la per la llei per a la reforma política del 1977 no era trencar la voluntat majoritària del poble espanyol expressada feia només onze anys?”
De Franco a Ucraïna
La Generalitat reconeix “els condicionants del referèndum franquista”. Però el document sorprèn quan s'hi afirma que la votació de la Constitució també es va fer en un context d'alta violència. “Els atemptats gairebé diaris d'ETA, el GRAPO i el constant soroll de sabres a les casernes no van condicionar el resultat en un sentit molt concret?”, es pregunta retòricament. El text conclou que “ha arribat el moment d'afirmar que l'arribada de la democràcia a Espanya s'havia de basar, a partir del 1975, en una vulneració políticament consensuada i discreta de la legalitat vigent llavors”.
El segon exemple que es posa en el document sobre les suposades legalitats immodificables és el cas de la desintegració de la Unió Soviètica. L'informe al·ludeix al cas concret d'Ucraïna: l'any 1991, un 71,4% de la població va votar en referèndum a favor de mantenir l'URSS com a federació renovada de repúbliques sobiranes iguals, però a finals del mateix any, després de la declaració d'independència feta unilateralment pel Parlament soviètic ucraïnès, un 90,3% dels votants van dir sí a la pregunta “Vostè dóna suport a la declaració d'independència d'Ucraïna?”. La Generalitat reconeix que en un estat de dret l'apel·lació que fa el govern del PP de respecte a la legalitat vigent és “sempre lícita”, però introdueix un element per ampliar el focus: “Des d'una perspectiva democràtica, el mateix marc legal pot resultar insuficient quan es converteix en una constricció”.
Comparació amb l'esclavitud
El text reclama que la majoria dels grans avenços polítics, entre els quals torna a comparar el procés català amb l'alliberament dels esclaus, el vot de les dones o la legalització de l'homosexualitat, “resultarien inexplicables sense atendre a la fricció” entre legalitat i legitimitat. L'informe Margallo, en canvi, afirmava que “a ningú se li ha ocorregut invocar a Escòcia una col·lisió entre la legalitat jurídica i legalitat democràtica”.
El govern britànic va deixar clar, segons Exteriors, “que el Parlament d'Edimburg no podia actuar unilateralment” i, en concret, “el que s'ha fet, perquè ho permet el marc legal britànic, que és diferent del nostre, és transferir puntualment la competència de la convocatòria de consulta, possibilitat emanada de la pròpia sobirania del Parlament britànic i que preveu l'article 30 de l'Acta d'Escòcia”.
El govern català afirma que “a curt termini” aquest debat sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya “no suposa cap problema per al govern d'Espanya”, però opina que és “impossible de mantenir indefinidament”. En paraules del mateix text, “un estat no pot subjugar la voluntat política d'una part important dels seus ciutadans, tot insistint en una frase que es va escriure fa 35 anys”.
