Societat, patrimoni i desenvolupament van cada vegada més de bracet?
La idea és que tots tres tinguin cada vegada més relació. Així ho recull la declaració final del Fòrum Mundial de Cultura, celebrat a Bali el novembre passat. La cultura ha d'anar a l'una amb el desenvolupament sostenible. I això és clau! Com també ho és que la majoria de països combreguin amb aquesta directriu i treballin junt amb la Unesco.
Què cal fer quan el desenvolupament topa, per exemple, amb la conservació d'un monument?
En els casos remots en què hi ha incompatibilitat, l'acord internacional defensa la conservació per a aquells llocs que busquen ser inscrits en la llista del patrimoni mundial, però això no vol dir que s'hagi de fer sempre. De vegades, les agendes de desenvolupament estan per sobre la conservació. Aquesta qüestió s'emmarca en l'interessant debat sobre quina cultura volem i serà un element a tenir en compte quan es revisin els Objectius del Mil·lenni, les fites pactades pels països de les Nacions Unides per al 2015, que tenen com a intenció promoure una més gran igualtat al món.
És evident que molts Objectius del Mil·lenni no es compliran.
Més que el compliment, el que caldrà mesurar-ne és el grau d'avanç en educació, sanitat, equitat... La clau serà veure no tant què s'ha complert sinó el progrés i quins són els nous fenòmens que poden afectar aspectes com el patrimoni.
Fenòmens com ara la destrucció d'Alep a causa de la guerra de Síria?
Sí, en aquest sentit, parlem del patrimoni com a ostatge dels conflictes. Si bé la destrucció d'espais no és un fet nou, hi ha llocs on la identitat simbòlica s'està destruint de forma lacerant. Als tècnics com jo no ens toca qualificar el conflicte sinó veure què es pot fer i protegir les zones en perill.
I què s'hi pot fer?
Doncs donar eines als professionals sirians perquè apliquin la poca prevenció possible. Algunes accions poden semblar absurdes i són tan simples com disposar de sacs de sorra per evitar que s'esfondrin els edificis. La Unesco va inscriure l'any passat sis enclavaments de Síria en la llista de llocs en perill i no tots tenien danys físics però sí que estaven en risc. Com els nens i les nenes, el barri vell d'Alep és una de les víctimes innocents de la destrucció.
A Mali, els gihadistes van destrossar els mausoleus de Tombouctou, considerats patrimoni mundial de la Unesco.
Hi ha qui diu que els islamistes els van destruir perquè eren a la llista de llocs en perill de la Unesco, però ells ja havien decidit malmetre'ls. En aquest cas, cal anotar que el valor del patrimoni no es troba solament en la materialitat, que pot desaparèixer, sinó que en queda la memòria i els processos que la van generar. Segurament, a Mali, la recuperació tindrà a veure amb la persistència de la memòria. Sovint em pregunten si es reconstruiran els budes de Bamiyan [malmesos pels talibans] i no ho sé. Potser n'hi ha prou amb la projecció de les estàtues que es fa a les pedres.
Quins paràmetres s'utilitzen per prendre decisions? Cada cas és diferent?
Cal saber què s'ha perdut i quina rellevància tenia. Per exemple, la reconstrucció a Haití de les cases de gingebre de Jacmel pot semblar secundària si valorem la crisi humanitària causada pel terratrèmol, però era altament simbòlica. En aquell cas, el patrimoni jugava un paper en la recuperació de la cohesió social i del turisme.
L'impacte d'un fenomen natural és més fàcil de preveure que l'acció humana?
Moltes desgràcies només són l'exaltació de fenòmens naturals que sempre han existit però que ara tenen més intensitat. Sempre hi ha hagut huracans al Carib. Però els conservadors hem d'aplicar la previsió adequada en la gestió del risc de desastre.
I com es gestiona l'acció de l'home?
Els objectius terroristes són sovint espais que toquen el cor de la gent. Cal pensar quins són els llocs vulnerables perquè les crisis no sorgeixen del no-res, les guerres sovint estan anunciades.
Però el control a tothora és complicat. Sembla més fàcil actuar en un esdeveniment concret com els Jocs Olímpics.
Fins i tot uns jocs no poden blindar-se del tot. I també voldria reconèixer que els professionals que ens dediquem al patrimoni no estem acostumats a veure-hi més enllà, però si interactuéssim amb altres professionals potser sabríem que la construcció de les grans infraestructures com ara un pont o un metro no es planifiquen de la nit al dia.
Coneix el cas de la tuneladora del tren d'alta velocitat que passava a prop de la Sagrada Família?
Sí, el conec. Els professionals del patrimoni han de saber sempre a l'avançada quins són els plans del Ministeri de Foment. Li explico un cas personal. Sóc restauradora i, quan començava, vaig tenir una experiència amarga. El meu primer projecte va ser la restauració d'un casalot històric a la Ciutat de Mèxic. Vaig dedicar molts de mesos a documentar-me sobre les capes de pintura que tenia la façana i, un dia, vaig passar-hi per davant i gairebé m'agafa un cobriment de cor: l'edifici no hi era. L'havien tirat a terra perquè era una construcció no catalogada. Mai se'm va ocórrer pensar com hi actuava el pla d'urbanisme.
Però en va aprendre la lliçó!
I tant! No estem acostumats a veure la resta de projeccions sobre un territori.
Com a consultora sobre patrimoni, es considera una mena de bomber al rescat de llocs en perill?
Treballo pel sistema de patrimoni mundial i voldria pensar que intentem ser més proactius gràcies al suport dels països, les agències dels governs i la Unesco. Tractem de crear eines que ens permetin gestionar els canvis i no només córrer apagant focs, que també ho fem.
La Unesco està desbordada?
El sistema està sobrecarregat. Hi ha gairebé mil llocs a la llista, que no sabria dir si són molts o són pocs, però seran tants com calguin perquè hem de tenir una mostra d'allò que té un valor universal excepcional. Això és una construcció social i la nostra llista seguirà evolucionant per reflectir el que valorem com a humanitat, que avui és diferent del que posàvem en valor el 1975.
Cada cop es demanen més requisits per formar part del patrimoni de la Unesco?
Sí i també més implicació per part dels estats, que també és cert que hi estan cada cop més compromesos.
De tota manera, perquè un lloc es conservi no només cal el segell de la Unesco, sinó que la gent se'l cregui.
I que vulgui assumir el compromís de preservar-lo. El segell d'Unesco és un atractiu turístic, però les ciutats que són patrimoni mundial han de, per exemple, mitigar els efectes del canvi climàtic. Els sistemes de gestió han de considerar factors de sostenibilitat econòmica, ambiental, cultural i, òbviament, social.
El procés de recuperació d'un espai sovint no es fa en un any, però si es fa bé, genera teixit social. Ningú diu que no pugui haver-hi canvis, només cal repensar com gestionem els canvis.
Quins són els criteris per gestionar-los?
Jo parlo per allò que no pot parlar. El meu deure és donar raons per saber que un lloc concret ha de ser preservat en funció del seu significat i el seu valor. Per altra banda, no conec cap lloc on no caminem sobre la història, tot i que també hi ha les demandes del present. A vegades, apel·lem als drets de les noves generacions a conèixer el passat, però potser en més d'una ocasió ens hem oblidat dels drets de les generacions actuals.
Quin és l'aspecte més delicat en la salvaguarda del patrimoni?
Prendre decisions informades i saber que la conservació és un camp gris on hi ha opcions que han de conviure. És cabdal tenir eines i temps per poder prendre una decisió. Jo treballo sovint a l'Àfrica i m'agrada l'expressió pole pole (a poc a poc) perquè les decisions han de suportar el pas del temps.
Parlem de la Unesco com a institució, Es va equivocar en admetre Palestina com a estat membre?
Seguim fent referència al temps: ja es veurà. Només diré que al món hi ha espai per a tothom. Els diners només són diners i ara la Unesco té menys fons, ja es crearan o ens adaptarem a viure amb menys.
Més enllà de la polèmica palestina, la Unesco està en hores baixes, oi?
La cultura té una crisi de recursos, no només econòmics sinó de gent que hi vulgui treballar. Potser som uns animals una mica estranys... Deixi'm explicar-li una anècdota personal: tinc una filla de 20 anys que rebutja el passat. En canvi, abans, la idea de patrimoni començava a casa, on es guardaven coses de valor per a les pròximes generacions i era fàcil entendre que els llocs eren el llegat de tota aquella gent que hi havia estat abans. Tinc una camisa petitona de la meva rebesàvia, amb la qual cada primer membre d'una generació de la nostra família està fotografiat o dibuixat. La meva filla podria tenir un fill i posar-l'hi, però m'ha dit que a on vaig a parar, que no li fa cap gràcia
.
