“La via més natural és que els crítics del PSC marxin”

Té les seves raons personals, però el més important és la coincidència amb Toni Comín i espero que amb molta més gent en el projecte que comencem a dibuixar. Hi ha un terreny de futur i cooperació per recompondre l'espai socialista catalanista.

Busquem la màxima ambició des d'un punt de vista de país. És a dir, assegurar la presència d'aquest socialisme catalanista compromès amb el procés, anar construint una gran alternativa progressista i aconseguir consolidar la unitat del catalanisme polític. Ara per ara, només és una possibilitat i hem de fer molta feina per concretar-ho. Hem de passar per l'àmbit de les municipals i les eleccions catalanes i també demostrar que som capaços de connectar amb Iniciativa, altres forces d'esquerres i els nous moviments socials.

Hem de fugir de la política tradicional entesa per la suma de sigles i tenir la generositat d'anar a buscar els ciutadans per construir projectes de ciutats, territori i de país i anar-ho concretant amb objectius específics. També cal que aquesta esquerra sigui capaç de respectar el rol del president Mas.

L'alternativa d'esquerres ha de disposar d'una gran força política i avui ERC és qui està més a prop de representar-ho. Les enquestes donen a ERC entre 35 i 40 diputats, però hem d'arribar a 60.

En el PSC hi ha una multitud i una realitat de socialisme catalanista amb les quals hem de comptar. La direcció, però, ha portat tot el conjunt a defensar unes posicions allunyades del procés d'afirmació catalana. Hem de veure com evoluciona l'organització. O bé que, per les vies de debat intern, vagi tornant cap al catalanisme o bé que cristal·litzi en una posició de subordinació al socialisme espanyol, que és el més probable.

Això ho han de contestar ells, però seria la via més natural, òbvia i efectiva. Tot i mantenir unes posicions que són coincidents amb les nostres, com que no acaben ni de guanyar dins el partit ni d'arribar al trencament avalen la majoria orgànica del PSC. I no fan el millor servei a la ciutadania de cor socialista. És ara que cal la presència activa del socialisme català, no d'aquí a un o dos anys. És ara quan estem definint la Catalunya estat i, per tant, els diria a aquests companys que és ara quan fan falta.

Respecto la legitimat del PSC de situar-se fora del mapa del catalanisme. Si mantenen que s'enforteixen, els fets ho diran. Per enfortir el país, però, fa falta aquest moviment que explicava abans i així adreçar-nos al milió cent mil votants que va tenir Pasqual Maragall el 1999. L'actual PSC ha deixat pel camí més de la meitat.

ERC exerceix un paper central en el procés i amb una aspiració d'hegemonia dins el camp de les esquerres. També mostra una gran generositat i obertura per acostar-se a aquest concepte més ampli.

No es tracta d'explicar-ho amb detall. Jo vaig defensar un criteri diferent en el terreny personal, però no hi ha res a criticar. Al contrari. Hi ha hagut una actitud molt positiva.

Exacte. Jo tinc una visió orientada més de futur i no d'actuar només amb criteris de presumpta rendibilitat. I volia posar l'accent, i el vull posar, en la capacitat de Nova Esquerra Catalana.

Entenc que hi hagi gent que ho digui. Tinc una edat i una trajectòria amb bastants càrrecs públics i l'únic que puc al·legar en defensa pròpia és que se'm jutgi pel que dic i faig. Si algú pensa que el Parlament Europeu en aquesta nova etapa és un cementiri d'elefants, s'equivoca. A Europa decidirem qüestions essencials del nostre país.

Aquest element va fer que Nova Esquerra Catalana defensés, i encara ho fem, una candidatura unitària del catalanisme. Hauria augmentat la participació i els resultats. Tot i això és possible aconseguir el segon diputat comptant amb el treball col·lectiu i la presència del socialisme catalanista com un valor afegit. També hi haurà companys de les Illes i el País Valencià.

No. Hauria de ser un punt comú i si poguéssim també hi hauria d'haver un element afegit respecte a l'acord de la data i la pregunta en el sentit de com volem conduir el procés a partir d'ara.

Aquest país ha fet un recorregut que va començar amb la iniciativa de les esquerres del nou Estatut. El 2010 va culminar amb una quasi explícita humiliació i la societat catalana va reaccionar amb indignació. Els dos anys següent, els partits, començant pels socialistes, no vam ser capaços de recuperar els nostres objectius i me'n sento perfectament coresponsable. El 2012, Catalunya va començar a afirmar-se i el 2013 ja està en la fase d'un nou projecte. Alguns han anat seguint la ciutadania i d'altres, com el PSC, no. Com a conseqüència d'aquest procés, el concepte independència ha deixat de ser una certa religió personal i ara és una convicció pragmàtica. És el camí que queda obert i el que genera il·lusió en la societat.