Endevina qui vol votar
El periodista Jofre Llombart dedica el seu segon llibre, ‘Doncs jo, ara, votaré sí', a desmentir que a Catalunya hi hagi fractura social pel procés
La germana del cardenal Sistach, el fill de Vázquez Montalbán i el nét de Carrasco i Formiguera, entre d'altres, aposten per la independència, mentre que la filla d'Enric Millo defensa la consulta
Les nou entrevistesque hi ha en el llibre conviden el lector
a imaginar-se les cares d'estranyesa dels familiars i amics d'algun dels protagonistes quan van descobrir la seva ascendència política
En la inoblidable Endevina qui ve a sopar (Guess who's coming to dinner), Stanley Kramer retrata els prejudicis racials de les classes mitjanes dels Estats Units a finals dels anys seixanta. Ni el periodista Jofre Llombart (Sant Cugat, 1975) és Stanley Kramer ni el procés sobiranista està provocant a Catalunya tensions com les que va viure la societat americana en una època marcada per la lluita per la igualtat de drets civils entre blancs i negres. Queda clar a Doncs jo, ara, votaré sí, (Angle Editorial), el segon llibre de Llombart, amb el qual ha volgut reflectir l'absoluta transversalitat del procés sobiranista a través de nou entrevistes a persones que, per la seva extracció social, no semblaven cridades a optar per l'independentisme o el dret a decidir i que ho han fet sense que això els hagi causat problemes amb el seu entorn més immediat. El resultat és un producte deliciós que convida a imaginar-se, això sí, les cares d'estranyesa dels familiars i amics d'algun dels protagonistes quan van descobrir la seva ascendència política. Cares com ara les que feien els Drayton (Katherine Hepburn i Spencer Tracy) quan van saber que el promès de la seva filla, el doctor Prentice (Sidney Poitier), era negre en la pel·lícula guanyadora de dos Oscars l'any 1968.
Quina cara deuria quedar, si no, al portaveu del PP al Parlament, Enric Millo, el dia que va saber que la seva filla Montse, estudiant de polítiques a la Universitat Pompeu Fabra, és una ferma defensora de la consulta? I als companys de Manolo Ortega, president de la Penya Madridista de Sant Vicenç dels Horts i seguidor acèrrim de la roja, quan van descobrir que vol una Catalunya lliure? Per no parlar del cas de Maria Antònia Martínez Sistach, germana gran de l'arquebisbe de Barcelona, que als 78 anys ha descobert, com molts altres, que ha estat independentista tota la vida i que ara es passa les tardes dels caps de setmana repartint flyers, col·laborant amb l'Assemblea Nacional Catalana i assistint a tota mena d'actes de signe inequívocament sobiranista com ara les trobades del Moment zero, coorganitzades per aquest diari, i en les quals es va forjar l'entrevista que surt en el llibre. Sistach és, de fet, l'única de les nou persones entrevistades que admet que ha experimentat un distanciament respecte a algunes de les seves amigues de sempre, un fet que l'autor atribueix a una qüestió “generacional”.
“Volia posar cara, nom i cognoms a algunes de les persones que han contribuït a fer que aquest procés sigui transversal i majoritari”, explica Llombart, autor d'un volum que aspira a seguir les passes de Desmuntant la caverna, la seva opera prima i un dels llibres més venuts el Sant Jordi de l'any passat. A més dels ja esmentats, en el treball també surten de l'armari la periodista Cristina Fallarás; Daniel Vázquez Sallés, fill de Manuel Vázquez Montalbán; Marc Carrasco, nét de Manuel Carrasco i Formiguera; Chakir el Homrani, sindicalista de la UGT; Fernando Corominas, madrileny i exvotant del PP, i la videobloguera Mel Domínguez, nascuda a Andalusia i establerta a Catalunya fa només dos anys. Tots ells formen un retrat de la diversitat social que hi ha a Catalunya –quatre de les nou entrevistes es van fer en castellà– i exposen el seu punt de vista sobre un procés que viuen amb absoluta normalitat.
“No he forçat res”
La recerca de Llombart, subdirector del programa El món a RAC1 i col·laborador d'El Punt Avui, va ser lenta. I en el camí, hi va haver algun no de fills, germans i parents de destacats unionistes o federalistes que van preferir continuar en l'anonimat. O que van proposar sortir-hi amb pseudònim, una possibilitat que l'autor va descartar. “No he volgut forçar res; de fet, a tots els entrevistats els vaig donar l'oportunitat de fer-se enrere en qualsevol moment”, afirma Llombart, que afirma que ha après molt de tots i cadascun dels protagonistes d'aquesta història. “Crec que la classe política no és conscient de l'extraordinària maduresa del poble que té al darrere; i a l'inrevés, també penso que sovint els ciutadans no tenen en compte la qualitat dels polítics que hi ha al davant de tot plegat”, resumeix el periodista, convençut que els catalans acabarem votant. “No poso la mà al foc pel quan ni pel com, però votarem”, conclou.