Del Guinardó a NYC
L'exportaveudel PSC vol situar-se enmig entre els crítics sobiranistes i la direcció de Navarro
Un dels moments crucials per decidir presentar-se a les primàries del PSC a Barcelona per Jaume Collboni va succeir a la cuina de casa seva durant una trobada amb amics. Era una reunió mig casual, d'un dia qualsevol, on els amics feien tertúlia. Aleshores un d'ells va dir: “Tu, per què no et presentes per alcaldable del PSC a Barcelona? Ets molt barceloní, tens un perfil diferent dels alcaldes de fins ara, coneixes molta gent...” Aleshores, Collboni va pensar: “Sempre havia dit que si hi havia un càrrec polític que em fa il·lusió seria el d'alcalde de la meva ciutat. Però, sincerament, fa dos anys ni m'ho hauria pensat. Jo, de petit, volia ser astronauta o veterinari.”
La idea de presentar-se a les primàries va acabar de perfilar-se l'estiu passat a Nova York. A l'agost i setembre va seguir la campanya de les primàries per l'alcaldia de la ciutat més important del món. Va guanyar Bill de Blassio, candidat demòcrata, de Brooklyn, d'esquerres i amb una família diferent de l'habitual de la política dels Estats Units: la seva dona afroamericana, Chirlane McCray, i els seus fills són tot un símbol multicultural en una ciutat on la convivència entre comunitats no sempre ha estat fàcil. “Vaig entrar en contacte amb l'equip de De Blasio i vaig entendre com es guanyen unes primàries”, diu. Què en va aprendre?, li pregunto. “Primer, que és molt important el contacte directe amb la gent, molt més que en unes eleccions, tot i que la participació allà també va ser baixa. Segon, cal destacar el perfil propi, el caràcter que diuen ells. I, finalment, l'important és adreçar-se a un públic concret, i no discursos generals per a tothom com en unes eleccions”, explica l'alumne avantatjat Collboni.
Una altra de les qüestions que va aprendre als Estats Units és la importància que col·lectius, sindicats o associacions es comprometin en favor d'una candidatura. Això és, segons comenta, el que ha intentat a menor escala en les primàries de Barcelona.
Per això ha visitat aquestes últimes setmanes els sindicats UGT –on va treballar– i CCOO, entitats veïnals i de barri –un dels seus suports públics és Jordi Giró, president de la CONFAVC–, col·legis professionals –com per exemple, el d'advocats– i el sector dels autònoms i les pimes. “Anar sumant el que ells anomenen la coalició de la victòria. És a dir, construir suports organitzats a la ciutat que tenen un efecte multiplicador”, explica. “La història de la meva vida a la ciutat és la de la defensa dels drets socials. Jo, a la política, hi estic de pas. Per fer política, per mi, no cal tenir un càrrec públic. A més, no necessito la política per viure. Tinc el meu ofici”, conclou.
Collboni, tot i el seu perfil cosmopolita, reivindica sovint aquell noi nascut al Baix Guinardó, advocat de sindicalistes i educat a l'escola pública. Escapolint-se del seu perfil més conegut com a expert en comunicació i membre de la desintegrada generació blackberry del PSC, no vol ser un candidat màrqueting. Quan els seus opositors l'acusen de ser un producte de política aparador o assenyalen que el seu marit és un conegut productor de televisió, ell respon amb el seu currículum d'activista social. Mentre estudiava dret a la Universitat de Barcelona, va militar al moviment estudiantil i va arribar a liderar l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya.
Després va entrar d'advocat a la UGT i va ser un dels impulsors del seu gabinet tècnic per assessorar la direcció del sindicat. Durant aquell temps va ser membre del Consell Econòmic i Social de l'Estat. A la biografia publicada al seu web ell mateix destaca que “la major part de la trajectòria política l'he fet fora del PSC”. Tot i això, ha estat conseller de districte a Barcelona, coordinador del Grup Parlamentari del PSC, portaveu del partit i, només, entre el 2010 i el 2013, diputat.
Una crítica com a futur alcaldable és que no té experiència com a gestor públic. “És més important conèixer la ciutat i l'Ajuntament”, replica. “Tota la vida associativa, sindical i política l'he fet a la ciutat i conec l'Ajuntament perquè vaig ser conseller del districte d'Horta-Guinardó a finals dels 90, on vaig fer la política de veritat, la que es fa a peu de carrer, en comissions amb veïns, sabent que tan important és que funcionin els fanals d'un barri com el projecte de ciutat.”
Collboni s'ha anat situant al mig d'entre els sectors sobiranistes del PSC i el federalisme dur de la direcció. “Però per guanyar unes primàries cal guanyar al partit. Els teus són els primers que t'han de donar suport. Jo no sóc gens hostil amb el partit. Les primàries les has de guanyar amb el partit, ni per sota ni en contra.” L'axioma serviria per explicar la derrota dels candidats crítics i sobiranistes. Tot i això, defuig de les sigles i, sobretot, d'aparèixer com a l'home de l'aparell dirigit per un Navarro en hores baixes a les enquestes. “Qui cregui que els 300 activistes que treballen per la meva campanya ho fan per ordres de Pere Navarro van molt equivocats.” El que és segur és que a Collboni no li agradaria ser recordat per la polèmica votació d'un petit grup de catalanopakistanesos del Raval durant la primera volta de les primàries. Se n'ha desmarcat i confia que no li afectarà de cara a la votació decisiva.