Bon vent i barca nova
El PP i el PSOE s'aferren a la Constitució per rebutjar la consulta i fan cas omís dels arguments presentats per la delegació del Parlament per poder-la fer viable
Rajoy ni tan sols fa el gest de plantejar un diàleg alternatiu i de fons
-
. -
VÍDEO: El Congrés rebutja la petició d'organitzar una consulta a Catalunya
Les apel·lacions jurídiques, enrevessades. Les sentimentals, gens creïbles. Les referències a l'endemà de la independència, les de la por del buit. I el diàleg, completament absent. Això és tot el que havia de dir Mariano Rajoy a la delegació del Parlament que ahir va acudir al Congrés per demanar que se'ls transfereixi la competència per celebrar una consulta. El debat, en el seu conjunt, va ser absolutament previsible; tothom es va cenyir al guió. Els tres representants catalans –Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV)–, des de les seves diferents sensibilitats polítiques, es van plantar a Madrid per reclamar una lectura oberta de la Constitució per tal d'encabir-hi el dret a decidir, i el PP i el PSOE els van despatxar embolicant-se en el mateix text legal per insistir que la sobirania catalana no existeix i, per tant, no és possible exercir-la.
I, de retruc, la dirigent d'UPD, Rosa Díez, va intentar treure'n profit per abocar tot allò que els dos grans partits van evitar dir: “Als delinqüents, se'ls persegueix, se'ls deté i se'ls posa a disposició de la justícia [...], no hi ha res a discutir amb qui no vol complir la llei”, reblava després de denunciar el setge als “no nacionalistes”. “Viuen oprimits a Catalunya”, repetia. Els suports van ser minoritaris –47 vots afirmatius contra 299 de negatius i una abstenció–, al cap i a la fi el Congrés va rebutjar la proposta amb gairebé el 90% dels vots, però prou significatius: el front basc, PNB Amaiur i Geroa Bai, es van alinear amb el dret a decidir, amb l'argument que Catalunya no és l'única “patata calenta” que té l'Estat. Però també van fer costat als arguments de Turull, Rovira i Herrera l'Esquerra Plural –que en aquesta ocasió va deixar tot el protagonisme al portaveu d'ICV, Joan Coscubiela–, Compromís i Coalició Canària.
“No ho permet”
Després de marejar la perdiu durant dues setmanes, finalment Rajoy es va erigir com a portaveu de l'executiu espanyol i va llegir un discurs amb els arguments de sempre per justificar el rebuig a la consulta: “La Constitució no ho permet.” Fi de la cita. En aquesta ocasió, però, procurava defugir un to excessivament dur i, sobretot, extremament apocalíptic, si bé no es va obligar de repetir tots els mals que patiria Catalunya en cas de separar-se d'Espanya. L'inquilí de La Moncloa va arribar a acompanyar la negativa a transferir la competència amb un “ho lamento, no pot ser”, alhora que llançava proclames d'amor que sonaven forçades: “Estimo Catalunya, com la resta de comunitats. No com alguna cosa simplement entranyable, sinó com una cosa pròpia.” “Perdonin-me la vanitat, però potser jo crec més en Catalunya que vostès”, afirmava mirant la delegació de CiU, ERC i ICV.
Al darrer tram de la intervenció va deixar caure, de passada, l'enèsima apel·lació al diàleg, que ni tant sols va circumscriure a la negociació d'un nou model de finançament, que sí que havia fet el dia anterior davant un grup d'empresaris. No es van equivocar, doncs, els que ja fa dies que auguraven que en això –no fer cap gest de distensió– el president espanyol no es mouria ni un mil·límetre.
Rajoy va prendre la paraula just després de la intervenció de la delegació catalana, i abans que el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, al qual va resultar difícil establir un discurs diferenciat del del PP malgrat que en la segona part insistís que l'única sortida política possible és asseure's a discutir una reforma de la Constitució en sentit federal. Perquè l'alternativa que els portava el Parlament és inviable: “Ni l'Estat ni ningú no pot convocar un referèndum que afecta el conjunt dels es-panyols. És la realitat.”
Però tant es va esmerçar en l'argumentari del no, que fins i tot a la bancada popular se li van escapar aplaudiments. De fet, en algun moment, a alguns dirigents del PSC semblava incomodar-los la contundència del rebuig a un dret a decidir que la direcció catalana continua portant en el seu programa electoral pel 25-M. En tot cas, els dos partits ja fa temps que van resoldre la discrepància deixant-la només en el terreny de la dialèctica, amb el benentès que el PSOE s'ha garantit que els de Pere Navarro no tornaran a materialitzar un vot diferent al Congrés. Així que el PSOE no ha hagut de patir perquè li sorgís un grup de díscols com els que sí que hi ha al Parlament.
Josep Antoni Duran i Lleida, com a portaveu de CiU, va reforçar la tesi que tot plegat no pot acabar amb un cop de porta; sense més. “Què esperen per negociar? Posin data i hora?”, insistia. Al final, però, va acabar constatant que la voluntat política, avui, és inexistent.
“El procés no s'atura”
Per part d'ERC es va reforçar una tesi –la de l'objectiu final és la independència– de la qual Coscubiela va intentar marcar distàncies, adduint que el seu horitzó és federalista i recordant que l'únic que es reclama ara és votar. Així, el portaveu Alfred Bosch va voler deixar clar, com més tard també ho faria Rovira, que diguin el que diguin a Madrid “la major part del poble es mou i se seguirà movent”. “Saben que la partida de veritat no és juga aquí. I el que decideixi no aturarà el procés.”
Com a teló de fons, l'absència del president Artur Mas a l'hemicicle. El front del no va deixar palès que necessitava un espàrring i no deixava de denunciar que no hi fos per defensar el procés. “On és el promotor d'aquesta iniciativa?”, es preguntava el portaveu del PP, Alfonso Alonso. Mentrestant, els grups catalans el justificaven adduint que s'haurien canalitzat totes les crítiques cap al president. Mas, si més no, va seguir el debat des del seu despatx de la Generalitat i, després de set hores en què va quedar clar que “segueixen instal·lats en el no”, el president garantia: “La nostra mà segueix allargada per arribar a acords.” I, pel que fa al futur del procés, constatava que “això no és un punt final”.
LES FRASES
Dues maneres d'interpretar el TC
La sentència del Tribunal Constitucional (TC) que el 25 de març passat va anul·lar una part de la declaració sobiranista del Parlament va planar en diferents intervencions de la jornada. Les interpretacions, però, van ser absolutament dispars. El PP la va emprar per presumir i insistir en la tesi que l'òrgan judicial ha deixat per escrit que una part no pot decidir pel tot, mentre que des de la part catalana es va voler subratllar que l'alt tribunal marca als actors polítics el camí del dret a decidir: amb diàleg i pacte, la consulta és possible. És una qüestió de voluntat.
I això és una de les coses que així van quedar més clares: certament, la Constitució es pot reformar, però mai no es farà perquè Catalunya pugui convocar una consulta. Popular i socialistes van proclamar que, en aquest punt, la llei és intocable. Això sí, Rajoy va recordar a la delegació catalana que qui vulgui canviar-la ja sap què ha de fer: portar al Congrés una proposta de modificació de la carta magna que està abocada als fracàs. És a dir, trucarien a la porta i no hi trobarien cap interlocutor. El mateix PSOE admet que la seva reforma federal –que en cap cas admetria el dret a decidir– està condemnada a no veure mai la llum. No és perquè al PP els grinyoli la melodia, sinó que consideren que obrir el debat és garantia que tot plegat es converteixi en un orgue de gats.
