“Però... qui és Brussel·les?”

“Un nou estat independent seria un tercer país respecte la UE, i els tractats, des del mateix dia de la independència, no s'aplicarien a aquest territori, que hi hauria de demanar el reingrés”. Aquesta és la cantarella que des de fa any i mig repeteix la Comissió Europea a les preguntes recorrents que li arriben sobre Escòcia i Catalunya, tot i que la resposta té “copyright”. Es basa en la que, el febrer del 2004, el llavors president de la CE Romano Prodi va donar a l'eurodiputada galesa Eluned Morgan quan li va preguntar si encara seria d'aplicació el precedent d'Algèria, que el 1962, cinc anys després de crear-se la Comunitat Econòmica Europea, es va independitzar de França i per tant va quedar fora de la CEE.

“La resposta legal és molt clara: el passaport diu que teniu la ciutadania espanyola, que és la que dóna l'europea, i la vostra relació amb l'autoritat ve regulada per la Constitució. Si ja no formeu part del país això s'acaba, ho sento”, insistia fa uns dies, en una trobada amb periodistes catalans a Brussel·les, un alt càrrec de la CE. Ara que, vist així, es podria donar la paradoxa que, si Espanya no reconeix Catalunya, els catalans seguirien sent espanyols i, per tant, membres de la UE... Un segon alt càrrec d'un comissari no menys clau, en tot cas, ho veu diferent: “Això és una interpretació dels tractats, en realitat no diuen res d'un cas així; si hi ha un procés d'adhesió al final l'han d'aprovar tots els estats membres, i aquí tot convergeix al terreny polític i no jurídic”, recordava. Més enllà del seu missatge oficial, de fet, la CE no ha entrat en el debat perquè cap Estat li ho ha demanat, i sap que en el moment que ho faci de motu propio estaria interferint en un afer intern. Això sí, sap també que si Escòcia vota ‘sí' el 18 de setembre hi haurà d'entrar. És més: haurà d'acceptar el nou país, fet que crearà un precedent clar per a Catalunya, malgrat que aquí no hi hagi acord amb l'estat matriu...

Tot plegat és un joc d'equilibris que interessa tant com incomoda a Brussel·les. “Però... qui és Brussel·les? La Comissió? El Consell? El Parlament?”, es pregunta, mentre ratifica que tot dependrà d'un acord polític, un tercer alt càrrec. Doncs tothom i ningú alhora, perquè és evident que no hi ha posicions unànimes ni a dins de cada institució. El que sí que hi ha són tendències d'on es poden esbossar conclusions. “Les sensibilitats són molt diferents, però produeix sorpresa que Madrid no es mogui, no hi hagi ni tan sols diàleg, i la sorpresa s'està tornant en preocupació”, apunta la segona font.

En tot cas, és evident que la UE és una unió d'estats, i difícilment pressionarà cap dels seus membres perquè se'n pugui separar una part, tenint en compte que molts tenen moviments interns que temen despertar. “És un tema molt perillós per a la resta d'Europa, mira què fan els extremistes al nord d'Itàlia: hem de pensar en unificar i no desmembrar”, s'escandalitzava el primer alt càrrec, que citava altres exemples com els Crimea i el Vènet...

Arribats aquí, és fàcil concloure que la neutralitat és el millor que pot esperar el sobiranisme català, una neutralitat que de fet no va trigar ni 24 hores a trencar el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, després que es fixés data i pregunta per a la consulta: “Confio que Espanya es mantindrà com un país unit i fiable dins la UE”, cloïa. Hi ha qui manté, així, que no cal interpel·lar més i fer via, i que arran d'una declaració d'independència, si s'hi arriba per vies democràtiques, tot caurà pel seu propi pes.

Però hi ha altres pressions que apel·len als principis democràtics. Els liberals del Parlament, que fa unes setmanes no van trobar suports per fer un debat in extremis sobre els casos escocès, català i basc, hi insistiran en la nova legislatura. “Hi ha d'haver un marc europeu per resoldre aquestes situacions, no pot dependre de si un estat vol entrar a parlar-ne o no políticament”, creu l'eurodiputada basca Izaskun Bilbao. “Així s'ha de resoldre quan hi ha una realitat política que es vol pronunciar: com a europea sento que no tinc els mateixos drets que un escocès”, lamenta. Potser la posició que en surti serà tot just testimonial però, s'hi posi com s'hi posi, més d'hora que tard Europa haurà d'asseure's davant del mirall.