Política
Manuel Monfort
Primer alcalde de Sant Feliu de Guíxols després de la recuperació de la democràcia (1979-1980)
“Plegar de l'alcaldia va ser tot un descans”
Va liderar el primer consistori democràtic de Sant Feliu divuit mesos, però va plegar per les dificultats de compaginar el càrrec i la vida laboral
Va deixar el PSC el 1983 i és crític amb els partits
UN POLÍTIC DE CARRER
Sorgit del moviment veïnal del barri guixolenc de Vilartagues, l'experiència política de Monfort va topar amb la lentitud de les administracions i la dinàmica tancada dels partits, on no va encaixar
Els diputats es van preocupar molt de concretar sous i dietes. Però les retribucions dels alcaldes van trigar quatre anys
Als 70 la gent era molt d'esquerres, perquè hi havia necessitats. Però un cop resoltes, molts han passat de la política o de les esquerres
Va ser el primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Guíxols, però un any i mig després va dimitir per l'“esgotament”. Diu que compaginar la seva feina d'administratiu amb l'alcaldia va ser difícil. Eren uns temps tan il·lusionadors com confusos en la qüestió de les competències i la falta de recursos d'uns ajuntaments, on el nou marc legal es va fer esperar. El segon de la llista, Jaume Barneda, també va renunciar per motius professionals, fet que va obrir les portes a la proclamació de l'històric Josep Vicente com a segon alcalde guixolenc de la democràcia (1980-1990).
M'ha advertit que està molt enretirat de la vida política...
Em vaig jubilar de la política el 1999, després dels quatre darrers anys com a regidor de Seguretat i la Brigada d'Obres, durant l'últim mandat d'Antoni Juanals. I des d'aleshores ja no n'he sabut gaire res més.
Manté la militància al PSC?
No, aleshores, el 1999, ja no militava al PSC. Vaig plegar-ne el 1983, perquè volia proposar un cap de llista independent, però ni tan sols vaig arribar a fer-ho.
Una idea agosarada...
El nom que volia proposar era una persona implicada en política però que no militava en cap partit. Vaig pensar que ens podia anar bé. Ho vaig comentar al Francesc Ferrer Gironès, que aleshores era senador. Però ho va escampar, va arribar a la direcció i de seguida em va començar a sonar el telèfon amb amenaces que m'obririen un expedient.
Com veu la posició de l'actual direcció del PSC davant la consulta?
No m'agrada gens. Jo crec que la consulta s'ha de fer. Una altra cosa és que la gent voti sí o no. Però és només una consulta i, al capdavall, ni tan sols es planteja com a vinculant. I, a més, crec que no arribaria ni a sortir independència.
Com recorda els últims anys de la dictadura a Sant Feliu de Guíxols?
Em vaig implicar en la fundació d'una associació de veïns a Vilartagues, el meu barri, que aleshores era una mena de gueto marginat completament. Els carrers estaven a mig urbanitzar i la majoria sense asfaltar i sense clavegueram. Era el 1975, l'any que va morir Franco, i vam estar embrancats en la millora del barri fins que van arribar les eleccions del 1979, en què vam poder començar a treballar-hi des de dins de l'Ajuntament.
Es va fer molt llarga, l'espera fins a aquelles primeres municipals?
Van trigar una mica. Però no se'm va fer especialment llarg. Eren anys de molta feina i activitat. Recordo que l'Ernest Lluch va venir diverses vegades al local de l'associació de veïns, ens va donar suport. El més dur era que mai sabíem com acabaria aquella transició.
En algunes ciutats, l'oposició al règim va establir una mena de governs a l'ombra. Va ser el cas de Sant Feliu?
Hi havia una assemblea democràtica, però no vam arribar a fer cap govern paral·lel. Simplement, es parlava amb l'aleshores alcalde, Pere Albertí, que era una persona bastant accessible. Però per exemple es va aconseguir que comencessin les obres a Vilartagues, que després ja va passar a controlar el primer govern democràtic.
Els va costar molt aconseguir els serveis bàsics?
En diners, uns 100 milions de pessetes, perquè el barri és gran. Asfaltatges, voreres, clavegueres... Es va haver de fer amb contribucions especials. Em sembla que un 60% va anar a càrrec dels veïns i la resta ho va pagar l'Ajuntament.
Tothom va estar d'acord a pagar?
En general, sí. Fins i tot es van donar facilitats per pagar a terminis. I sí, és clar, hi va haver algunes impugnacions, però sobretot de la gent que tenia menys dificultats per pagar, que van moure els seus advocats. Però al final es va fer.
Aquella campanya prèvia a les eleccions del 1979 va ser molt dura?
Uns quants mítings i fins i tot un parell de reunions de debat amb els altres candidats. Però és que en general no en sabíem gaire, de democràcia. Jo, per exemple, vaig néixer el 1938. Tota la meva vida i formació va ser dins del règim. Només sabíem més o menys el que volíem. Respecte a la duresa amb els adversaris, per exemple, amb en Josep López de Lerma, de Convergència, em vaig arribar a entendre bastant bé. El problema és que la gent del meu partit no el podia ni veure i a ell li passava el mateix amb la nostra gent.
Què us vau trobar en prendre possessió del nou govern?
Misèria... Els ajuntaments eren pobres. A Sant Feliu no teníem absolutament res. Ni equipaments, ni centres cívics, ni instal·lacions esportives. L'única sort és que s'havia comprat la finca de l'antiga fàbrica Corxera, que al final va donar molt de si: el teatre, la piscina coberta, el poliesportiu, els aparcaments o l'estació d'autobusos.
I de diners?
Just per pagar nòmines, però és que tampoc es recaptava gaire. Tot depenia de les subvencions de l'Estat. Per exemple, per pagar les obres a Vilartagues vam haver de negociar un crèdit pont amb el Banco de Crédito Local mentre els veïns anaven pagant.
Equipaments a banda, els dèficits urbans més importants eren a la part alta de la ciutat.
A baix, en general, els carrers estaven bé. Però la part alta era un desastre. Cada cop que plovia no es podia ni circular.
I al cap d'un any i mig va decidir plegar. Trenta-cinc anys després vol revelar algun motiu inconfessat?
Van ser moltes coses. La principal, la qüestió econòmica. Els diputats de Madrid es van preocupar molt de concretar-se assignacions i dietes. Però per regular les retribucions dels alcaldes es va trigar quatre anys. No rebíem cap sou oficial, només compensàvem les despeses si fèiem algun desplaçament. Però havia de treballar a l'empresa i va arribar un punt que em van insinuar que no rendia prou, o que no complia l'horari per assistir a reunions o actes. Això, a banda dels problemes interns, que no eren pocs.
Friccions a escala local o regional?
Des de fora gairebé no es va intervenir a Sant Feliu, però en el nostre grup inicial hi havia més diferències que no pas unitat. Per trajectòria local, el primer lloc de la candidatura del 1979 hauria hagut de correspondre a Josep Vicente, que el 1980 va agafar el meu relleu. Però hi havia hagut la fusió entre el PSOE, que aquí tenia més nombre de militants, i el PSC. I la gent del PSOE, tot i que tant en Vicente com jo militàvem al PSC, en aquell primer moment es van estimar més que jo fos el cap de llista.
La relació amb Vicente, malgrat això, era bona?
Era una gran persona. Un lluitador que, per exemple, havia ensenyat català de franc a casa seva durant la dictadura. Molt conegut i estimat. Entenc que fos incòmode per a ell que un nouvingut com jo acabés de cap de llista, però la relació amb ell va ser bona. Mai em va fer cap malifeta mentre vaig ser alcalde, tot i les discrepàncies que poguéssim tenir.
Va ser una decisió amarga?
Per mi va ser tot un descans, després d'un any llarguíssim de reunions, problemes, entrebancs i moltes hores a l'Ajuntament. Abans d'entrar, el Pere Albertí m'havia dit que no patís, que era cosa de passar un parell d'hores cada dia per signar papers. Però a l'hora de la veritat no donàvem l'abast.
La segona etapa com a tinent d'alcalde va ser més ordenada?
Aleshores ja estava tot més estructurat. Però també em vaig trobar amb problemes en la gestió de la policia.
Com a veí que viu fora de la política, com veu Sant Feliu de Guíxols?
S'ha dotat de serveis importants, té el monestir restaurat. Però la veig massa ciutat dormitori. Molts diumenges a la tarda, per exemple, no veus cap ànima pel carrer.
I respecte a l'entorn de la Costa Brava i el model de creixement?
El paisatge no és que s'hagi preservat del tot, no ens enganyem. Però si ho comparem amb el litoral valencià o del sud de la península, hem fet les coses millor. El model turístic ha canviat. Ja no és només el sol i la platja, ara hi ha molts més atractius culturals i socials pels quals cal apostar fort.
Com a alcalde, si hagués pogut, també hauria fet un museu Thyssen?
I tant que sí, però és un projecte que val molts diners. En aquell temps, tot i que ja coneixíem la baronessa, ni ens ho plantejàvem. I ara tampoc hi ha diners.
Creu que el PSC ha anat cap a on caminava als anys setanta?
No, crec que ha anat enrere. I té un panorama que continua pintant malament. Em sap greu, perquè va ser el partit on vaig militar i pel qual vaig treballar. Però és la realitat.
Caldria començar de zero? I li ho pregunto pel conjunt de partits.
No ho sé. Jo puc parlar de l'experiència del meu barri, Vilartagues. Als anys setanta la gent era molt d'esquerres, perquè hi havia moltes necessitats. Se'ls va donar tota l'atenció que es va poder, cosa que dubto que hagués fet la dreta. I no obstant això, un cop aconseguides les millores, molts han passat de la política o de les esquerres. En alguns col·legis ha guanyat la dreta.
Amb la crisi, s'ha agreujat la desafecció.
Ara, sobretot, guanya l'abstenció. La gent no es creu els polítics, encara que tinguin bones intencions, perquè molts ciutadans s'han sentit maltractats.
La participació seria la solució?
Però per participar cal tenir un mínim de consciència. I cada cop hi ha més ignorància. Només cal seure una estona en un bar i escoltar les burrades que es diuen. A Santa Cristina d'Aro, per exemple, es va intentar fer pressupostos participatius, amb reunions als barris, però tot i així encara costa arrossegar la gent fora de casa i implicar-la. Esperem que això canviï.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.