L'hora dels euroadéus

Raimon Obiols (PSC) hi ha passat els últims quinze anys; Raül Romeva (ICV) i Maria Badia (PSC), els darrers deu, i Salvador Sedó (UDC), tot just dos i mig, però tots se senten igual de satisfets per l'experiència. Són els quatre eurodiputats catalans que aquesta setmana, en la sessió final celebrada a Estrasburg, s'han acomiadat del Parlament Europeu –els altres tres que acaben, Ramon Tremosa (CiU), Santiago Fisas (PP català) i Alejo Vidal-Quadras (Vox), aspiren a repetir com a caps de llista dels seus partits–, i ho han fet amb un regust agredolç.

“Sóc un europeista frustrat”, resumia Romeva la setmana passada, en un dinar de tots ells amb la premsa catalana a Brussel·les. “La idea d'Europa és vàlida, però s'han de canviar moltes coses, tot el programari”, reflexionava. Per l'ecosocialista, hi ha un problema de credibilitat, perquè “hi ha la percepció que Europa és incapaç de gestionar la crisi, i no és això, però la gent vota en funció de la percepció i no de la realitat”. Contra això, aposta per fer de la UE “un subjecte polític” i anar-li donant més poder.

Tot i que, com ell, va ser un dels signants del grup Spinelli, que advocava per més integració i menys intervencionisme estatal, Obiols el contradiu. “Això és irrealitzable, el que cal és el discurs de la modèstia”, analitza. El més veterà del grup, així, reivindica “passar del discurs de la problemàtica a la solucionàtica”, després d'una gestió de Barroso al capdavant de la Comissió Europea que qualifica de “desastrosa”, pel seu servilisme als estats i la “falta de qualitat” del govern. Obiols no creu que hi hagi grans canvis després del 25-M, però sí que confia en “una inflexió, encara que fos petita”. “Tenim l'oportunitat real per canviar les coses. Des del 2009, dos grans governs han girat cap al progrés (França i Itàlia), però en l'àmbit nacional és difícil; si des d'algun lloc es poden canviar les polítiques és des d'Europa”, indica la seva companya Badia.

Les enquestes auguren un empat tècnic entre populars, que obtindrien uns 60 eurodiputats menys, i socialistes, que n'obtindrien una quinzena més. Sedó, que pertany al primer grup –“és on ens sentim més còmodes, malgrat l'handicap de la presència del PP”, justifica–, nega que hi hagi dèficit democràtic i destaca que el Parlament pot incidir a canviar mecanismes i triar per primer cop el nou president de la CE. Els dos grans candidats, Jean-Claude Juncker i Martin Schulz, “són europeistes i tenen perfil propi”, recorda, com Romano Prodi i Jacques Delors al seu dia, i per això els demana “que tinguin criteri propi i marquin territori per sobre dels estats”.

“Si els perfils dels governants europeus són baixos és perquè ja interessa a qui els ha posat”, lamenta, en canvi, Romeva, que constata que caldran acords parlamentaris per triar president i no descarta un pacte “a l'alemanya” entre els dos grans grups, que Sedó veu fins i tot “a tres bandes”, amb els liberals. Tots dos, en tot cas, destaquen el poder de decisió que ha anat guanyant el Parlament Europeu, sobretot arran del Tractat de Lisboa –“ja m'agradaria que tingués aquest poder el de Catalunya ”, diu Romeva–, i la seva manera de treballar. “Quan hi arriba una llei es tramita ràpidament perquè ja hi ha hagut converses abans amb el sector”, destaca Sedó. I és que avui més del 70% de les lleis de parlaments estatals i regionals emanen de legislació comunitària.

I el futur? Ningú dels quatre té clar què farà, si bé tots volen seguir poc o molt vinculats al seu partit i es mostren oberts a la feina que se'ls pugui encomanar. Obiols ho resumia bé: “Deixo el Parlament per tenir més temps per dedicar-me a la política.”