Sobirania lingüística

Cal que entrem en una dinàmica positiva en la qual els polítics es creguin la seva funció i nosaltres, la ciutadania, a ells.

Sembla que tinguem a la punta dels dits la plena emancipació i que això ens hagi de resoldre tots els mals, i particularment els lingüístics.

Sabem que la il·lusió és gran, però la resolució, no tan senzilla. On arribarem ningú ho sap, i quins efectes tindrà sobre el país, tampoc. Però és clar que ni amb una plena sobirania el futur a llarg termini de la llengua està garantit. La forta incorporació social del castellà pervindrà i la influència ambiental de les grans llengües, i en especial de l'espanyol, també serà vigent. Si que és cert, però, que hi haurà per fi una absoluta autoritat legal per regular els usos lingüístics. Tot fa pensar que, d'acord amb la nostra idiosincràsia i configuració social, els plantejaments seran un punt laxes, però està clar que en determinats aspectes més formals es podria avançar molt. Em refereixo, per exemple, a l'etiquetatge, on si que finalment s'estendria la presència del català.

Ara bé, la gran paradoxa és que avui ja disposem de les plenes atribucions en aquest camp i no se'n fa ús. Que amb un paradigma diferent d'estat es farien complir, sens dubte. Però no deixa de ser contradictori que no fem ara el que podem fer avui, que és amb l'únic que podem comptar amb certesa.

Fa prop de tres anys que es troba en ple vigor el nou Codi de Consum (aprovat el juliol de 2010 amb un termini d'aplicació d'un any) que estableix entre altres coses el dret a rebre tota la informació comercial o de serveis en català. I en tot aquest temps no s'ha fet res, no ja per executar-la, si no tan sols per difondre-la. Quants són els empresaris que coneixen aquesta obligació? El Departament de Política Lingüística ha optat un cop més per l'ostracisme en el terreny empresarial i no s'ha atrevit a afrontar-ho. No s'ha dut a terme cap campanya divulgativa ni cap acompanyament a les empreses per facilitar-ne l'aplicació. I les possibles sancions, tant se val, han estat del tot eludides.

El conseller de Cultura, en la celebració de l'aniversari de la primera llei de política lingüística, ens remetia a l'obtenció de la plena sobirania política per assolir també la normalitat en l'idioma. Està molt bé, però cal que ens entrenem. A l'espera del millor, fem el que podem. I no ho dic només des d'un punt de vista realista, sinó també de praxi política. Com podem pensar, il·lusionats, que tindrem un país modèlic si no sabem exercir l'autoritat que ja tenim? Per mi és molt greu que una llei promulgada pel nostre Parlament i que posteriorment ha vingut refrendada en l'aspecte lingüístic per un acord parlamentari de seguiment es trobi encara en un punt mort, com a l'espera que l'acostumat recurs de Ciutadans al Constitucional prosperi, i puguem dir que és culpa dels altres, un cop més, que res es faci.

Entrenem-nos per la sobirania. No podem tenir un Parlament ineficient en el qual, segons sembla, deixar una llei sense efecte no és res estrany ni motiu d'escàndol. Cal que entrem en una dinàmica positiva en què els polítics es creguin la seva funció i nosaltres, la ciutadania, a ells, i no que perdem el temps jugant al típic joc mediterrani del gat i la rata. Ara potser no és el millor moment, deia el conseller Mascarell. Bé, és cert que la cosa està prou esvalotada com per introduir nous elements de tensió, i el sector empresarial, que s'està comportant amb prou capteniment en el procés reivindicatiu, segurament no ho agrairia. Però és que no estem parlant de plantejar sancions, almenys d'una manera ostensible. Només diem que cal que la massa empresarial sàpiga quines són les seves obligacions. I si se l'acompanya aprofitant l'avui desmotivada xarxa de serveis de català s'ha de poder aconseguir algun resultat per sobre del migradíssim 6% d'etiquetatge en català que tenim ara. És només això. L'empresari és un ciutadà més que, a part, acostuma a declarar-se nacionalista i està acostumat a seguir (si no vols per força) les lleis. Per què aquesta por? Gradualitat, sí; inanitat, no. Estem tots molt cofois de l'opció primerenca per la immersió lingüística a l'educació. Per què en cap altre camp de la normalització hem estat igual de decidits? Entrenem-nos per la sobirania, amb la dosi de mà esquerra i de rigor que aquesta requereix. Si no, ens vindrà massa de nou.