Felip davant la legió joancarlista
L'hereu afronta als 46 anys el repte de seduir els que són més devots de Joan Carles que monàrquics
L'agenda és presonera de la consulta catalana i la indignació ciutadana
La popularitat
de la monarquia
ha caigut del 7,5
el 1994 al 3,7
“Jo no sóc monàrquic, jo sóc joancarlista.” Aquesta frase ha esdevingut més que un tòpic durant els 39 anys de regnat de Joan Carles I davant un poble que sovint li reconeixia una legitimitat de facto més que derivada de la sang heretada. Davant la legió que encara avui es defineix “joancarlista més que monàrquica”, el príncep Felip afronta als 46 anys el repte de conquistar la legitimitat que al seu pare li ha donat l'exercici del tron i nits com la del fallit cop d'estat del 23-F que la historiografia oficial ha personalitzat en la figura del rei sortint.
L'home cridat a regnar sota el títol de Felip VI es troba un tron esquitxat pels escàndols, des del cas Nóos, que afecta el cunyat Iñaki Urdangarin i la seva germana Cristina, fins a les jornades de cacera del seu pare a Botswana. Un catàleg d'escàndols que, agreujats per la presa de consciència d'una societat que vivia la pitjor recessió des del 1939, ha ensorrat la popularitat de la monarquia fins a un sòl desconegut. Si el 1994 la Casa del Rei rebia un notable (7,46 sobre 10), l'últim sondeig del CIS de fa un mes ja li atorgava un suspens sever (3,7 sobre 10).
Aquesta impopularitat, sumada a una població a la qual la indignació ha desfet el tabú monàrquic, és el que es trobarà Felip VI, que arriba al tron en plena efervescència del republicanisme i del moviment 15-M canalitzat a través de Podem i dels seus 1,2 milions de vots. Es dóna la circumstància que un 60% dels espanyols actuals van néixer després de la Transició i tenen una visió molt diferent del corrent oficial en què el rei Joan Carles és presentat com a portador de la democràcia i com el seu salvador la nit del 23-F.
Carpeta catalana
Si arreu de l'Estat el futur Felip VI conviurà amb un creixent qüestionament d'una institució dinàstica en ple segle XXI, la seva entronització tindrà una primera prova de foc en el cas de Catalunya amb la consulta convocada pel 9 de novembre perquè el poble català decideixi el seu futur. L'infant que va ser batejat a La Zarzuela precisament amb el nom de Felip Joan Pau Alfons de la Trinitat de Tots els Sants en honor de Felipe V, el primer Borbó que va regnar a Espanya i l'autor dels controvertits decrets de Nova Planta, serà ara el primer monarca que en una democràcia afronta la voluntat d'un territori d'emancipar-se de l'Estat. Entre el bagatge dels seus coneixements polítics hi ha l'experiència federal del Canadà, on va cursar un any dels seus estudis al Lakefield College School.
Cultivador del català en les freqüents visites al Principat, l'ara príncep ha teixit els seus propis contactes amb la societat civil catalana a través de la Fundació Príncep de Girona, dedicada a la promoció del talent juvenil. En les seves últimes visites al Principat, però, Felip ha preferit centrar el focus en el desmarcament de la corrupció, com ara l'afer Nóos, que esquitxa la seva germana Cristina. Així, després que el rei parlés de conducta “poc exemplar” d'Urdangarin, el príncep rematava el missatge el 2011 en terra catalana invocant que el seu era “un compromís personal inalterable i sense matisos” amb l'honestedat.
L'accés al tron, però, no es faria partint del no-res. Si bé les funcions d'un hereu a la corona no estan prescrites ni fixades en cap article de la carta magna, des del 1996 el príncep Felip va començar a incorporar-se a poc a poc a funcions institucionals. Des d'aquell 1996, l'hereu ha fet una mitjana anual de 320 actes oficials, 62 discursos i 14 viatges a l'estranger, i ha rebut unes 1.300 persones l'any. Una agenda pública que va esdevenir encara més visible arran del seu matrimoni, el 22 de maig del 2004, amb la periodista asturiana Letícia Ortiz. Aprofitant els períodes de convalescència del seu pare, com en l'operació de pulmó el 2010, Felip ja ha estat el rostre del tron en recepcions com ara la dels presidents europeus i llatinoamericans en la cimera UE-Celac de Madrid. Un repte que ara haurà d'assumir a jornada completa.
