Deien que la nuvolada s'escamparia sola

Quina nuvolada? O quines, perquè n'hi ha més d'una. L'econòmica, la social, la del desànim col·lectiu, la del desprestigi, la de la política, la del mal funcionament de quasi totes les institucions. I la del creixent rebuig català a un Estat, l'Estat espanyol, que l'agredeix en la seva identitat, les seves Institucions i la seva capacitat de crear una societat de progrés i cohesionada.

Com passa sovint que es va congriant una tempesta que no acaba de descarregar hi ha un moment que espetega un tro. Si no un tro llunyà i dels que anuncien que la tempesta s'acosta. Però que no és a tocar. Si no un tro gros, sobre nostre mateix, un tro dels que retrunyen. Pels que anaven dient que tot plegat serien quatre gotes, que per naturalesa els núvols són inconsistents i se solen dissoldre sols, i que ho explicaven amb to i actitud i somriure de suficiència, l'abdicació del Rei els hauria de fer entendre que la nuvolada és a sobre i que ja descarrega.

Una nuvolada complexa, amb núvols diversos. Recordem que segons les enquestes demoscòpiques d'aquests últims anys–moltes, diverses i algunes prou prestigioses- a Espanya ara només tres Institucions tenen un aprovat: la policia, l'exèrcit i la Guàrdia Civil. Cap més. Si comparem això amb l'estat d'ànim de temps enrere –no cal anar fins a la Transició, només als anys noranta- veiem que el deteriorament de tot plegat ha estat molt gran. I molt general. Ningú, o quasi ningú se'n salva. L'abdicació del Rei podia ser que fos el tro que sobresalta els adormits. Això seria bo

Però què pot passar quan finalment la tempesta es desferma i la gent s'afanya a trobar un bon recer? Sobretot si hi ha molta gent i pocs recers? Que els espavilats –que sovint són els mateixos que durant molt de temps s'han negat a reconèixer que se'ns acostava la tempesta- s'aixopluguen i deixen la resta al ras.

En llenguatge normal això vol dir que podria passar que ara se'ns digués que l'urgent és això, allò i el de més enllà, però no la reivindicació de Catalunya. I la reclamació del dret a decidir.

Hi ha qui diu que amb l'abdicació s'obre una nova Transició. Potser sí. Però hem de fer memòria de que vista amb perspectiva la Transició de finals dels setanta es va conduir d'una manera que va permetre la tergiversació i l'engany. Començant per la LOAPA l'any 1981 i acabant amb la sentència del Tribunal Constitucional del 10 de juny de 2010. Que és el dia que molts catalans es varen fer independentistes. I que se'n segueixen fent.

Ara el nou Rei i tota la classe política i tota la societat espanyoles han de decidir com volen orientar les coses. Mentrestant Catalunya ha de mantenir com a prioritat la reclamació del dret a decidir el seu futur. I evitar que es repeteixi la maniobra de demora i d'entortolligament , i finalment d'aprimament i d'evaporació que probablement es produirà.

El risc que Catalunya corre i en el camí ha anat prou enllà –més que mai- per a què ara gestos, ni que siguin del més alt nivell, però sense compromís ni garantia ferma ens hagin de fer desistir.