‘Parsifal' per a tots, Menines per a pocs
El 75% del gastat al Liceu s'imputa als catalans perquè ‘a priori' tenen més fàcil assistir-hi
El salari de Felip VI, Rajoy i Wert es carrega a tots en creure que beneficia tots
Els futurs càlculs inclouran el rescat de Catalunya Banc
“No entencper què es compensa Canàries per la seva llunyania... Però si és el seu principal atractiu!”
Quan el 20 de febrer del 2011 el director musical Michael Boder va alçar el teló de Parsifal al Liceu, ningú a la platea es podia imaginar el que faria tres anys més tard el professor Ángel de la Fuente: imputar un 75% de l'òpera de Wagner a tots els catalans i el 25% als habitants de la resta de l'estat. Així de crua és la lletra petita de les balances fiscals i per això De la Fuente, bregat en suspicàcies, esperava la qüestió: On s'imputa la inversió al Museu del Prado? “El Prado? Igual que amb el Liceu! El 75% al lloc on està i el 25% a la resta de comunitats en proporció a la seva població i al seu PIB... Com més ric ets més fàcil és permetre't acudir-hi”, raona.
Els percentatges són subjectius –no hi ha estadística oficial sobre el nombre de madrilenys que van a contemplar Les Menines–, però són imprescindibles quan l'enfoc elegit per calcular les balances és el de càrrega-benefici: el que vol afinar qui es beneficia d'una inversió més enllà del lloc on es fa. El problema d'aquest enfoc, però, és que fixa percentatges per a realitats que són discutibles. Perquè si bé el 25% de no madrilenys suporten una despesa al Prado sense poder esbrinar si algun dia l'han visitat, el 100% del salari del rei Felip VI, de Mariano Rajoy i del ministre José Ignacio Wert, per exemple, és imputat per igual a tots els ciutadans de l'estat perquè es dóna per fet que els seus serveis beneficien tothom per igual, exactament igual que la despesa a tots els ministeris. L'enfoc de flux monetari, en canvi, imputaria aquest gruix a Madrid perquè és el lloc on viuen i on cobren el sou els seus empleats.
Esmolant la mordacitat, De la Fuente fins i tot va denunciar que els greuges sovint són privilegis. “No entenc per què es compensa Canàries per la llunyania... Però si la llunyania és el principal atractiu de Canàries! Si no estigués lluny com està no tindria el clima que té!”, va exclamar. Revelada la foto del 2011, en el futur en vindran més i hauran d'abordar despeses controvertides, com on imputar el rescat de Bankia i Catalunya Banc. “Quan rescates un banc no estàs rescatant un banc sinó els clients que hi tenen els dipòsits, així que ho hauríem d'imputar en base a on viuen els dipositants”, aventura De la Fuente. Però això serà munició de controvèrsia per a les properes balances, quan el debat ja no serà si les notes de Wagner són per a Catalunya i les pinzellades de Velázquez per a Madrid.
