Les fronteres de la història

“La Catalunya del 1976 no sabia gaire res de la derrota de l'11 de setembre de 1714, tot i patir-ne les conseqüències”, comentava el periodista Jordi Grau, director adjunt d'El Punt Avui, en l'arrencada del debat promogut per Banc Sabadell dijous passat a l'hotel España de Barcelona. Quan falten pocs dies per al Tricentenari, historiadors contrastats opinen sobre la vigència d'aquella història llunyana –avui ja més coneguda malgrat que la difusió social continua anant encara molt al darrere, matisa el catedràtic Antoni Segura–, aclarint que, tot i que Catalunya visqui una època de gran reivindicació sobiranista, no seria adequat establir paral·lelismes massa simples amb el setge de Barcelona.

Adverteix del perill l'exdiputat socialista i historiador Joaquim Nadal: “Es diu que la història és cíclica i es repeteix, però la història no es repeteix mai”, assegura, perquè sempre hi ha condicionants que fan variar l'anàlisi. Amb la commemoració, això sí, hi ha l'oportunitat de revisar i completar l'estudi sobre la Catalunya de fa 300 anys. “Poques vegades podem estar satisfets dels estudis pel que fa a la seva quantitat i qualitat; hi ha poc foc d'encenalls. La historiografia ens aporta molt, tot i que sempre quedaran oberts debats”, destaca el també catedràtic Joan Villarroya. “El valor de les commemoracions és que estimulen que apareguin llibres perquè generin reflexió en la societat, i ha aparegut una bibliografia que clarifica molt la situació”, constata la doctora Teresa Abelló. “El Tricentenari ha ajudat a fixar un relat nacional de Catalunya, que té la seva part èpica, però també la humana: al Born s'hi troba la gent”, reivindica Carles Ribera, historiador i subdirector d'El Punt Avui.

La fi de la guerra de Successió (1701-1714) du al decret de Nova Planta. Felip V imposa l'absolutisme borbònic i prova d'esborrar tot vestigi d'autonomia i identitat del Principat. En realitat, són les conseqüències d'un conflicte global, una guerra que afecta la vella Europa i part d'Amèrica pel comerç per l'Atlàntic. Proven de calibrar-se dues dinasties: els Àustries i els Borbons. I, quan el 1713 se signa el Tractat d'Utrecht, en què els anglesos es desentenen de defensar els austriacistes catalans i aragonesos, “passa a ser una guerra civil: Catalunya queda sola”, sentencia Nadal.

Per Segura, encara cal aprofundir en l'estudi de “l'impacte sobre la gent comuna”. En aquest sentit, veu molt valuoses les memòries d'un pagès austriacista que es nega a pagar els impostos que imposa el decret. És remarcable la troballa perquè pocs deurien ser els pagesos que sabessin escriure al s. XVIII. De fet, se sap poc de la vida rural. Nadal, en canvi, destaca el treball d'Albert García-Espuche, que detalla la feina i la vida de les persones que vivien en el que avui és el Born Centre Cultural.: “D'aquest jaciment arqueològic, no són tan importants les parets, sinó saber com s'hi vivia. Les dades revelen que abans de la guerra ja no eren tallers artesanals, sinó petites empreses que emmagatzemaven material de fora de Barcelona per després comercialitzar-ho.” I és que “Barcelona té un entramat institucional prou potent per deixar escrit el dietari del setge. N'hi ha moltes cròniques escrites. A la resta de Catalunya no hi ha aquesta minuciositat”, indica.

Pel que se sap de les cròniques del setge(que va durar més d'un any, tot i que inicialment era molt porós perquè es rebia material des del port), va donar un tomb important quan n'assumeix la direcció “el duc de Berwick, per cert, d'ascendència escocesa..., amb la demanda dels Borbons francesos de collar una mica més el cargol”, comenta Nadal. També deurien ser terribles les conseqüències de la guerra al camp. José María Delgado compta 30.000 soldats professionals a Catalunya i els titlla de “plaga de llagostes”, cita Nadal. Segura, en aquest sentit, lamenta la poca informació sobre les tropes dels Miquelets, de les quals “avui hi ha un tractament més literari que historiogràfic. Eren molt populars, però han quedat menys testimonis”.

Villarroya destaca les aportacions d'Agustí Alcoberro sobre l'exili dels austriacistes a aquella Cort. Ara podem saber el context de la guerra en el pla internacional, civil i local. Els catalans a Viena van tenir la possibilitat de fer una carrera que, “possiblement, no haurien pogut fer mai aquí”. Efectivament, Segura rebla el clau: “Els estudis d'Albareda i Lluch donen nova informació sobre l'exili austriacista, que, fonamentalment, no torna mai més. Cal pensar que en l'època el viatge Barcelona-Viena no era igual que ara, amb un low cost t'hi plantes amb poques hores...” Fins i tot un personatge com Ramon Vilana-Perles acabarà actuant com a primer ministre de l'arxiduc. “Lluch triava molt bé els flaixos, explica bé que a Catalunya hi havia unes classes polítiques que volien una alternativa diferent, i aquesta Catalunya vençuda, que havia volgut defensar els seus drets, se'n va i continua escrivint i opinant a Viena”, explica Nadal. “Cal entendre que la gran noblesa catalana ja s'havia castellanitzat, però una part important de la petita és austriacista i marxa del país, així que queda molt castigada per la guerra”, explica Segura, i afegeix: “Això va afavorir que la gent s'hagués d'espavilar: d'aquí ve el creixement del segle XVIII, que posa les bases del XIX.”

Els Àustries, però, eren menys absolutistes que els Borbons? Aparentment sí, i “les coses haurien estat molt diferents amb ells”, diu Segura. Però res és definitiu en la història: “Cal reconèixer que el nostre Carles III, que era Carles VI a Hongria, tot i ser austriacista, va ser més absolutista en aquell territori que el mateix Felip V a Catalunya”, indica Nadal. Encara més: “Si haguessin de triar entre Catalunya i l'imperi, els reis austriacistes haurien triat l'imperi”, constata. “Hi ha una certa mitificació, i tampoc eren una meravella: es tractava d'un antic règim”, confirma Abelló.