“Ni fugides endavant ni marxes enrere; coratge”

Ara som més forts que abans. I hem de donar la veu al poble i votar; això és el que hem de fer.

Ha estat històrica, multitudinària. Però és probable que n'hi hagi més d'un, de punt d'inflexió, en el procés. N'hem passat algun i en passarem més. Però el més important és que estem en un terreny de no-retorn.

Vol que li comenti l'editorial d'un diari com El País, que cada dia intenta construir un argument graciós per acabar sempre allà mateix? Fa la sensació que a l'Estat espanyol no hi ha lloc per a la democràcia. Jo no puc compartir aquest argument. I em sorprèn que no es vulgui respectar el que diu una majoria.

No. Si en la vida un es proposa no tenir mai cap frustració, potser que no faci mai res. Mai hi havia hagut un grau de consciència nacional tan alt, a Catalunya. I això no pot generar frustració, sinó al contrari. Ens ho posaran difícil, però de la manera que estem fent les coses estic convençut que ens en sortirem.

Hi ha dues grans forces en aquest procés. Per un costat, la nostra capacitat de mobilització. I per l'altre, la unitat política per tirar endavant allò que ens demanen els ciutadans. Fins ara hem demostrat que les dues són possibles. I res fa pensar que això es pugui esberlar.

Això els ho hauria de preguntar a ells. La veritat és que a mi em costa d'entendre, aquesta contradicció. Però em quedo amb la part positiva, que és que han dit que votaran a favor de la llei de consultes.

Fa temps que no segueixo Chacón, perquè no sé mai si hi és o no hi és.

Què em diu? Ho ha dit seriosament, això? Però si es contradiu ella mateixa! El que li passa, a Sánchez-Camacho, és que té un problema creixent de confrontació amb la realitat. Però per saber si té raó o no, hi ha una solució, i és votar. Per què els fa por que votem?

No. Hi ha alternativa a la democràcia? No. No hi ha alternativa. Rotundament.

Seria un error posar-nos ara en mans del TC. Fa més de quatre anys que hem dit que en mans d'aquest tribunal, ni de qualsevol altre, no ens hi volem posar mai més. Ja sap com va acabar el tema de l'Estatut, no? A la manifestació del 2010 ja vàrem rebutjar el Tribunal Constitucional. No tindria sentit que quatre anys després ara ens poséssim a les seves mans. Qualsevol decisió que hàgim de prendre, la prendrem a Catalunya. No pas perquè ho digui el TC.

Miri… Em pregunten sovint sobre les declaracions que fan uns i uns altres. Li diré una cosa clara, i més ara, després del missatge que hem rebut aquest 11 de Setembre: ara és l'hora del coratge. Ni és l'hora de les fugides endavant ni de les marxes enrere. Ni una cosa ni l'altra. Deixem les declaracions d'aquest o aquest altre. Això val per a tots. Ara és l'hora del coratge, d'aplicar allò que ens hem compromès a fer. El país ens demana coratge. I el tindrem.

Coratge per tirar endavant allò que ens hem compromès a fer. No podem convertir ara el post 11 de Setembre en un pim pam pum de declaracions, d'uns polítics contra uns altres. El govern ha de preservar la unitat, i la unitat no es preserva posant-se el dit a l'ull els uns als altres. Debilitar la unitat només pot portar al desànim, i no ho farem. No contribuiré a cap batibull de declaracions. Necessitem la unitat com el pa que mengem.

Al govern, li ho puc assegurar, l'únic que el pressiona és el compromís que tenim amb la ciutadania i amb el Parlament. Les coses, quan s'han decidit fer conjuntament, no es fan a còpia de pressionar. Tenim molt clar i molt ben identificat qui és l'enemic; no ens equivoquem. La tesi d'Aznar, que abans es trencarà Catalunya que no pas serà independent, no triomfarà. Jo no hi contribuiré.

Que no digui res, lamentablement, és totalment coherent amb l'actitud de l'Estat espanyol. Fa anys que estem sense respostes positives per part de l'Estat. I quan les hem tingut, després hem descobert que ens havien enganyat. O ens diuen que no o ens enganyen.

Miri. Rectifico el que li deia abans. No només ens diuen “no” o ens enganyen, sinó que ara darrerament ens amenacen.

I vostè ho troba normal? Quina mena de democràcia és aquesta? És evident que d'aquí n'hem de marxar corrent. Si la democràcia espanyola és que quan demanes poder votar t'adverteixen que t'aplicaran el Codi Penal, fa molta angúnia. Molta.

El senyor Gallardón deia una cosa inexacta. Va dir que el president Mas en primer lloc era el representant de l'Estat a Catalunya. No hi entén res. La primera cosa que és Mas és justament president de Catalunya. És a qui es deu. Només al poble de Catalunya. El govern espanyol està tan obsessionat en la seva lectura esbiaixada de la llei que l'ha feta malbé, l'ha devaluada. Estan trencant el principi de legalitat, perquè en fan un ús partidista, excloent.

Sap què passa? El problema que tenen justament amb Catalunya és que hem obert una via pacífica. Ells estan preparats per a la guerra. Tenen una cultura d'origen militar, i utilitzen un llenguatge militar, de conflicte. Ens parlen de “desafío”. I això no es correspon amb el que fem. Hi ha un xoc cultural. Una tradició pacífica, que és la catalana, contra una cultura de l'”ordeno y mando” i d'aplicar les coses “por derecho de conquista”. Aquest és el pòsit. Es refereixen a Catalunya com si fóssim una propietat seva. Som al segle XXI, som ciutadans lliures.

Quines competències? Que no ho veu que ens les tenen ja pràcticament del tot suspeses? Passa que ho escriuen de tal manera que no ho sembla. Tenim a sobre una teranyina jurídica arbitrària de tal magnitud que a la pràctica no tenim competències. Tenim un autogovern amputat. Què ens suspendran més? Una mesura com la que diu seria aplaudida per determinats mitjans de Madrid, perquè tindrien un trofeo de caça major i el podrien penjar amb un marc. Però seria inútil. Tenen una incapacitat objectiva per comprendre. Aquest procés no es para. La clau no la tenen ells, la té el poble de Catalunya.

Jo no puc assumir el concepte que són ells els qui habiliten o inhabiliten. Això ho decideix el poble de Catalunya. Nosaltres prendrem les decisions que calgui. Però no els regalarem la legitimitat que siguin ells qui ens diguin el que es pot fer i el que no. És molt seriós, això que li dic. Seria un error letal regalar-los la legitimitat que nosaltres actuem en funció del que ells creuen que es pot fer o no. No són ells qui marquen el que és legal o no. Nosaltres, Catalunya, som un poble. I decidim. Si aprovem una llei al Parlament, que ha passat tots els dictàmens, amb una majoria àmplia que ve d'unes eleccions amb una gran participació, per què hem d'acceptar que això pot ser il·legal? Vol dir que no són ells, que estan fora de la llei? Nosaltres farem el que hàgim de fer.

No seré jo qui em posi en el seu marc de referència. Insisteixo: per què han de ser ells qui determinin què és legal i què no? I la comunitat internacional, conceptualment, no hi té res a dir? Ja ho veurem.

El cas escocès ja ens ha marcat. Si més no per demostrar que es pot votar. Ha tingut un gran valor pedagògic. I si a més a més surt que sí… això ens permetrà tenir un referent.

Aquest és el nostre compromís.

Sí. És que no anem a fer res mal fet. El que anem a fer és una cosa normal, votar… Hi ha algú que de debò especula que no podrem votar el 9-N? Si comencem a generar dubtes entre nosaltres mateixos i a creure'ns els discursos apocalíptics que facin uns altres, aleshores sí que tindrem un problema.

I vostè ha vist què hem fet? Ens n'acabem sortint. Estem fent allò que hem decidit fer. I això val per a tot. Nosaltres hem de fer el que decidim fer. No el que uns altres ens diguin que hem de fer. Per què els hem de regalar aquest concepte, que som nosaltres que desobeïm? Si són ells els que fan arbitràriament i contínuament tot el que volen! Per raons ètiques, morals i legals, nosaltres hem de defensar les nostres lleis. I la llei d'educació que hem d'aplicar és la nostra.

Al govern català, li pot donar lliçons el govern espanyol, que sistemàticament incompleix les lleis i les sentències del Constitucional? Per què a mi a totes les rodes de premsa em pregunten si complirem les sentències del TC si fins ara els únics que n'han incomplert són els del govern espanyol? Són ells els qui estan en fals.

I les hi tenim. Més del que es pensa.

El concepte improvisar du implícita una connotació que no m'agrada, i és que tu no ho has previst. I no és ben bé així. Tenim coses pensades en funció dels diferents escenaris, i el que haurem de fer és aplicar-ne unes o altres. L'avantatge és que el govern espanyol és molt previsible. Són tan impetuosos, i se senten tan segurs d'ells mateixos, que a més a més de ser previsibles són poc curosos. Són prepotents i arrogants. A cada moviment que facin hi trobaran una resposta. No ens quedarem amb els braços plegats. Perquè aquest és l'encàrrec que ens ha fet el poble de Catalunya. Coratge, fermesa i passes segures. Afrontem unes de les hores col·lectives més decisives i més importants de la nostra història. Hem de concentrar totes les energies a fer que això surti bé. Per això trobaria molt deslleial que algú, davant les dificultats, tingués la temptació de protegir-se ell. Seria ser covard, refugiar-se quan un veu que la cosa es complica. Ni refugiar-se ni dir que la culpa és del del costat. Traduït a la política, quan les coses es compliquen dir que la culpa és del del costat, això és ser covard.

Penso que no. La pressió que ens ha posat la manifestació de l'11 de Setembre és una gran vacuna contra les temptacions partidistes. Tot i que li admeto que n'hi ha hagut, aquestes darreres setmanes.

A totes bandes. I el poble de Catalunya, a banda de donar-nos més sentit de determinació, ens ha vacunat contra les temptacions partidistes.

No sé si en parlarem o no. No sóc jo qui decideix de què es parla en aquest país.

Ho va dir fa un any, i no hi ha anat insistint. Per què? Perquè estem centrats en allò que hem concretat, que és el 9-N. Parlar d'altres coses fa la sensació que no hi creiem prou. I això no és cert. És un error. Què passarà en els propers dies? No ho sé. El que sí sé és que aquesta mobilització és una vacuna contra les temptacions partidistes que a algú li poden haver passat pel cap…

De reunions n'hi ha moltes i de contínues. I només faltaria que no hi fossin. De tot ordre, a tot nivell i a totes instàncies. I el que no farem és una agenda pública, perquè vostès no tindrien capacitat de seguir-les.

Li ben asseguro que no podrien. Perquè ara la nostra obligació és tenir una interlocució al més fluïda possible, que li dono fe que hi és i hi ha sigut sempre. Només així es pot teixir una operació d'aquesta magnitud.

A vegades quedo parat de les sobreinterpretacions que es fan. Hi ha decisions que no estan situades en el cor central del que estem fent i que a vegades ens poden saber greu. I això ho hem de poder expressar. L'error seria no fer-ho. O elevar-ho a la categoria que contamina tota la relació. En les parelles, en les famílies, ha de ser possible dir-se les coses, no?

En relació amb aquest cas hem esmorzat, dinat, berenat i sopat la tesi que deixava tocat de mort el procés. Matí, tarda i vespre. I ha vingut la Diada i fins i tot a Madrid reconeixen que ha estat la mobilització més gran. El cas Pujol ens afecta a molta gent, però una cosa és l'afectació en el terreny personal, perquè ens sap greu, per nosaltres i per ell; i una altra cosa és el procés.

Aquesta teoria la sostenen els mateixos que sostenen la teoria que afecta el procés. Quina casualitat, no? És la tercera vegada que als militants de CDC ens canten les absoltes. I jo només constato que cada cop que ens han cantat les absoltes després ens hem no només refet sinó reforçat.

Miri… No sé si fem bé o no. Però davant d'aquest trimestre que ens ve, en l'última cosa que pensem és en CDC. Ara no és l'hora de pensar en Convergència. Ni és l'hora que cadascú pensi en el seu partit. És l'hora de pensar en com executem allò que ens hem compromès a executar.

Ho dic en genèric. No dic res més. Ara no és moment de pensar en els partits. A més, les eleccions són molt lluny.

Quan s'acosti el calendari ja li ho diré. Si ara li ho contesto es podria interpretar que anem a unes eleccions. I no hi anem. Ara ens hem de centrar en el 9-N. És que és molt gran, el que ens ve. Jo li confesso que tinc un sentiment de joia després d'aquesta Diada, però tinc també molt respecte pel que hem de fer les properes setmanes. I respecte no vol dir por. Vol dir que hem de fer les coses ben fetes per fer-les possibles. I aquesta actitud és la que ens ha d'acompanyar a tots. Coratge.

Sí, sí. És clar, de tothom. A vegades quan vaig pel carrer em trobo gent que m'atura i em diu: no falleu. I jo sempre els dic el mateix: i vosaltres tampoc. Aquest procés és de tots. No podem dir que és de tots i que les conseqüències només les assumeixin uns. Evidentment que ni les feines ni les conseqüències són per a tothom igual, només faltaria. No tothom hi té les mateixes responsabilitats. Però tothom n'hi té.

Entre un i tres dies després d'aprovar la llei de consultes.

...

Coratge. Per abordar la decisió que s'ha pres amb totes les conseqüències. Perquè el que no s'hi val és apuntar-se a la part que a un li agrada. Quan un s'hi apunta, s'hi apunta amb totes les conseqüències.