L'hora d'Escòcia

“Escòcia està a punt de fer història. Els ulls del món ens estan mirant.” Són paraules d'Alex Salmond, el primer ministre independentista i líder del Partit Nacional Escocès (SNP), durant la trobada que va celebrar dijous, a Edimburg, amb la premsa internacional. Tot i el to de míting que va fer servir, poc adient per a una conferència amb mitjans de comunicació d'arreu del planeta, no exagerava gens.

Perquè els ulls del món s'han girat cap a Escòcia, en especial en els últims dies, des que una enquesta publicada fa una setmana situava el sí al davant, 51-49, per primer cop.

L'establishment polític de Westminster i la diplomàcia internacional, des de Brussel·les fins a Madrid, i des de Washington fins a Berlín, París, Roma i Moscou, es van adonar que, efectivament, Escòcia podia fer història, i potser causar un efecte dòmino amb un resultat molt difícil de predir.

Com a conseqüència de l'augment de les possibilitats del sí, sempre segons els sondejos d'opinió –tot i el que es va difondre ahir, encarregat pel camp rival–, la intensitat i sobretot l'agressivitat de la campanya de l'unionisme s'han multiplicat. I s'han estès des d'anuncis d'una possible recessió semblant a la del 1929 o pitjor, fets en les darreres hores per responsables del Deustche Bank, fins a advertiments d'un augment general dels preus de l'energia i els aliments, que els caps de les grans companyies de distribució del Regne Unit han escampat, instigats, com ha informat la BBC, per Downing Street.

Al seu torn, el camp independentista ha llançat acusacions de filtracions del Tresor a la premsa per perjudicar la campanya i ha sortit amb algun estirabot. Com ara la nacionalització de British Petroleum en cas de victòria de l'SNP. Ho va fer divendres un històric líder de l'SNP, Jim Sillars, per bé que ahir es va corregir.

El que és prou evident, però, és que els grans empresaris del Regne Unit s'han posat ferms a les ordres del govern britànic i han propagat un alarmisme que clarament afavoreix el no i que potser s'acostaria prou a un intent de “subvertir el procés democràtic escocès”, en paraules de Sillars. I aquest fet és, possiblement, el més greu en un debat que defensa dues maneres de viure Escòcia.

Segons les tesis dels laboristes, l'únic partit dels tres grans unionistes que pot acabar salvant una entesa política de 307 anys, el no apel·la a la solidaritat. “A posar en comú i a compartir els nostres recursos amb els nostres amics, veïns i família a Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord”, com divendres a la nit recordava un apassionat ex-premier Gordon Brown en un míting a Glasgow.

Per al sí, la solidaritat, la “unió social” –no pas política– amb la resta de nacions que ara, i encara, formen el Regne Unit, una unió social a la qual es refereix sovint Alex Salmond i l'SNP, i que s'ha de fer des de la plena sobirania i la plenitud de poders. “Ara tenim l'oportunitat única en una generació de posar el futur d'Escòcia en mans d'Escòcia”, diu Salmond, missatge que ahir va repetir tot volant en helicòpter d'una banda a l'altra de l'oest i el sud d'Escòcia.

Els escocesos, doncs, han de prendre dijous una decisió que transcendeix les fronteres d'un país de 5,2 milions d'habitants i també les del Regne Unit, que en total en té 64,1.

I han de decidir entre dir “sí, però...”, i llavors inclinar-se pel no, potser moguts per la por, les incerteses o els lligams innegables que els vinculen amb la resta dels ciutadans de les illes, o bé capgirar l'equació i optar pel “sí, perquè...”, i aleshores votar sí.

Per sobre dels impactes a Europa en clau nacionalista i independentista que un sí podria tenir, l'exemple de la campanya escocesa, i del debat que s'ha generat des de fa gairebé dos anys, té, a parer d'aquest cronista, un altre valor, encara més important en termes democràtics. Bàsicament, per la implicació en política de segments de la societat escocesa que fins ara es mantenien al marge del que acostuma a tenir lloc al Parlament de Holyrood i al de Westminster i per l'enorme mobilització continuada d'altres sectors, ja conscienciats, tant del sí com del no, que han esdevingut clau en tot aquest procés.

Un activisme que es percebia ahir als carrers del centre d'Edimburg, amb la manifestació orangista en defensa de la unió, però també a les taules per recollir signatures o distribuir fullets, de Yes Scotland (no em vaig fixar en cap taula de Better Together), que vaig veure instal·lades a Princess Street, George Street i Saint Andrew Square.

La percepció des de fora, a través dels mitjans de comunicació, potser fa pensar que Edimburg, i per extensió tot Escòcia, només viu pendent del referèndum. I sí, però no. Perquè ahir, dissabte a la tarda, dia de futbol, de compres, de pintes de cervesa als pubs de Rose Street i la Royal Mile, la militància, d'un cantó o de l'altre, era palesa, però alhora discreta. El compromís polític hi és, però.

Parlo amb una dona, de 33 anys, Katarina Fulds, que té muntat un lloc de venda d'artesania de tartà, a St. Andrew Square, on se celebra una fira de productes tradicionals. Katarina és grega, fa vuit anys que viu a Edimburg, està casada amb un escocès i ja ha votat (per correu). Li demano què ha votat i em diu que ha optat pel no. “Per què?” “Crec que junts estem molt millor i que trencar amb la Gran Bretanya és un mal negoci.” “Gràcies.” Em quedo amb ganes de comprar-li un davantal de cuina, fet de tartà. Però 60 lliures (uns 85 euros) són massa diners.

Katarina no mostra cap senyal del que ha votat, però hi ha molta gent que sí. Adhesius circulars, la majoria amb els colors de la bandera d'Escòcia, blau el fons i blanc el Yes. L'agitació que es viu a l'Edimburg més turístic potser és subtil, però no deixa de ser simptomàtic que els logos de les marques de roba s'hagin tapat per una idea. Una idea política, quasi una utopia. Més que sí o no –que majoritàriament és sí el que es mostra–, participació democràtica i poder sentir, potser com mai fins ara, que el vot pot servir d'alguna cosa.