Una pugna cos a cos
Voluntaris de la campanya del Yes Scotland recorren tots els barris d'Edimburg per mobilitzar fins a l'últim votant
Es proposen arribar als habituals abstencionistes i aconseguir una participació rècord en la consulta sobre la independència
Coincideixen en el seu trajecte amb militants rivals del Better Together
“Si perd, Cameronhaurà comès el pitjor error des de la pèrdua de les colònies americanes”
Christopher Carnie i Alex Bell engalanen un Land Rover amb adhesius del yes, cintes i banderes, i surten a la recerca dels últims indecisos per animar-los a anar a votar. Ha arribat finalment el 18-S i el combat per la independència s'està lliurant vot a vot.
Des que va començar la campanya, l'estratègia dels independentistes del Yes Scotland ha consistit a pentinar tots els barris, porta a porta, per explicar als habituals abstencionistes que aquest cop és diferent, que ara tenen a les mans una oportunitat històrica per canviar el país i que no la poden deixar escapar. “L'objectiu és mobilitzar l'electorat en barris on només sol votar entre el 25% i el 30%, i arribar al 80%”, explica Carnie.
La ruta comença més amunt d'Easter Road, en una zona de classe treballadora. Abans, però, el Land Rover fa parada en una de les seus de districte del Partit Nacional Escocès (SNP) per saber a on han d'anar, a quines portes han de trucar. A l'oficina hi ha tota la informació. Tenen un plànol de la circumscripció amb les àrees marcades que s'han de treballar i unes llistes amb els noms de les persones a qui cal anar a veure.
El Yes Scotland ha esbrinat qui són els indecisos a partir d'una sèrie de visites prèvies en què van demanar als veïns que se situessin en una escala de l'1 al 10 (de menys a més simpatitzant amb la causa independentista). “Els que ens deien un nombre molt alt o molt baix els descartàvem, per no perdre temps, perquè vol dir que, ja sigui a favor de la unió o de la independència, ho tenen ben decidit. Ens concentrem, en canvi, amb els del 5 o 6, més susceptibles de canviar d'opinió.”
Es tracta de tècniques del màrqueting polític que els han donat bons resultats. La campanya independentista ha anat sumant suports i ha aconseguit aplegar sota un mateix paraigua l'SNP, els verds i l'esquerra de la Radical Independence Campaign i del Partit dels Treballadors Socialistes.
En Chris entra en diversos blocs, antics habitatges socials privatitzats durant els anys vuitanta. Molts cops no respon ningú –“deuen ser fora treballant”, diu– i en d'altres surt algú, que entreobre la porta, amb un punt desconfiat. En Chris pregunta sempre per la persona que té apuntada a la llista i demana al seu interlocutor si sap si ha anat a votar. “Encara no; ho farà després”, responen alguns.
El 4x4 fa la següent parada del chapping doors (trucada de portes) a Loaning Road, en una zona habitada per molts veïns procedents de l'est d'Europa. Tan bon punt baixen del vehicle, els voluntaris del yes s'encreuen amb uns col·legues també en missió, però del camp rival, el Better Together. Se saluden educadament, en una enèsima mostra del fair-play imperant entre els habitants d'aquestes illes. En Chris es dirigeix a un altre bloc. A fora, a la porta del carrer, hi troba un jove fumant. “Hola, busco en Krjstian Buchert”, diu. “Sóc jo”, respon el jove. “Puc preguntar-te si has votat?” El jove diu que sí i afegeix que ho ha fet a favor del manteniment de la unió. “Massa incerteses”, hi afegeix per justificar-se.
Els immigrants voten indistintament a favor de la independència o en contra. Alguns, però, temen que, si Escòcia opta per separar-se del Regne Unit, perdran automàticament el permís de residència i hauran de tornar al seu país.
A Kekewich Avenue, el paisatge canvia. Hi ha cases unifamiliars d'una sola planta, construïdes probablement als cinquanta, quan va créixer la població. Hi viuen molts residents d'origen indi o pakistanès i, per l'aspecte dels immobles i dels BMW i Mercedes aparcats, semblen famílies que han assolit una certa prosperitat. Les visites aquí rendeixen poc, ja que la majoria no hi són. Una dona obre finalment la porta i explica que ja ha votat. “Però no et diré a qui; no ho dic a ningú, ni tan sols al meu marit.”
De nou al cotxe. Alex Bell, antic assessor d'Alex Salmond i un dels autors del llibre blanc sobre la independència d'Escòcia, porta el volant. De tant en tant toca el clàxon i torna la salutació als cotxes i vianants que celebren el pas del Land Rover. Està content i confiat que el canvassing, la feina que fa amb en Chris, serveix d'alguna cosa. Explica que Escòcia ha arribat fins aquí per la incompetència dels governs de Londres, insensibles a les seves queixes. “El preu del combustible, per exemple, és més car aquí que a Anglaterra. Què li costava, a Cameron, l'amic de les petrolieres, aconseguir un preu únic per a tot el Regne Unit?” I com aquesta explica altres situacions en què Westminster, el terme amb què s'identifica l'elit britànica, ha ignorat les necessitats i les demandes del nord.
Bell opina que, si Escòcia vota per la independència, Cameron haurà de dimitir immediatament. “Serà el primer ministre britànic que haurà comès l'error més greu des de la pèrdua de les colònies americanes”, ironitza. De moment, però, no se sap si Cameron perdrà o no la consulta. El Land Rover s'atura en uns quants carrers més abans de tornar a la seu de l'SNP per agafar unes altres llistes i enfilar una nova ruta. Encara hi ha temps abans no tanquin les urnes.
