Una independentista sortida de la caserna

És filla de guàrdia civil i part de la seva infantesa la va viure en una caserna. Diu que de petita no volia parlar en català per no diferenciar-se del seu entorn. Però en arribar a l'adolescència i trepitjar l'institut, va descobrir un país, amb una cultura, una història i uns anhels. I aquí va començar una vida d'activisme que ja no ha abandonat.

Carme Renedo ha estat involucrada en moviments ciutadans de tota mena i amb temes ben diversos (OTAN, variant de Girona...). “Mai han estat iniciatives vinculades a partits perquè el que m'agrada és col·laborar amb persones que no pensen igual que tu però amb qui comparteixes objectius”, afirma. Va formar part del col·lectiu Girona Decideix, en el moment que es van convocar consultes populars arreu del país per la qüestió sobiranista. I la seva sensació, en acabar, era que la força popular que s'havia generat no podia morir aquí. I va ser quan va sentir a parlar de l'ANC. “Era el que necessitàvem, un moviment d'àmbit nacional que treballés per la independència, apartidista i transversal”, afirma. I no té problema a sincerar-se i reconèixer que no va tenir la visió política de preveure l'abast del que acabaria sent. I ho exemplifica amb una anècdota: “Vaig anar a Arenys de Munt amb la família per viure en directe la primera consulta. Allà vam començar a copsar el que es coïa. Però quan un jove del nostre costat va dir: ‘Avui comença la independència', vaig pensar que era un ingenu. Jo, que he estat independentista tota la vida, creia, en aquell moment, que era una batalla perduda.”

Però la febre sobiranista es va estendre. I potser la guerra no està guanyada però, d'Arenys fins ara, s'han aconseguit victòries en unes quantes batalles. “Quan veus que tants pobles es mobilitzen, quan veus tanta implicació, llavors t'adones que és possible. I quan va sorgir l'Assemblea vaig veure que era precisament el que necessitàvem: un moviment que vehiculés i instrumentalitzés aquesta força i aquestes ganes de fer coses positives, més enllà del sistema de partits”, reconeix. I ara ho té clar: “Votarem. Perquè el conflicte no es resol de cap altra manera que no sigui votant. I ho hem de fer de manera que no ens ho pugui discutir ningú. Votarem i serà el que vulgui el poble”, diu contundent.

A la pregunta si desconnecta algun dia de l'ANC, ens ofereix un ampli somriure com a resposta. “No! Mai”, diu després. I és que tota la seva família hi està implicada. El seu home, per exemple, es dedica cada dia a fer un recull de premsa sobre el procés i el fa arribar a tothom que l'hi demana. Si cal s'ajuda a penjar cartells, si cal s'organitzen unes xerrades informatives, si cal són voluntaris per les grans mogudes de l'11 de Setembre, si cal... si cal es fa el que faci falta. Però no està cansada. Al contrari. S'ho està passant bé, diu. I ara és per aconseguir que la consulta es faci realitat. Però l'endemà de la independència serà per construir un nou país. No serà amb l'ANC perquè, tal com explica, l'Assemblea és l'única entitat que neix amb la vocació de morir, i serà el dia que Catalunya esdevingui un estat.

Renedo és cap del servei de biblioteques de la Diputació de Girona. Ha estat directora de la Casa de Cultura de Girona, subdirectora de Biblioteques de la Generalitat amb el segon tripartit i, no s'ho perdin, durant tres anys va ser cap de biblioteques de l'Instituto Cervantes a Tel Aviv, durant l'època del PP. “La història és llarga però va ser una gran experiència”, afirma. Ara, però, la seva vida se centra a aconseguir la independència. “Perquè això no és un mercadeig. És un sí o un no, sense matisos”, creu Renedo. A l'institut, un professor li va dir que, amb els anys, la febre independentista li passaria. Un visionari!