Una eina d'excepció

En els últims temps, fa cosa d'un parell d'anys, les eleccions plebiscitàries han esdevingut un concepte corrent en l'imaginari polític català. En l'última setmana, d'ençà que el president de la Generalitat, Artur Mas, va virar cap a una nova consulta per al 9-N, el concepte ha passat al primer pla. Però què són unes plebiscitàries? La primera precisió és que unes eleccions només es converteixen en plebiscitàries quan són plantejades i llegides d'aquesta manera, amb un objectiu concret. “És una caracterització interessada d'un procés electoral convencional –en aquest cas, unes autonòmiques– al qual es vol dotar d'un caràcter d'excepcionalitat”, assenyala Carles A. Foguet, politòleg i editor del Cercle Gerrymandering. I hi afegeix “l'acord tàcit” sobre el seu significat: “Unes eleccions en què hi ha un únic punt excepcional en discussió amb les actituds de les diferents formacions concurrents clarament definides respecte a això, i enfrontades en dues posicions antagòniques.” Reduïda la contesa electoral a un sol tema –aquí, la independència de Catalunya–, aquesta actua com a “succedani del que hauria de ser un referèndum”.

“Unes plebiscitàries són unes ordinàries que reforces políticament; legalment no volen dir res”, apunta l'historiador Agustí Colomines, director de la Càtedra UB Josep Termes de Lideratge, Ciutadania i Identitats. “Si els partits van junts estaran molt reforçades”, opina. “El que les converteix en unes eleccions diferents és la política”, puntualitza Paola Lo Cascio, professora d'història contemporània i investigadora del Centre d'Estudis Històrics Internacionals a la UB: “Donades per esgotades les altres vies per consultar de manera democràtica el país, l'únic ressort legal que queda és aquest.”

Però com es fa per convertir unes eleccions en plebiscitàries? “Es necessita una complicitat de la majoria de l'arc parlamentari; sense que la majoria ho reconegui és difícil que pugui ser llegit en clau plebiscitària”, explica Pau Canaleta, consultor polític. Aquest reconeixement tant ha de ser per part d'una majoria de partits, que portaran en el programa un mateix i únic tema, com també de la ciutadania. És a dir, ha de ser un objectiu compartit, que, pel que fa al cas, implicaria la proclamació de la independència. L'articulació d'aquest objectiu comú, però, ja és ara el motiu d'un encès debat.

“Perquè unes eleccions siguin plebiscitàries cal que tothom –institucions, partits i votants– accepti la ficció i actuï com si ho fossin”, explica Foguet. En cas que no sigui així, els resultats poden admetre “un ventall d'interpretacions extrem”. En aquesta línia, Canaleta avisa que en unes plebiscitàries catalanes podrien entrar-hi altres derivades, com ara el paper de les forces a favor del dret a decidir –però no de la independència–i l'aparició de “l'eix social” i un possible vot de càstig als polítics. Per Foguet, si els partits que hi concorren amb la proclamació de la independència com a primer i únic punt obtenen “una majoria aclaparadora”, “és molt probable” que hi hagi conseqüències polítiques. Segons aventura, podrien servir més de “catalitzador per empènyer el procés” que no pas per fer “una declaració unilateral d'independència automàtica i immediata”.

L'actual escenari de plebiscitàries invita a establir paral·lelismes amb el passat. Bo i salvant distàncies i contextos completament diferents, en la història del segle XX a Catalunya hi ha hagut algunes situacions que s'hi han acostat. Per Colomines, la més similar és la de Solidaritat Catalana, el primer moviment unitari català (carlistes, la Lliga, bona part dels republicans...), que es va crear el 1906 com a resposta a l'assalt a la redacció del Cu-cut i com a oposició al projecte de llei de jurisdiccions. En les eleccions provincials i generals del 1907 es van presentar amb unes candidatures úniques i un programa comú –la derogació de la llei de jurisdiccions. Malgrat els excel·lents resultats, les divergències van posar fi al moviment.

L'altre “referent plebiscitari” recurrent és el de les eleccions municipals de l'abril del 1931, que van donar lloc a la proclamació de la República. “No estan plantejades d'aquesta manera però després són llegides així”, afirma Colomines. La victòria dels partits republicans en les principals capitals –que no en el conjunt– van portar el rei Alfons XIII a marxar d'Espanya. Tot i ser “només” unes municipals, moltes candidatures hi van concórrer amb l'etiqueta de “republicanes”.

“Aquest grau de desobediència institucional tampoc s'ha vist gaire”, precisa Colomines. En aquesta línia, cita –salvant de nou les distàncies– l'Assemblea de Parlamentaris del 1917, que, en vista de la crisi amb Madrid, va demanar “l'obtenció d'una autonomia”. “En aquell moment és una defensa de la democràcia dins el sistema, aquí és una defensa de la democràcia per sortir del sistema”, rebla.