Jo, el fill del president Pujol

Em dic Salvador Sostres i sóc fill del president Pujol. No hem tingut mai una bona relació, ni caràcters gaire compatibles, ni penso que hagi estat prudent aquest seu viure donant tantes lliçons. Però em dic Salvador Sostres, tinc 39 anys, vaig néixer entre la mort del general Franco i la coronació del rei Joan Carles, i sóc fill del president Pujol.

A diferència del meu pare, que es va haver d'educar en espanyol i entre referències espanyoles, i que el seu catalanisme fou fruit d'una reflexió intel·lectual i d'una fe heretada; jo sóc català sense cap altra consideració, sense que hi hagi hagut tria, i puc estar intel·lectualment decebut amb el catalanisme, amb el seu sistema de referències, amb la seva concepció de la política i amb la seva manera de plantejar els reptes; però sóc català, naturalment català, sense discussió, sense opció, sense èpica, fins i tot sense passió: tal com sóc home i sóc blanc, sóc català.

I formo part, així, de la primera generació de catalans que, molts anys després, donem per descomptat que en som. Som la primera generació de fills del president Pujol. Som els primers que vam poder estudiar plenament en català, i amb TV3 vam aprendre que el català no era el so gutural d'una tribu, ni el sentimentalisme flatulent dels diumenges amb la tieta, sinó una llengua que podia, com qualsevol altra, explicar el món, i gràcies al president Pujol nosaltres vam ser els primers catalans, després de molts anys, i de molts catalanistes, que no ens calgué ser res més que catalans per ser ciutadans del món.

El president Pujol ens dotà també d'un paisatge institucional que ens féu sentir políticament coberts, amb la part de perill que això comportava i comporta. La part positiva, la de la configuració mental, va ser que de ben petits vam créixer envoltats d'una estructura suficient, i completa, que fou la que s'instal·là en el nostre imaginari, i no ens en calgué cap altra. Tinguérem un president, uns consellers, un parlament, un govern. Amb més competències o amb menys, han estat sempre la nostra principal relació amb la política, i les eleccions importants, per a nosaltres, sempre han estat les autonòmiques. Que, per cert, mai no n'hem dit “les autonòmiques”, sinó simplement “les eleccions”.

La part perillosa de tot plegat és que naturalment ni érem ni som encara un estat, i que el simulacre ens ha dut de vegades a un cofoisme paralitzant i a una tan agradable sensació de normalitat que ens ha pogut fer creure que en teníem prou d'avançar d'esma, com les nacions convenientment ancorades en la Història es poden permetre de fer. Però més enllà d'aquests desajustaments, tan propis dels països amb problemes, el president Pujol ens va fer un país perquè ens en poguéssim sentir ciutadans. Va fer natural allò que fins aquell moment era ideològic, o encara pitjor: nostàlgic.

Avui fa cinc anys que em van fer fora de l'Avui i em vaig quedar sense el que durant vuit anys i mig va ser “la meva columna”. Vaig ser molt feliç escrivint-la i mai res no m'ha sabut tan greu com el dia que em van dir que seria l'últim. I tot i que el president Pujol em va retreure no poques vegades algunes expressions desaforades, va ser gràcies a ell, i al país que ell configurà allà on només i havia un ermot, que un columnista català, de 26 anys quan vaig començar a publicar-la, es va creure amb el dret –i amb l'obligació– d'explicar el món, tot el món, des del seu racó.

Si he demanat, encara que només sigui per un article, tornar avui al meu diari, és perquè no he pogut aguantar, senzillament no he pogut, veure com després de la confessió, el catalanisme mediàtic i polític, amb els convergents al capdavant, van procedir al seu linxament i a la demolició del seu llegat.

Jo sóc el primer que podria retreure-li tant cinisme. Però em dic Salvador Sostres, tinc 39 anys, sóc fill del president Pujol, i si hem arribat fins aquí és perquè ell ens construí un país allà on només hi havia socialistes acomplexats i espanyols, parlant de folklore i d'autogestió.