Política

La gran esperança àrab

Tunísia lidera la transició democràtica després de la ‘primavera àrab' i avui celebra presidencials

És un candidat laic i conservador

Els objectius del nou govern passen per aturar el terrorisme i recuperar el turisme

Tunísia, amb poc més de 10 milions d'habitants, és on avui s'emmirallen els països que també van fer la seva primavera àrab. El país del Magreb representa l'únic exemple reeixit –també passant per nombroses dificultats– de les revolucions que, precisament, van començar a Tunísia un 17 de desembre del 2010, quan el jove Muhammad Bouazizi es va immolar per demanar pa, justícia i llibertat.

D'aquella revolta fa gairebé quatre anys i el país ja ha viscut altres eleccions –també la marxa del dictador Ben Alí, que havia pujat al poder el 1987 i que avui encara continua exiliat a l'Aràbia Saudita–, com ara les d'octubre del 2011, que van donar la victòria als islamistes moderats d'Ennahda.

Després de tres anys políticament frenètics, Tunísia tria, avui, nou president. Ho fa amb l'experiència d'haver tingut un govern islamista, que va acabar decebent en molts aspectes. Les causes s'acosten al que va succeir a Egipte amb els Germans Musulmans, però amb un procés totalment diferent. Principalment, la decepció arriba perquè Ennahda no ha sabut donar resposta als problemes quotidians de la gent i, avui, fa un pas enrere i no es presenta a les eleccions tot i que s'ofereix per a un futur govern d'unitat. Tunísia era, abans de la revolució, un país amb un fort atractiu turístic, però els darrers anys ha patit una acusada davallada. Es calcula que la caiguda ha estat d'entre un 15 i un 30%, potser més. A més de la inseguretat que regna a la zona, els turistes trien altres destinacions perquè la neteja –fins i tot a les zones més selectes del país– escasseja. A més del problema que suposa el terrorisme islamista, el país àrab és un dels que més gent aporta, proporcionalment, a la gihad. Es calcula que uns 3.000 joves tunisians són a l'Iraq i a Síria lluitant amb l'Estat Islàmic.

En les eleccions hi ha dos candidats amb possibilitats: Beyi Caid Essebsi, de 88 anys, i que representa el partit laic Nida Tunis, que va néixer com una formació en contra dels islamistes d'Ennahda i que ha acollit en les seves files col·laboradors de l'exdictador, es presenta com a alternativa. L'altre candidat, que es presenta com a independent i a la seva pròpia reelecció, és Moncef Marzuki, de 69 anys, i que durant la campanya electoral ha acusat a Nida Tunis de tenir diverses figures del règim de Ben Alí. Si no s'aconsegueix la majoria absoluta la segona volta seria el 28 de desembre.

La coneguda també com a revolució dels Gessamins ha decebut bona part dels que la van impulsar. La revolta que va acabar amb 23 anys de dictadura no ha acabat de satisfer ni les dones ni els joves. La taxa d'atur arriba al 15% i a això se suma el fet que el 33% de la població entre 15 i 29 anys no té una bona formació acadèmica. La nova Constitució va fixar la paritat en la participació de les dones en política. La realitat és que només han encapçalat poc més d'un 10% de les llistes electorals.

LA DATA

17.12.2010
Muhammad Bouazizi
s'immolava per demanar pa, justícia i llibertat. S'iniciava la revolució tunisiana.

LA XIFRA

3.000
combatents
tunisians es calcula que són a l'Iraq i a Síria lluitant al costat de l'Estat Islàmic.

Revolucions perdudes

Tunísia va ser la primera de les revolucions àrabs. Un mes després, arribava la d'Egipte i, seguidament, Líbia, Bahrein, el Iemen i Síria, per citar les més importants. Al Marroc, Jordània i Algèria, les manifestacions van ser més tímides i tapades per ràpids canvis a les constitucions o per mesures excepcionals. Egipte va fer la seva revolució a la plaça Tahrir del Caire i va aconseguir fer fora Hosni Mubàrak. Gairebé quatre anys després –amb un govern islamista derrocat (l'expresident Mursi és a la presó) i un cop d'estat militar–, el poder a Egipte torna a ser en mans de l'exèrcit, després d'unes eleccions que van donar la presidència a l'exmilitar Abdelfatah al-Sissi el juny passat. Síria és el país on la revolució ha tingut el costat més fosc. D'unes protestes a les principals ciutats del país es va passar a una dura repressió del règim de Baixar al-Assad que va acabar convertint-se en una guerra civil. Més de tres anys després, Síria viu un conflicte que ha suposat la mort de més de 191.000 persones, entre elles més de 8.000 nens, segons dades de l'ONU del passat mes d'agost. Líbia, que va obtenir l'ajut europeu per derrocar Muammar al-Gaddafi, també viu en el caos, en un moment en què el poder és en mans de diferents guerrilles.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia