L'Audiència Nacional situa Rato com a responsable d'emetre les targetes opaques

L'Audiència Nacional ha confirmat la fiança de 3 milions d'euros que va imposar el jutge Fernando Andreu a l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, per considerar-lo responsable de l'emissió d'unes targetes situades al marge de “qualsevol indici de legalitat”.

En un acte, la secció tercera de la Sala Penal desestima així el recurs que l'exbanquer va interposar contra la seva fiança, que Andreu li va fixar el passat 16 d'octubre per “consentir, propiciar i acceptar” el sistema de targetes opaques amb què 83 exconsellers i exdirectius van carregar més de 15 milions entre 1999 i 2012.

Rato es va oposar al·legant el seu dret a ser tractat com innocent. Considera que s'havia avançat un judici inculpatori i alhora mantenia que no eren certes les conclusions a què va arribar Andreu per no haver-se “investigat absolutament res” sobre l'origen de l'emissió i lliurament de les targetes.

No obstant això, per l'Audiència, les diligències que ha practicat fins ara posen de relleu que es tractava de targetes de crèdit “emeses al marge del circuit establert amb caràcter general i ordinari, sense que hi hagués precepte estatutari o reglamentari, acord o decisió adoptada per algun òrgan que suporti l'existència i l'operativa de les mateixes”. I l'emissió de les mateixes “era responsabilitat” de Rato, que a més de president de Caja Madrid, primer, i de Bankia, després, va ser beneficiari d'una d'elles quan disposava d'una altra per a despeses de representació que sí que van ser aprovades pel Consell d'Administració.

Això situa l'ús de les targetes opaques “al marge de qualsevol indici de legalitat i, el que és més important, d'esquena a qualsevol tipus de fiscalització que pugui acreditar la seva adequada utilització”. Si les targetes haguessin format part de la seva retribució, tal com va defensar Rato en la seva declaració davant el jutge, “haurien d'haver estat comptabilitzades com a tals” sobre la base d'un acord previ dels òrgans directius, “el que no ha estat així” , subratlla la sala.

En aquest sentit, assenyala la importància que les despeses es carreguessin en dos comptes “clarament inapropiats”, que incloïen “regularitzacions per fraus, negligències, errors interns, deficiències dels sistemes i reclamacions de l'oficina del client”, uns conceptes que “poc o gens tenen a veure amb un complement retributiu “. Així mateix, li recrimina que digués a l'instructor que no se li hagués advertit que aquesta pràctica podia vulnerar la Llei de Caixes.

“Aquesta ignorància en una persona que ostentava el càrrec de president del Consell d'Administració és inexcusable”, assenyalen els magistrats abans d'insistir que precisament per la seva condició no podia desconèixer el reflex que tenien en la comptabilitat de la caixa ni que s'ometen en la seva nòmina. Per això, li recorden que “el principi de confiança no exclou el necessari deure de vigilància dels membres del Consell”, que han d'evitar que es “distreguin fons de la societat”, i “si l'assumpte afecta a les pròpies retribucions”, la “inacceptable excusa” del desconeixement “decau encara amb més fonament”.

Així, l'Audiència creu que “la voluntat real” era la “ocultació d'aquestes despeses als organismes auditors i reguladors”.

Atès que no es preveu un tancament proper de la investigació, unit als “sòlids indicis de la comissió d'un delicte d'administració deslleial”, l'elevada responsabilitat civil que li pugui arribar a imposar i el gran nombre de perjudicats existents (accionistes, creditors o simples clients), fan que la decisió d'Andreu sigui “plenament ajustada a dret”, conclou.