Les aventures de Fran

Jose el va apadrinar durant el seu bateig com a jove cadell del PP i Nacho li va obrir les portes del seu polèmic àtic. Amb aquests apel·latius que només utilitzen els íntims es referia Francisco Nicolás Gómez Iglesias –Fran per als amics; “el petit Nicolás” per a la premsa– al president d'honor dels populars i al cap de govern de la comunitat de Madrid. Però què tenia aquest noi de vint anys per poder parlar de tu a tot el partit de Rajoy? I què va fer que perquè personalitats de les altes esferes de la política, l'empresariat, l'advocacia i fins i tot membres de la monarquia perdessin un temps que tots declaren valuós per escoltar els seus “deliris”? Un primer informe mèdic assenyala que el noi conegut com a “petit Nicolás” –sobrenom del personatge creat per l'escriptor francès René Goscinny– és megalòman, que té una capacitat infinita de fabulació i tantes ínfules com tota la llotja del Bernabéu junta. I, de fet, alguns experts no descarten que, si es fes una anàlisi més acurada, es podria descobrir que pateix una alteració mental tan greu que se'l podria considerar no imputable. Si fos així, va aconseguir que durant anys els seus interlocutors ni tan sols intuïssin que tenien al davant un perill social que, poca o molta, ha anat acumulant informació.

Només amb la seva xerrameca i un posat de noi de casa bona ha estat capaç d'engalipar la flor i nata de les institucions de l'Estat i, darrerament, els ha tingut a tots en dansa. I ara és tant l'aplom que té a l'hora d'exposar la seva història i tanta la convicció que posa en el relat, que una part de l'opinió pública segueix pensant que no tot el que diu és mentida; que hi ha gat amagat. No pot ser que un jove estudiant, sense ofici ni benefici, campés per Madrid amb cotxes d'alta gamma, amb xofer i escorta, i fins i tot hagués aconseguit que se li deixés un xalet de luxe, simulant que era el seu despatx, per rebre els seus contactes.

A banda de la posada en escena del personatge, un dels elements que no s'expliquen és per què mitja brigada especialitzada en assumptes interns de la policia es van abraonar sobre el jove per portar-lo a comissaria o per què la jutgessa del cas ha decidit decretar el secret de sumari si l'únic delicte que podria haver comès és un frau per haver intentat vendre informació privilegiada a un empresari.

També resulta força cridaner que si, al cap i a la fi, com asseguren els eventuals damnificats, es tracta d'un dement o un penques amb ganes de protagonisme, per què La Moncloa, diversos ministeris, la Casa del Rei, la Comunitat i l'Ajuntament de Madrid i fins i tot el CNI, el servei d'espionatge espanyol, s'han pres la molèstia d'emetre comunicats en cap de setmana desmentint que hi hagi tingut tractes o que li hagin fet cap encàrrec. Es dóna la paradoxa que davant de situacions més crítiques aquestes mateixes institucions no han mogut ni un dit per contrastar informacions. Ara, un aspirant a membre de la jet-set, que assegura que és un col·laborador de la intel·ligència espanyola amb encàrrecs per fer descarrilar el procés català (també va veure's amb els advocats i membres de la família Pujol) i que, a més, es presenta com a amic de Felip VI i íntim de Soraya Sáenz de Santamaría i de bona part de l'empresariat madrileny i català (Javier de la Rosa també hi ha tingut contacte), ha aconseguit que mig món parli d'ell i l'altre mig vagi de bòlit per intentar desmuntar les teories conspiratives (paranoies, segons ho descriu un psiquiatre). Però fins a la seva detenció se'l veia com un noiet simpàtic que es passejava per totes les festes del Madrid més granat: des de la nit de la victòria electoral de Rajoy, fins i a la proclamació del rei, on sembla que es va colar com a acompanyant.

Sigui com sigui, progressivament van sortint els seus hipotètics incauts confirmant haver-hi tingut contacte. És el cas de l'exministre socialista Miguel Ángel Moratinos, al qual volia proposar un negoci a Guinea i per això li va donar el mòbil i el va rebre a casa seva. I fins i tot l'excap de comunicació de la Casa del Rei, Javier Ayuso, va confirmar que havia tingut una breu i “intranscendent” conversa amb Joan Carles I. La qüestió és què feia Nicolás amb el telèfon del monarca? Ell havia assegurat, en les entrevistes concedides en els últims dies, que havia mantingut contacte amb el rei retirat per mitjà de missatges. En el seu cas, pretenia intercedir a favor de Cristina de Borbó. Tant és així, que l'advocat de Manos Limpias Miguel Bernard assegura que se li va presentar com a intermediari per negociar la situació processal de la filla del monarca. El lletrat va donar versemblança al fet que la Casa del Rei i la vicepresidència de l'executiu espanyol l'haguessin enviat, però afegia que mai no va oferir res a canvi de retirar l'acusació a la infanta. Bernard ha arribat a suggerir que a Nicolás se'l va voler usar d'esquer; i des d'alguns organismes se li va anar donant peixet fins que al final ell va acabar estirant més el braç que la màniga.

Per tot plegat, la pregunta continua sent: qui hi ha darrere “el petit Nicolás”? Algú amb ganes de treure profit de les seves penques? Hi ha massa llacunes. Però si finalment és cert que simplement se'ls ha colat, resulta evident que hi ha hagut un excés de sobreactuació tant per part de les autoritats policials i judicials com per part de les entitats afectades per un intent d'usurpar les seves funcions. Perquè el soroll només haurà servit per dimensionar la figura d'un jove que va començar a conèixer-se com el rei dels selfies i que pot acabar sent el protagonista d'una novel·la de suspens o de la segona part de la comèdia La escopeta nacional, ja que les seves aventures no deixen de ser un retrat actualitzat de la paròdia de Berlanga. De moment, ja ha aconseguit atrapar el teleespectador en les seves aparicions públiques.