·Joana Ortega: “M'he sentit cada cop més expulsada de l'Estat” ·Irene Rigau: “Confio més en la justícia que no pas en el PP”

“Jo l'afronto amb molta serenitat, amb tranquil·litat, tot i que en l'àmbit personal hi ha una certa contradicció. Tinc el convenciment que he fet el que havia de fer, que he actuat amb plena responsabilitat i amb ple respecte a la legalitat, i que no he delinquit; però al mateix temps em crea un sentiment agredolç. Dolç perquè hem facilitat que la ciutadania s'expressi; però amarg perquè això ens ha comportat una querella criminal. Un gust molt amarg. En l'aspecte personal, és cert que hi ha moments de soledat, en què et fas moltes reflexions. Però ho tornaria a fer. Haver donat la veu als ciutadans és delinquir? Per mi ha estat un acte de responsabilitat.”

. “No negaré que hi ha alguns moments de preocupació, però la preocupació queda sempre superada per l'ocupació, per l'entrega al que estem fent. La feina és tan integral i t'ocupa tantes hores al dia que l'ocupació acaba desplaçant la preocupació. Potser l'expressió més encertada del que sento, i que crec que compartim, és la serenor. No visc atabalada per la querella, però sé que hi és. (...) No negaré que en el meu cas vaig tenir un retorn al passat. Als anys 80, quan vaig començar a col·laborar en el consell d'ensenyament, hi havia mestres grans que em deien: «Nena, vigila, eh, vigila... que en van depurar molts...» I aquesta paraula, la dels mestres depurats, jo ja l'havia oblidada. I de cop em va tornar a venir al cap. Perquè aquest llenguatge porta implícita la por, la por dels funcionaris ja havia desaparegut. I l'han fet tornar. És el llenguatge de quan començaves a fer escola en català... I ara torna a aparèixer aquest fantasma. Volen fer agafar por als professors, als funcionaris... Aquest retorn al passat i aquest autoritarisme és el que personalment m'ha entristit més. Em pensava que ja s'havia superat...”

“En un àmbit familiar, els meus fills no ho entenen. La filla petita, que té onze anys, em diu: «Mama, ara hauràs d'anar a la presó? Per què hauràs d'anar a la presó?». I els fills més grans, que ja són a la universitat, se'n fan creus. Em diuen: «Com pot ser que criminalitzin la política d'aquesta manera, si no has fet res?». Als joves això els rebel·la, els rebel·la aquesta criminalització de la política. (...) Per altra banda, per exemple, la meva mare està preocupada perquè això li recorda els temps més foscos del franquisme, i li fa certa por. Aquesta por que ens vol imposar el govern del PP, en una part de la societat arrela, perquè hi ha records molts recents...”

“És que les paraules són molt dures. I consola la quantitat d'autoinculpacions que hem vist. Amb paraules, amb la mirada, amb els gestos, la gent et dóna suport, a casa, pel carrer... Hem rebut molts suports anònims. (...) En l'aspecte personal hi ha fets que sobten. Què en pensa, la mainada?, em preguntava. A mi em va impressionar la reacció d'un meu nebot nét, que em va dir: «I així, ara no hi podràs ser quan ens trobem per Nadal?». I jo em preguntava: «Què deu haver pensat? Què deu haver sentit?». Però sí, hem rebut molts suports. M'ha trucat molta gent que feia temps que no veia. Políticament és una altra cosa...”

“Jo també he sentit molt suport. Quan vas al mercat, a comprar el peix... Perquè molta gent s'ho ha agafat també com una querella que anava contra ells, com una qüestió personal. Políticament? Potser el que he trobat a faltar és més suport al Parlament, no de companys del mateix grup... Però sí d'algun altre en l'àmbit parlamentari. He trobat a faltar, potser, una mica d'escalf.”

“És que el que ha passat és molt gros. I no es pot minimitzar. La imatge d'un president amenaçat d'inhabilitació i de presó... és molt greu. Nosaltres l'acompanyem, però el president... S'imaginen que el president no es pogués tornar a presentar? Que no ho poguéssim fer nosaltres seria una altra cosa, però ell... Què hi ha al darrere d'aquesta operació? Tractar l'adversari de delinqüent és molt dur, molt. I amenaçar així el president... Al president, l'afecta, és clar. N'hem estat parlant.”

“En aquest sentit, el president és molt terrenal. Et fa arribar el seu suport, es preocupa. N'hem parlat. I ell? A ell el veiem bé, fort.”

“Ell està acostumat a gestionar amb més solitud. La soledat aquesta de qui mana. Però en aquests casos el suport personal és tan necessari com el polític. Perquè a la presó no hi va un president, hi va una persona que és president.”

“Si ens ho imaginàvem? Que anessin contra tots els actes derivats de la suspensió, de la primera suspensió, ja ens va donar totes les pistes del que volia fer el govern de l'Estat: impedir que ens expresséssim. Quan vam posar sobre la taula el procés participatiu, primer el van menystenir. Després, en veure que hi havia 40.000 persones voluntàries, i quan van veure que la participació era la que era... Van menystenir el procés, van desqualificar els resultats... Ells mateixos no van saber mesurar la magnitud de l'esdeveniment. No van saber veure que no era la dèria d'una persona o d'un govern. En veure el suport massiu, aquesta revolució dels somriures, es van descol·locar i no van saber actuar. Els membres del PP es van contradir constantment. Una confusió... I Rajoy va fer el de sempre: mirar-s'ho des de darrere i deixar passar el temps.”

“Jo vaig sentir per primer cop la paraula fiscalia en les paraules d'Alícia Sánchez-Camacho al Parlament, el dia que es van nomenar els membres de la comissió que havia de controlar el 9-N. Allà ja ens va advertir, amenaçar, que anirien a la fiscalia. Van anunciar que actuarien judicialment. La utilització política de la fiscalia va néixer aquell dia al Parlament. Aquell dia vaig pensar que canviàvem de registre quant a les armes que es pensaven utilitzar contra el procés.”

“El PP ha fet molt de mal a la fiscalia i a l'estat de dret. Ha deixat en una posició molt incòmoda la fiscalia, Perquè aquesta és una querella totalment subjectiva; els fiscals catalans no veien base legal per imputar-nos cap delicte, i al cap de dos minuts a Madrid els obliguen a acusar-nos de quatre o cinc delictes. Insòlit. Arbitrari. I una gran injustícia. El PP de Catalunya ha fet un gran mal.”

“En aquest sentit, jo li he de dir que confio més en la justícia que no pas en el PP. Respecto el Tribunal Superior de Justícia. Veurem com acaba. Aquest és un procés que no s'ha de magnificar, però que tampoc es pot minimitzar. És un instrument potent, que confio que demostrarem que no val i que es pot desactivar. Però no per això deixa de ser dur.”

“I la voluntat del PP no ha estat cap altra, ha instat aquesta querella criminal perquè o bé acabem anant a la presó o o bé ens inhabilitin. Això no és cap broma. És una barbaritat.”

“I no és només el fet. És el temps que viurem pendents d'aquesta situació. Recordin què li va passar, a Atutxa. Encara n'està pendent. Jo penso: i ara, quants anys estarem pendents d'aquesta situació? Quant temps tindrem això a sobre? La gent veu el moment, però això fa un camí llarg, molt llarg. (...) T'has de sobreposar per no entristir-te (...) En uns moments en què es critica tot el que fan els polítics, s'hauria de compensar la balança i valorar també el grau de compromís que això genera per a alguns. La persona que es compromet políticament es compromet ella; però quan hi ha moments com aquests, tota la família rep l'impacte. I és quan ho valores. Nosaltres no vam fer una assemblea familiar per decidir el grau de compromís amb el 9-N, però l'impacte el rebem tots, perquè tots compartim el neguit. Potser pateix més la família que nosaltres mateixos, però pateixen.”

“El grau de compromís d'aquesta jornada ha estat molt alt. I hem demostrat que tenim un full de ruta clar. I que pas a pas anirem avançant. Tenim el full de ruta clar, i quan sents el suport de la gent ho valores molt. I haver facilitat que fos possible era una qüestió de responsabilitat. Haurà valgut la pena.”

“Passi el que passi haurà valgut la pena. Els primers dies, quan potser la notícia en alguns moments m'impactava negativament, jo sempre pensava en les imatges del 9-N. Amb la gent fent cua als centres, als instituts... El goig col·lectiu necessitem tenir-lo a dins, en un raconet dins nostre, per compensar les imatges negatives amb les positives. I el saldo és sempre a favor. (...) Que ara no és el mateix estar al govern que a l'oposició? Que no és el mateix ser al lloc de CiU que al d'ERC, com diu vostè? És clar, evidentment. Qui porta a terme un projecte és qui n'assumeix els riscos, això està clar. Però el president diu una cosa i la té molt clara: cal compartir tot allò que és positiu i que generi goig, i assumir nosaltres totes les dificultats i els riscos.”

“És un moment de generositat, per sobre dels personalismes. El president ho va deixar clar en la seva conferència. Si ens preocupen les enquestes, em pregunta? Em pregunta si ens preocupa si se'ns valora prou el que estem fent? No. No, perquè estem tremendament convençuts del que fem. Perquè fa tres anys que governem en una situació molt i molt complicada. Som els primers que som conscients que això s'ha de canviar, que en depèn l'estat del benestar. La recerca, l'educació, la sanitat... tot depèn de com ens en sortim, de tot plegat. I n'estem molt convençuts. I que ara hi hagi un cert desgast per algunes mesures que hem hagut de prendre, i que potser no han estat ben enteses, segurament és normal. Hem demanat a la gent que treballi més i cobri menys, i això només es pot entendre a llarg termini.”

“I si hi ha gent que ho comprèn, que crec que n'hi ha, és normal que tampoc ho aplaudeixin. És lògic que no ens aplaudeixin. Però hem fet allò que estàvem convençuts que havíem de fer. I ho hem intentat explicar molt bé: però no esperàvem cap aplaudiment. I estem molt satisfets com a govern de la complicitat social que hi ha hagut a l'hora de prendre algunes mesures. Però ara som en temps de generositat, d'una altra manera de fer política. Sabem que els partits són importants, però que ara cal un projecte col·lectiu. I la proposta del president em costa d'entendre que tingui cap dificultat. Sóc optimista.”

“Sí, ja ho sé, com han dit, que ERC, que la CUP, que ICV han dit el que han dit, que no volen una llista unitària... Però tots els partits s'han de situar, són temps nous. S'ha de veure de quina manera poden assumir com a pròpia la proposta del president, que certament és molt trencadora. És un pas endavant en un moment excepcional, que proposa formules trencadores. El president no ha menystingut els partits, els ha demanat un esforç per fer una simbiosi entre societat i política. Als partits ara els cal temps, la proposta s'ha d'entendre i assumir. Perquè tot sortirà bé si hi ha complicitat, si s'ho creuen de veritat.”

“No creu que les bases dels partits potser tenen una actitud més oberta que no pas els dirigents? Jo ho crec. Crec que hi ha molta gent, molts ciutadans, que van veure bé la proposta.”

“La gent la va veure bé, crec que sí. La ciutadania la va veure bé. Molt bé.”

“I, si és així, em costa pensar que les bases dels partits no vegin bé també la proposta. I em costaria d'entendre que els dirigents no se'ls escoltin.”

“Jo entenc la incomoditat de la proposta per als partits, i per al meu també. Però cal una reflexió interna. La societat ens ho demana, ens demana un revulsiu, als partits. Hem de trobar una fórmula excepcional en un moment excepcional. I acompanyar el que representa el president Mas. Unió Democràtica? Em pregunta què farà Unió? UDC té un pòsit social molt important, i per a Unió l'eix dreta-esquerra és molt important. La nostra manera de pensar ha estat sempre una aportació a la societat. Però també tenim el barret nacional. Encara més, el barret social no funciona sense el nacional. UDC ha tingut un paper decisiu en la campanya, en el 9-N. Jo, Ramon Espadaler, Joan Cañada, Núria de Gispert... Unió està compromesa amb el dret a decidir, i vol un futur millor per al seu país. Però com a partit hi ha unes decisions, uns tràmits, que no es poden oblidar. Unió vol un país millor i aportarà tot el que hagi d'aportar en aquest procés. Unió farà una aposta per aportar el millor que tingui.”

“Ara la federació té més sentit que mai. Cal sumar. Mas és el pal de paller, però CDC i UDC han d'aportar el que calgui a aquesta construcció cap a un país propi, a aquest país nou. I renunciar a l'estructura clàssica de partit, i fer-ho des del govern, és d'una gran generositat. CiU queda molt afectada en aquesta proposta del president Mas, i en canvi sembla que els afectats siguin els altres. No. Tots hem de fer el pas. Els partits que no sàpiguen respondre positivament a una proposta feta des de la generositat immediata no estaran a l'altura. Posar ara al davant els interessos partidistes és fer el ridícul. Qui s'equivoqui d'horitzó, electoralment no li sortirà bé.
(...) Si sóc independentista? Si hi vaig néixer? No, jo no vaig néixer independentista. No s'hi neix. Jo sóc de les que vaig creure que allò de «llibertat, amnistia i estatut d'autonomia» era una bona solució. Quan érem poques comunitats amb un estatut d'autonomia, entre tots construíem un model d'estat. Quan tothom va tenir autonomia, quan Catalunya va quedar al mateix nivell que la Rioja o Múrcia, va deixar de tenir sentit. Allà va començar tot. El procés d'homogeneïtzació de competències i la penalització financera que patim, i el que va fer el PP amb el nostre últim Estatut, recollint firmes en contra... allà vaig dir que no hi havia cap altra solució. A partir del que va passar amb l'últim Estatut em va quedar clar que no hi havia cap més solució que tenir vida pròpia. La independència no és un fi; és un instrument per fer un país millor. No vull la independència per la independència. La vull per fer un país millor. I ara no podem construir el país que voldríem sense la independència. Quan ens deixen clar que no podem defensar la nostra llengua si no som un estat, és quan queda clar que hem de ser estat. El tema de la llengua ha estat per a mi un factor decisiu.”

· “Jo no he estat mai una persona radical en els plantejaments. Sempre he estat més partidària d'estendre la consciència nacional que no pas de radicalitzar-la. Em considero una independentista de reacció. No és tant la voluntat de marxar com segurament haver entès que no t'hi volen. He fet una evolució en aquest sentit. M'he sentit cada cop menys... M'he sentit cada cop més expulsada de l'Estat. Els atacs a la llengua, l'ofec financer, els atacs a la cultura, la manera com es relacionen amb nosaltres... Aquest no constant, aquesta manca de diàleg... A poc a poc m'he anat sentit a la perifèria d'un Estat que ara, a més, em i ens criminalitza per voler exercir la democràcia. Ens retallen els drets, s'immisceixen en la política local, ens retallen els drets com a país, i ens tenen una gran manca de respecte. Això em provoca un gran distanciament. Jo no vaig néixer independentista. Per això parlo d'independentisme de reacció...”

“A casa meva sempre m'explicaven que l'avi era de la Lliga, però nosaltres... simplement ens crèiem i ens creiem el país. I ara, quan veus aquests atacs, i quan veus que perilla fins i tot l'estat del benestar, que has de fer unes polítiques de rebaixar i rebaixar constantment la qualitat del país... Espanya està anant enrere. Espanya ofega i frena el progrés de Catalunya. I jo crec que això Europa ho veu i ho entén. Una altra cosa és que ho diguin. Veuen que ens estan frenant. Ens frenen només per evitar la diferència. A Europa ho veuen. I queden admirats que estiguem fent aquest procés amb tant civisme, amb un somriure...”

“El govern del PP, el PP, té en aquests moments una confusió extrema. Han buscat aquest xoc entre Catalunya i la resta de l'Estat i són capaços de tot. Vostè em pregunta si són capaços de suspendre l'autonomia o de suspendre les eleccions. Jo els veig capaços de tot. Aquesta majoria agònica que té el PP els fa actuar d'una manera totalment impulsiva, sense cap reflexió... No han actuat amb proporcionalitat, ni han deixat que la fiscalia general de l'Estat ho fes. Era un procés participatiu! El PP té una manca de maduresa política que ens pot portar a qualsevol escenari. Estan estancats. I aquest tancament, aquesta visió tan estancada del PP, aquest concepte inamovible que tenen de la Constitució, que es podria reformar si volguessin, això els pot portar a qualsevol barbaritat. Aquesta querella que ens han posat és molt seriosa. Molt. És una línia vermella. I a partir d'aquí... Tots confiem en la justícia. Però la justícia, a banda de ser justa, ha de ser ràpida...”

“Tot és un despropòsit. Molta gent creu que la querella és un despropòsit, però l'han formulada. I quan es posa en marxa una querella no s'atura així com així, i el ventall de coses que ara poden passar és ampli. Però hem de confiar que es resoldrà positivament. Si la querella l'hem d'arrossegar durant molt anys, també recordarem durant molts anys que va valer la pena. Però la justícia ha de ser ràpida.”

“Ara la ciutadania ha transformat la confiança en exigència. I nosaltres la notem. La ciutadania vol que avancem i que resolguem la situació. Hem d'avançar de pressa i resoldre aquesta situació.”

“I per als partits, les conseqüències de la no acceptació de la proposta del president poden ser molt més importants que no pas l'acceptació. Hem d'aclarir què volen els catalans. I fixi's que estem posant en joc moltes coses sense saber quin seria el resultat. I ho acceptem. El resultat és incert. Miri l'exemple d'Escòcia, miri què va passar amb els resultats. Va sortir que no. Però, tot i això, nosaltres hi juguem, acceptarem el resultat. Aquesta és la grandesa del procés que tenim en marxa. La gent té la paraula. I és quan et preguntes: per què no era il·legal recollir signatures contra l'Estatut arreu de l'Estat; allò no era reprovable? Allò era legal i en canvi resulta que no és legal recollir signatures en forma de paperetes dipositades en una urna?”