“L'actitud de Madrid dóna arguments als secessionistes”

Totes dues són societats relativament petites que van ser incorporades a estats més grans. Al Quebec hi ha una percepció que els termes del tractat inicial han estat violats gradualment per la resta del país, per la Constitució del 1980. Però, a diferència de Catalunya, el Quebec és una federació. El Quebec, però també les altres províncies, tenen una autoritat completa sobre moltes jurisdiccions. Des del 1997, el dret de qualsevol província a la secessió està reconegut per la Cort Suprema del Canadà. La Cort Suprema va dictaminar que no hi havia dret unilateral, però si un referèndum al Quebec o en una altra província obtenia una majoria clara per separar-se de la resta del país, el Canadà tenia l'obligació constitucional de negociar.

És relativament clara. Ara més que fa 30 anys. El 1966 va arribar al poder un govern separatista, que va aprovar una llei lingüística per combatre l'anglisització. Tots els immigrants i els francòfons són obligats a portar els fills a l'escola francesa i el francès és la llengua de treball. Hi va haver una època de gran contestació contra aquesta llei, però ara hi ha equilibri. Paradoxalment, l'única comunitat que ara se'n queixa són els francòfons, perquè l'escola francesa no ensenya gaire bé l'anglès i troben que els seus infants no el parlen prou bé per ser competitius en un món global on és la llengua dominant. Si l'equilibri s'ha de trencar en els pròxims anys, no serà per culpa dels immigrants o dels anglòfons, sinó de la majoria francòfona.

És una molt mala idea en el pla moral, però també en el pràctic. En el pla moral, cap poble que forma part d'un espai multinacional no pot tenir la sensació que és presoner allà. Al Quebec en cap dels dos referèndums ha guanyat l'opció independentista. Potser perquè el que la gent vol no és necessàriament aconseguir la independència, sinó tenir possibilitat d'elecció. Si prenen aquesta opció a la gent, si els diuen “no, no podeu votar”, hi ha el risc que pugi l'independentisme, no perquè hagi crescut en si mateix, sinó perquè se'ls prohibeix el dret de decidir per ells mateixos. Si el govern espanyol vol evitar que el sentiment independentista augmenti, la seva no és la millor manera d'actuar. El que la gent vol és saber que la porta és oberta, encara que potser no necessàriament la vol travessar.

El fet que la Cort Suprema decidís que hi havia un dret constitucional no vol dir encara que nosaltres haguem constitucionalitzat un dret de secessió. La Cort Suprema diu que si hi ha una majoria clara que respongui sí a una qüestió clara, aleshores el govern federal té l'obligació de negociar. Però què és una majoria clara? Un 51%? Un 60%? Què és una pregunta clara? A Escòcia el govern britànic i l'escocès es van posar d'acord sobre una pregunta. El procés escocès ha estat exemplar. Calen regles clares. El problema és un referèndum en què els dos costats juguin amb regles diferents. Al Canadà els partits federals calculen que per sota del 60% no hi hauria la legitimitat per decidir. Al Quebec la majoria de gent creu que un 50% més un vot és suficient. Quan parlo de constitucionalitzar el dret de secessió parlo d'establir regles, ben delimitades: una pregunta sobre la qual tothom estigui d'acord, un percentatge, però també coses com la freqüència amb què es pot exercir.

Jo no estic a favor d'eleccions referendàries. Això depèn del sistema electoral. Al Canadà és que hi ha diversos partits i el partit que guanya les eleccions pot fer-ho amb el 37% dels vots. Però el refús del govern espanyol fa que tot sigui una qüestió estratègica. Què és el que es pot fer per posar una pressió màxima al govern espanyol? Hi ha altres factors que entraran en joc, com l'opinió internacional. Si hi hagués un gran moviment d'opinió, unes eleccions amb un resultat molt clar a favor dels secessionistes... Quan no hi ha regles ni acceptació del procés per l'altre costat, s'està més en un altre joc, un joc de tàctica, en què s'intenta posar la pressió a l'altre costat. El problema és que l'opinió general dominant entre els països és que no els agrada gaire la secessió, ho veuen desestabilitzador. Un refús total de qualsevol moviment per part del govern espanyol podria fer reaccionar la resta d'Europa i que diguessin: “Si us plau, doneu una mica més de poder a Catalunya.” Hi ha molts escenaris possibles.

Les temptatives de desestabilització per part de Madrid tenen el risc que siguin contraproduents. Faig una altra analogia amb el Quebec. Els governs federals del Canadà van entendre, amb el temps, que la millor manera de mantenir el sentiment secessionista baix era no agitar gaire el Quebec.

Sí, estic bastant sorprès. També em sembla que el fet que el referèndum s'hagi convertit en una consulta i que s'hagi fet després d'Escòcia no ha anat bé. I la participació diria que ha estat més aviat baixa. Al Quebec hi havia una allau d'informació sobre Escòcia. En canvi, el referèndum català no ha despertat gaire atenció. L'actitud d'Espanya és inútilment provocativa. És com si Madrid intentés donar arguments als secessionistes. També hi ha una altra cosa: quan camines per Barcelona o per Mont-real no tens la sensació d'un poble abatut, que sigui objecte d'injustícies o d'una violència greu com altres països del món. Són les dues ciutats més dinàmiques dels seus països respectius. En el fons, en aquest context hi ha gent que veu la secessió com un risc, que no hi veu la urgència. En aquest context és difícil de convèncer-los.

Allà l'opció independentista té una legitimitat política i constitucional que fa que, encara que els canadencs anglesos pensin certes coses, no les puguin dir. I tampoc ho diuen perquè seria una manera de fer pujar el percentatge sobiranista. Molts d'ells pensen que el nacionalisme quebequès és ètnic, tribal i antiimmigrant. Hi ha de tot en un moviment secessionista, però de manera general el moviment quebequès, com el català, és modern. Però al Canadà la Cort Suprema té una gran legitimitat, que dóna una legitimitat al secessionisme que abans no tenia.

Als segles XVIII i XIX, tots els països europeus van reprimir els sentiments d'identitat nacional minoritaris per crear un sentiment nacional. Això el Canadà, que és un país molt nou, no ho ha viscut. A França van utilitzar mitjans molt forts per crear una unitat nacional i van prohibir les llengües regionals. Per exemple, quan sóc a París és sorprenent comprovar fins a quin punt ignoren un sentiment nacional a la Bretanya, on al carrer se sent la gent parlant bretó. A partir de París, només veuen una nació unificada. I a Madrid, exactament igual, i això ha creat un prisma distorsionador. No sé si és un dèficit democràtic, però sí que és un dèficit de comprensió de la natura veritablement multinacional de la societat espanyola. Hi ha un dèficit d'imaginació, de visió clara de la natura diversa del país.

Sé que el referèndum ha estat curtcircuitat per Madrid, però em va sorprendre la força del suport a l'opció sobiranista entre la gent que va votar. És la quarta vegada que sóc a Barcelona, m'he passejat per Gràcia i he vist per tot arreu les banderes. Hi ha alguna cosa que està passant, que potser no he arribat a llegir, però que sembla bastant forta.