Infraestructures d'estat
El diputat al Congrés Pere Macias escriu en un llibre els motius que fan necessari un estat català amb polítiques d'infraestructures pròpies
L'Estat espanyol ha estat ineficaç i fins i tot hi ha anat a la contra
El llibre de Pere Maciass'acaba amb cròniques fictícies de les realitzacions del futur estat català
Pere Macias, exalcalde d'Olot, exconseller d'Obres Públiques i actualment un dels diputats del grup de CiU al Congrés espanyol, acaba de publicar, juntament amb l'urbanista Òscar Oliver, actual director d'Aeroports de Catalunya, el llibre Infraestructures d'estat (Pòrtic/Dèria Editors). La tesi del llibre és que l'Estat espanyol ha trencat el contracte social amb els seus ciutadans, els catalans en aquest cas, en prendre decisions en matèria d'infraestructures que no responen ni a una equitat de tracte entre territoris ni van a favor de les capes més desafavorides de la població ni, tampoc, resulten eficients. Solució? A Catalunya li aniria millor amb un estat propi capaç de fer polítiques d'estat en matèria d'infraestructures.
No és cap situació nova. El llibre de Macias i Oliver dedica una primera part a analitzar què ha passat durant la història, especialment durant el segle XIX, un moment clau en el desenvolupament econòmic i l'entrada del país en l'era industrial, en què s'havia de posar en marxa la xarxa d'infraestructures que facilitessin aquest pas. Els exemples són desoladors. El ferrocarril el van iniciar industrials catalans amb el recurs del capital estranger fins que l'Estat es va adonar de la importància estratègica d'aquesta xarxa i en va agafar les regnes amb un disseny que no passava per la lògica econòmica (connectar els territoris mediterranis, les conques mineres del nord), sinó per la política, amb una xarxa centralitzada a Madrid. Les carreteres es van començar a fer amb un impost especial a Catalunya, a través de les diputacions, mentre que a la resta de l'Estat es feien de manera gratuïta. El llibre cita una frase de Francesc Cambó que resumia quin era l'estat d'ànim de les elits catalanes que havien intentat influir en les preses de decisió de les polítiques d'estat a principis del segle XX: “Les oligarquies madrilenyes continuen sent enemigues de Catalunya.” Una frase que, en aquests moments històrics, no sona en absolut extemporània. En alguns casos, s'indica al llibre, l'Estat ha fet polítiques regionals (l'AVE a Andalusia, entre altres exemples) tot ignorant les demandes fetes des de Catalunya d'autèntiques polítiques d'estat.
A partir de la repassada històrica, la conclusió dels autors del llibre és clara: “És impossible dur a terme polítiques d'estat a Catalunya sense disposar d'un estat propi.” I, a l'hora d'analitzar com actua l'Estat en l'actualitat, Macias i Oliver repassen diverses àrees: el desdoblament de l'N-II, el quart cinturó, la línia de tren de Barcelona a Puigcerdà (en contrast amb el metro del Baix Llobregat de FGC), les rodalies, els aeroports, el transport públic, l'abastament d'aigua, les polítiques urbanístiques i l'energia.
Macias i Oliver aposten per un model de polítiques d'infraestructures en el futur estat català en què la planificació sigui pública i l'execució i gestió, una col·laboració pública i privada.
El llibre s'acaba amb un últim capítol de caràcter lúdic, en què es relaten en format de crònica diverses realitzacions futures d'un estat català.