Pablo Vallecano

Es diu Pablo Iglesias, porta cua –voluminosa, inconformista– i la camisa blanca dels que van per feina, amb les mànigues arremangades fins als colzes i la roba ensarronada dins els pantalons, però podria portar perfectament botes i pantalons negres, samarreta a joc i un punt escollarada, i fer-se conèixer amb el nom artístic de Pablo Vallecano (és de la barriada madrilenya i reivindica en l'esperit combatiu).

Avui pocs cantants de rock d'aquesta Espanya en crisi tenen la fervorosa rebuda que ahir va tenir aquest home de mesures més aviat modestes, de mirada lluminosa i també assassina, al pavelló de la Vall d'Hebron de Barcelona, ple a vessar i delerós d'escoltar el repertori ideològic de qui sosté que un món millor és possible.

Si l'acte d'ahir hagués estat un concert no hauria pogut tenir una entrada millor que la que va fer Iglesias. La demora va ser la justa perquè els més impacients es concentressin a davant de la porta per on va irrompre el nou ídol i l'acomboiessin amb aplaudiments, petons, victorejos –“guapo!”, i va respondre: “gràcies!” “Volem un fill teu!”, i no va respondre– i fotografies en la passejada triomfal fins a l'escenari.

Quasi va ser més llarga la desfilada a peu de pista que el temps que Iglesias després va dedicar a vaticinar des del micròfon la fi de la casta. La seva intervenció va ser un brillant exercici d'oratòria que va obrir amb la divisa rockera del “Bon dia Barcelona!” i que, després de ser interromput i aclamat fins a 44 vegades, va rubricar amb un últim i brevíssim missatge que ja és un credo entre els que creuen que es pot canviar l'orde de les coses: “somrieu”.

La perfecció no existeix i la cançó per tancar l'acte, L'estaca de Lluís Llach, potser era escaient en la tonada del “tomba, tomba” però al públic d'aquest Pablo de Vallecas –veterans amb l'urgència per reprendre la revolució allí on un dia l'havien deixat abandonada, jovent amb ganes de fer una revolució que mai havien pensat que haurien d'emprendre– li hauria plagut i escaigut més desfilar de la Vall d'Hebron amb el puny alçat cantant A las barricadas.