“Seria una irresponsabilitat perdre el camí aconseguit”

Per a mi, no. Jo imaginava que no s'admetria perquè considerava que els motius eren molt febles i hi havia moltes raons per no fer-ho. A partir d'aquest moment, hem de donar suport al president Mas, a la vicepresidenta Ortega i a la consellera Rigau; acceptar-ho. Són els membres del TSJC els que ho han d'instruir i han de decidir, confiar en la justícia, i confiar que la querella quedarà arxivada.

Poc. S'ha de confiar que en algun moment de la instrucció es pugui demostrar que no hi ha hagut desobediència, sinó un acte polític.

Espero que sigui així. Els partits han de ser responsables del moment transcendent que viu Catalunya. L'admissió de la querella pot ajudar a unificar criteris i fer adonar del gran moment que estem vivint. És el moment de l'alta política, no de la politiqueria. Espero que siguin responsables i conscients del pas enorme que s'ha fet a Catalunya en pro del seu futur, que no hi havíem arribat mai, a aquest punt. Confio que puguin trobar una solució. Seria una irresponsabilitat perdre el camí que hem aconseguit fins avui. No es pot perdre el que s'ha guanyat i el camí recorregut.

Si han de ser eleccions al Parlament de Catalunya, no és el moment. Si han de ser eleccions substitutives del referèndum que no ens han deixat fer, com més aviat millor. En aquest punt, el president té raó. Només seria el moment si realment signifiqués un pas endavant en aquest procés, que és aconseguir un referèndum homologable internacionalment.

Aquí han de jugar els partits. Si poden ser tots, millor; però si no, els majoritaris. Hem de ser conscients que, com que no haurien de ser unes eleccions normals, el punt central hauria de ser si es vol que Catalunya sigui o no independent. I la llista única o paraigües? S'ha d'intentar buscar una solució que permeti una tercera via.

Quan vaig sentir el president vaig pensar que la seva era una molt bona proposta. Continuo pensant-ho. En unes eleccions plebiscitàries el que dóna més credibilitat és que hi hagi persones que estiguin d'acord amb el dret a decidir i amb la voluntat majoritària del poble de Catalunya i que, per tant, hi pugui entrar la societat civil, que en aquest procés ha estat importantíssima. La proposta del president va causar una bona impressió a moltíssima gent. Després va venir la d'Oriol Junqueras, que és diferent però que manté una mica el de sempre: partits amb un lema únic i unitari. En alguns moments s'ha de fer un cert sacrifici en pro d'un objectiu comú.

És una enquesta. Que un 44,5% digui que vol que Catalunya sigui independent és molt important perquè no s'ha fet campanya. Que potser hi ha gent a Catalunya que no estaria per la independència però que la majoria estaria per un canvi molt gran de l'Estatut de Catalunya... El que hem de fer és saber-ho.

El que necessitem és temps per explicar què volem per a Catalunya. Hem d'explicar per què es vol el sí i sí o perquè es vol el no. I això no hem tingut temps de fer-ho. Es requereix que es posin d'acord i que, a partir d'aquí, d'alguna manera, decideixin si el que volem és fer un plebiscit i animar la gent. Si no ho fem, hi haurà persones que en veure que no passa res es poden desentendre del procés.

Sobretot ha reforçat la figura del president, i amb ell la federació. Ell va sorprendre a tots amb la solució que es va treure de la màniga deu dies abans del 9-N. Sempre deia que faria tot el possible dins de la legalitat perquè els catalans tinguessin urnes i poguessin votar, i ho va aconseguir. Després, tots els partits que inicialment no estaven d'acord s'hi van apuntar. Això també va ser important.

És possible. Podem és una cosa que no coneixem que s'ha fet visible sobretot a base d'entrevistes en una televisió privada i per la irrupció en les eleccions europees. La gent, amb tota la raó, exigeix als polítics una gran responsabilitat. Però ens coneixen, saben com treballem i ens mullem de dalt a baix. Que, de cop, aparegui un moviment com Podem que aquí encara no tenen noms i cognoms i que teòricament arrasi en les seves sortides públiques, a mi em preocupa. Puc entendre-ho com una resposta a l'emprenyada que té molta gent, a l'angoixa, a la sensació de no tenir sortida... Però demanaria que siguem molt conscients i molt responsables a l'hora de decidir el futur.

La seva ruptura és carregar-se tot el que s'ha fet des del 1978 fins aquí a nivell polític i democràtic, però quan toques la fibra catalana i el que s'està vivint aquí, la seva resposta és molt ambigua. El dret a decidir, sí, però a decidir-ho tot. Però no vol que Catalunya se'n vagi d'Espanya... Coneix molt poc Catalunya. La resposta dient que no s'abraçaria ni a Rajoy ni a Mas vol dir que no ens entén. Aquí podem ser molt diferents políticament però tenir molta correcció amb aquells que estan ideològicament lluny. L'exemple són el president Mas i David Fernàndez.

Aquest factor de crispació jo l'he viscut els darrers quatre anys. En la novena legislatura i en aquesta desena. La novena va ser intensíssima i tensionada. I en aquesta desena realment el canvi ha estat molt més visible.

És una de les proposicions de llei que fa dos anys vaig dir que s'havien d'aprovar perquè era necessària per mostrar a la ciutadania que les institucions estan obertes. És una llei de les més agosarades que tenim en el nostre entorn europeu. Requereix un canvi d'actituds molt important tant de les administracions públiques com dels polítics. Però hi ha voluntat clara de demostrar que molts casos que hem tingut de corrupció o de corrupteles no es poden repetir. I que majoritàriament la gent que es dedica a la política ho fa com un servei públic.

És una assignatura pendent des de fa trenta-cinc anys. Vull aprofitar per dir que si continua la legislatura i queden dos anys, els partits es posin d'acord definitivament per fer una llei electoral pròpia. Ens hem d'oblidar de les calculadores i d'intentar veure quin serà el futur i canviar el sistema electoral. Cal fer una llei pròpia, més propera i oberta al ciutadà. Els treballs estan pràcticament acabats i el que queda és determinar aquells aspectes que conflueixen en el sistema. Demano generositat i compromís als partits perquè crec que és un pas que el Parlament ha de fer de cara a la ciutadania.

Vist en perspectiva, se'l va convidar perquè expliqués la seva confessió del juliol en què afirmava que la seva família havia rebut uns diners del seu pare que no havien estat regularitzats. Ho va fer àmpliament. Els partits van fer múltiples preguntes. Jo crec que, o no s'esperava que la reacció fos aquesta, perquè potser va pensar que la seva presència ja era positiva entenent que no era obligatòria, i en la seva resposta va venir a dir ‘vostès a mi ja m'han condemnat'. Hi va haver aquest punt de contradicció entre uns i altres. Hi ha diputats que consideren que l'expresident no va respondre... La seva resposta va ser una mica un pronto a l'estil Pujol i d'alguna forma li va saber greu que se li fessin tantes preguntes que no tenien a veure amb la seva confessió.