“Hitler em va fer un petó”

angulema i Auschwitz?

Pocs dies després d'aquella exaltació nazi uns policies van anar a casa de la família que la tenia acollida “i se me'n van endur”. Al seu germà també. Tots dos van ser portats a un camp de concentració que podria ser el d'Angulema (on hi van arribar a estar internats 10.000 persones, entre les quals dos mil republicans procedents de l'Estat espanyol).

En aquell camp, recorda la Mercè, hi havia, sobretot, nens. Però també dones. “Devien ser republicanes catalanes que havien aconseguit arribar a França.” “A les nits les violaven, encara recordo els seus crits”, diu. En aquell camp la Mercè i el seu germà Herminio s'hi van estar més d'un any. “Jo era molt petita i estava molt malalta. Pràcticament no em movia d'un racó. Per menjar només ens donaven un plat de naps al matí i prou.” En aquell camp la Mercè, l'Herminio i desenes d'infants més, fills de republicans de l'Estat espanyol o jueus, van començar a ser fets servir com a “conillets d'índies” per part dels metges nazis. “Jo només recordo que em punxaven líquids a la columna. Amb el meu germà també van experimentar”, explica. “Recordo el dolor de l'esquena, els crits”, diu. “Quan uns anys més tard em vaig posar molt malalta i sagnava molt em van fer proves i va ser aleshores que van descobrir que els nazis havien experimentat amb mi i m'havien introduït la malaltia de von Willebrand.” “Jo pràcticament no recordo res d'aquella època. Era com una nena que estava mig morta.”

Passat un any i mig ella i el seu germà van formar part d'un contingent de nens a qui van evacuar del camp en un camió, els van introduir en un tren hermètic i després de dies i dies drets dintre uns vagons on anaven com animals els van deixar en un altre camp de concentració a Alemanya. “No sé segur si era Auschwitz. Un cop vaig veure un documental a la tele i s'hi assemblava molt, però no ho puc assegurar. Mai ho he volgut saber”, diu ara. D'aquest camp de concentració ella només recorda els barracons on només hi havia nens i nenes. “Jo sempre estava a terra ajaguda perquè quasi no podia ni caminar. De fet era el meu germà el que quan ens donaven el plat per menjar m'aixecava i em feia arribar, enfilada sobre els seus peus, a la fila. Qui no anava a la fila se l'emportaven i ja no tornava més. Ara sabem que el que feien era dur-los a les cambres de gas.” Els experiments amb ella i el seu germà van continuar. “Eren molt dolorosos perquè no t'adormien. Però si cridaves, et pegaven.” Historiadors de la llibreria Claret de Barcelona, que estan preparant un llibre sobre la vida de la Mercè, que escriurà el capellà Xavier Morlans, amic de la Mercè, asseguren que la Mercè en algun moment ha reconegut la fotografia del doctor Joseph Mengele, el metge genetista d'Auschwitz. “Però no n'estic segura”, admet.

La mort del cuiner

En aquest camp de concentració va viure un de les pitjors records que conserva de la seva vida. “Ja he dit que jo sempre estava en un racó del camp, ni em movia. Em feia mal tot i no em podia ni moure. El meu germà es posava amb mi, sempre estava al meu costat, protegint-me. Doncs bé, en aquella part del camp de concentració on estàvem els nazis tenien un cuiner jueu que a mi i al meu germà, a través d'una finestreta de la cuina que donava allà on sempre estàvem, ens treia menjar. Quan podia ens treia un plat amb qualsevol cosa. Fins que el van enxampar. Bé, ens van enxampar a tots tres. Doncs bé, ens van agafar a tots tres i ens van plantar al mig del camp. Al cuiner jueu, que devia tenir 18 anys, li van disparar un tret al cap. El meu germà i jo ens vam quedar esgarrifats. Recordo que aquell noi abans de morir ens va somriure. Això sí que no ho oblidaré mai.” “Pel record d'aquell cuiner amic nostre he anat moltes vegades a Jerusalem, perquè mai no he oblidat que el van afusellar davant meu”, explica. Precisament en un dels seus viatges a Israel, estant al riu Jordà, va ser quan el mossèn que els acompanyava va saber que ella havia estat en dos camps de concentració. “El mossèn estava explicant una cosa de camps de concentració i jo li vaig dir: calla!, això ningú ho pot comprendre. I me'n vaig anar enfada a un bar a prendre alguna cosa. De seguida va venir a preguntar-me què m'havia passat i va ser aleshores que li vaig explicar tot. Es va quedar corprès i aquí va començar la idea de fer un llibre”, explica la Mercè.

La història aquí explicada dóna per a un llibre i més perquè la vida de la Mercè i el seu germà, un cop alliberats del camp de concentració, acabada la Segona Guerra Mundial, no va ser un camí de roses i van haver de lluitar molt fins que no van arribar a l'edat adulta. “Recordo molt bé el dia que van venir els americans a treure'ns del camp de concentració. Ho recordo com si fos ara. Mai ningú m'havia tractat tan bé. Unes dones soldats em van dutxar i em van vestir i em van donar de menjar. M'agafaven com si fos una nina, com si fos una nina de porcellana.” Ho devia ser, de fràgil com estava. També recorda com aquestes soldats l'ajudaven a aixecar-se cada dia i a caminar. “És que jo no podia ni moure'm i elles em feien caminar, perquè no em quedés invàlida”, explica. “En aquella època, que devíem estar en un camp de refugiats, recordo que al costat hi havia una església... jo m'hi acostava en silenci i allà, un dia, vaig fer la Primera Comunió. D'amagat, sense que ningú en sabés res.”

Mig recuperats, van ser enviats a casa d'un germà del seu pare a Montalban. “Hi vam estar poc perquè la meva tia no ens volia. I ens van retornar a Catalunya”, diu. Van arribar acompanyats per la policia i els van ingressar a Sant Frederic i Santa Victòria, de l'Hospital de Sant Pau. Allà s'hi van estar fins que es van recuperar.

En aquella època, Pere Tarrés, que després seria beat de l'Església catòlica, exercia de metge de medicina interna a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En saber que aquells dos germans havien estat en un camp de concentració va interrogar la Mercè per saber què els havia passat. “Ho va intentar sense defallir, però jo no vaig obrir la boca. Mai no vaig dir res. No podia, m'era impossible”, fa memòria ara. El seu germà, diu ara la Mercè, tampoc no va dir res, el trauma era massa gran.

En part recuperats i abans d'anar a viure amb una altra tieta –en aquest cas la dona del germà gran de la seva mare, que eren dotze germans– que vivia en un poblet de Lleida, es van estar uns mesos, ella al col·legi Natzaret, de Pedralbes, que depenia de les monges de Sant Pau, i l'Herminio, als jesuïtes de Sarrià. “Ens van dir que les filles del Carlos Godó, comte de Godó, ens va pagar el col·legi.”

Els dos germans van ser enviats a casa d'una tieta seva que vivia a Avellanos, al Pallars Jussà. “La meva cosina, que ara té 91 anys i viu a la Seu d'Urgell, encara recorda en l'estat en què vam arribar. Diu que jo era tota una llaga i que m'havien d'embolicar amb llençols blancs perquè tot el dia supurava.” La Mercè diu que aquesta tieta que se'n va fer càrrec la va cuidar “com no ho hauria fet una mare”.

“Sí sé que en aquella època, tot just retornats de Montalban, entre els germans del meu pare es va obrir una baralla per veure qui era tutor nostre, per cobrar una indemnització dels alemanys.” “Misèries“, diu ara. I no en vol parlar. El més important és que a Avellanos va ser feliç i ella i l'Herminio es van retrobar amb la seva germana Sole, “la que tenia mesos quan ens van allunyar de la mare i ens van dur a les colònies Sant Miquel de Vic, i a qui no havíem vist mai més”.

El seu germà al cap de poc se'n va anar a fer de pagès, fins que un temps més tard i gràcies a un amic jesuïta el van col·locar als laboratoris Almirall. Després el germà se'n va anar de voluntari a la mili. Acabaria casat i instal·lat a Veneçuela, on va morir fa uns vint anys. Ella, condicionada pels mals físics i experiments mèdics a què va ser sotmesa, va mostrar de molt jove la seva predilecció per la infermeria i encara no amb disset anys va ingressar d'interna a Sant Pau per aprendre la professió. Va ser infermera molts i molts anys i va treballar al Banc de Sang. Es va casar i va tenir una filla, Nerea, a qui mai no li hauria volgut explicar aquest horror. “Un dia, jo no podia ni parlar, em va demanar que li escrivís el que m'havia passat. I així ho vaig fer. Ella ho va llegir i mai més no me'n va dir res.” Quan avui llegeixi aquestes línies la Nerea sabrà que, finalment, la seva mare ha decidit parlar i explicar la història més fosca d'Europa per la qual mai ningú hauria hagut de passar.

La Mercè avui és una dona forta que ja està preparada per explicar aquells terribles fets. Diu que en la seva memòria sempre hi ha qui fou el seu àngel de la guarda, el seu germà Herminio, que, tot i tenir només dos anys més que ella, no la va deixar mai, ni en els moments més difícils.