CRÒNIQUES D'Auschwitz (i 3)
La fuga de Jerzy i Cyla
“Sí, gràcies”, va dir
el sentinella nazi a Bielecki, vestit amb un uniforme de la SS robat
Havent viscut la mateixa penúria de ser deportats a Auschwitz i sobreviure per poder-ho explicar, els germans Venezia no van viure mai igual el deure de deixar el seu testimoni. Si Shlomo no va trencar el silenci fins a dècades després i a partir d'aleshores es va dedicar a visitar escoles, el seu germà gran va callar sempre. “Adona-te'n: jo mateix arribo a pensar que només es tracta d'un malson, que això no ha pogut existir. Imagina't els altres!”, havia confiat a Shlomo.
Qui no va dubtar mai que tenia el deure de deixar-ne testimoni va ser Primo Levi. Però l'afany d'explicar la seva vivència no li va estalviar algun disgust, com el dia que en una escola un nen li va fer la mateixa pregunta que ell havia de respondre en tots els fòrums: “Per què no us vau escapar?” En va, Levi va intentar explicar que no era fàcil, que estaven envoltats de torres de vigilància amb SS fortament armats, que el perímetre del camp era de filferro electrificat, que molts no parlaven polonès ni alemany, que no podien comptar que no serien delatats per pagesos de la zona... El vailet de sisè, llavors, va demanar a Levi que detallés com era el camp. Tot seguit va sortir a la pissarra i va dibuixar un croquis amb la fuga ideal que, segons ell, els presoners com Levi havien malbaratat. “Si mai li tornés a passar, faci el que li he dit: ja veurà com se'n surt”, va gosar alliçonar-lo l'alumne. “Aquest episodi il·lustra perfectament la fractura que hi ha, i que es va eixamplant any rere any, entre les coses tal com eren allà i les coses tal com se les representa la imaginació corrent, alimentada per llibres, pel·lícules i mites no gaire fidels. “Aquesta imaginació, fatalment, llisca cap a la simplificació i l'estereotip”, va lamentar anys més tard Levi, angoixat per com seria recordada la Shoah quan en morís l'últim testimoni directe.
Malgrat les objectives traves que havia de superar qualsevol fuga, però, Auschwitz va registrar sonades temptatives de fugida des de la primavera del 1940 fins al desmantellament el gener del 1945. Es tractava d'un repte no només perquè els protagonistes eren malnodrits, sinó perquè la lògica perversa dels nazis imposava càstigs col·lectius al barracó dels fugats i execucions públiques que sembraven el pànic entre els presos, que sovint tenien la temptació de delatar els plans per estalviar-se la crueltat de les represàlies. L'episodi més dramàtic es va viure arran de la revolta del 7 d'octubre del 1944 al Sonderkommando. Els revoltats van poder incendiar un crematori, però en la lluita van morir 250 jueus, entre els quals els dirigents de la revolta, Zalmen Gradowski i Jósef Deresinski. Els SS hi van perdre tres oficials i la represàlia va ser l'assassinat de 200 presos. Entre els represaliats hi havia quatre dones –Róza Robota, Ella Gärtner, Ester Wajcblum i Regina Safirsztajn–, que van ser penjades en públic al pati del camp.
Abans del cruent desenllaç de la revolta de la tardor del 1944, però, un dels primers presos del camp, el polonès Jerzy Bielecki (amb el número 243 tatuat al braç), va protagonitzar una fuga de novel·la. Quan ja feia tres anys que estava reclòs a Auschwitz, el gener del 1943 Jerzy es va enamorar de Cyla Cybulska, arribada recentment, una jove jueva que havia estat arrestada al gueto de Zambrow i que va ser tatuada amb el número 29558. El matí del 21 de juliol del 1944, Jerzy va protagonitzar una fuga amb Cyla: vestit amb un uniforme de la SS robat i un document d'identitat fals, i fent gala de la seva perfecta dicció en alemany, Jerzy va enfilar el camí de sortida amb la seva estimada del braç. “Ja, danke” (‘sí, gràcies'), li va dir el sentinella de la porta en un segon que ell va recordar com etern. Ja en llibertat, Jerzy i Cyla es van perdre la pista, fins al punt que cadascú va pensar de l'altre que no hauria sobreviscut. Un dia del 1983 i a Nova York, però, Cyla va explicar la seva fuga a la seva dona de fer feines, que era polonesa, i ella li va dir que coneixia la història perquè anys enrere havia vist a la televisió polonesa un home explicant la mateixa peripècia. Cyla va viatjar a Polònia el 8 de juny del 1983 i Jerzy la va rebre amb un ram de 39 roses, una rosa per cada any que el destí d'aquella fuga inversemblant els havia separat.
El pensament “encara que ho expliquem, no ens creuran” va ser una constant en la majoria dels supervivents d'Auschwitz. Alguns, com el polonès Tadeusz Borowski (La nostra llar és Auschwitz) o l'hongarès Imre Kertész (Kaddish per un fill no nascut, Liquidació), van recórrer a la literatura per conviure amb el trauma, confiant que les seves pàgines avivarien el record. Ni Jerzy ni Cyla viuen ja per explicar que la seva fuga no surt d'una novel·la.
