Els fills (i les filles) de la independència

No té cap fill, però les seves filles, que voregen la quarantena d'anys, van ajudar-lo a posar-se en la pell d'un preadolescent per redactar La independència explicada al meu fill, publicat per l'Editorial Meteora. “Elles dues fa menys temps que van passar per aquesta etapa”, justifica Víctor Alexandre, periodista i autor d'una desena de títols, com ara Jo no sóc espanyol i Nosaltres, els catalans. Així, doncs, manté una llarguíssima conversa amb el seu fill, el Pol, que, malgrat tenir una identitat fictícia, “és més real del que sembla”, sosté.

La curiositat de l'interlocutor, que no té aturador, posa en relleu “les preguntes que moltes vegades els pares no s'havien plantejat i per a les quals no tenen resposta”, argumenta Alexandre en un pròleg sobri però necessari per conèixer el tipus de públic per al qual escriu el llibre: “És de lectura familiar i està destinat indistintament a petits i grans.” Tot i això, les rèpliques del pare, de llenguatge força digerible, hi troben entrebancs: “Per exemple, el nen no entén per què un ministre espanyol vol espanyolitzar-lo i, alhora, diu que els catalans ja som espanyols.” Ni Alexandre ni el mateix Wert en tindrien la resposta.

La identitat, la història, la llengua, l'economia, l'esport, la democràcia, el nacionalisme i la llibertat són alguns dels temes sobre els quals planen les reflexions de l'obra, que desmunten cadascun dels discursos que pregonen els pares d'un company de l'escola, segons l'autor uns “autèntics dependents emocionals d'Espanya”. En alguna ocasió, la xerrada fa un gir inesperat i s'endinsa en els records del progenitor, que explica, per exemple, com s'emocionava una senyora gran després d'assistir a l'espectacle Trifulkes de la Katalana Tribu. “De la història de Catalunya no en sabia més que quatre coses mal comptades”, hi fraseja l'escriptor mentre recorda les paraules de la dona.

L'ús que s'ha fet a l'Estat de la història de Catalunya (la qual ha deixat d'explicar-se correctament durant molt temps), la voluntat de no cohesionar territorialment els Països Catalans per part del govern espanyol i la delicadesa amb què s'hauria de cuidar la llengua catalana –“abans que es converteixi en un dialecte de l'espanyol”– estiren els extrems de la trama i condueixen el discurs cap a conclusions sòlides i clarividents. Tant, que provoquen la sorpresa i la indignació del jove (que relata, amb la innocència pròpia de l'edat, expressions com ara “Quina barra!” i “Això no és just!”).

Per l'autor, la “visió hispanocèntrica” que existeix perjudica la nació: “Des del nom de TV3, que segueix els dos canals de TVE, fins al de l'Espanyol...” Tot i això, abans hauria d'eradicar-se el masclisme, que, en vista d'una confusió terminològica, va obligar l'autor a referir-se al personatge en masculí. Però això són figues d'un altre paner.