Ataquen més que diuen

“Em ratifico en tot el que vaig dir i no tinc res més a afegir”, va dir –el verb de la tarda– l'expresident Jordi Pujol un cop va acabar la seva intervenció inicial, de 5 minuts, a la comissió del Parlament. Per no tenir res més a dir, Déu n'hi do el que va donar de si l'hora i mitja de preguntes dels partits a l'expresident de CiU. Pujol va remarcar algunes frases mirant fixament els diputats com ara “Les acusacions s'han de demostrar de manera fefaent i això és molt important”. I, sobre aquesta idea, subratllada traient-se les ulleres i mirant fixament els diputats, van pivotar bona part de les seves afirmacions. Malgrat etzibar diversos cops que no contestaria més sobre aquell “bla-bla-bla”, la pregunta d'un diputat el fiblava i tornava a saltar. Així és com es va arribar a la nova sortida pujolista que va marcar la tarda: del “tites, tites, tites” (curiosament, de l'etapa final del pujolisme), ahir es va passar al “diuen, diuen, diuen” (en un dels actes d'enterrament del pujolisme?). Aquesta és la manera com Pujol va acusar els grups de servir-se només de rumors i acusacions sobre la seva figura, els seus 23 anys de govern i la seva família. Tant va repetir el verb (calia evitar la temptació de titular la crònica així) que, en la ronda addicional d'intervencions dels partits, tothom s'hi va agafar per respondre-li amb duresa. “Esperem que rere els «diuen, diuen» no ens trobem una trama de «roben, roben, roben»”, va retopar Isabel Vallet (CUP). I Jordi Terrades (PSC) li pregava: “Expliqui, expliqui, expliqui; només vostè pot explicar els dubtes que planen.”

Tot i demanar disculpes per la “crispació” de la seva anterior compareixença, al setembre (i quan encara no estava imputat ell ni la seva dona i sis fills), ahir Pujol no va poder evitar urpades quan els diputats valoraven el seu govern: “No pensin que em preocupen tant els judicis sobre la meva persona, però estic segur que els 23 anys seran judicats positivament.” Pujol va tornar a fer de Pujol. Tant que fins i tot el moment en què va dir que se li havien acabat les piles de l'audiòfon va sonar extravagant. De fet, durant les preguntes dels parlamentaris, en diverses ocasions va demanar al president de la comissió d'investigació, David Fernàndez, que li repetís la pregunta que li feien.

Amb la seva dona, Marta Ferrusola, es va repetir la paradoxa. Després de dir “No declararé res”, Ferrusola va acabar responent amb rampells de fúria a les preguntes dels diputats, davant el seguiment nerviós del seu advocat, Cristóbal Martell, que li feia gestos amb les mans perquè callés. Abans, visiblement neguitós, l'advocat ja havia fet indicacions a Pujol perquè no s'encengués. A estones, la sessió va agafar un aire de drama grec, sobretot quan va irrompre el personatge de la mare: una Ferrusola amb el rostre endurit, que va llançar algunes agressives esgarrapades, en ocasions iròniques, sobretot en defensa dels seus fills. Com una mare lleona que no en deixarà passar ni una, es va declarar “orgullosa” dels fills. “Un ritme elevat de vida? Vostè no sap el que passa a casa; vostè sap com l'ha comprat? [referint-se al Ferrari del seu fill] Desballestat completament i després se'l va arreglar.” Dels fills, va afegir: “Van amb una mà al davant i l'altra al darrere.” I finalment, la perla màxima: “Jo no he anat ni deu vegades a Andorra; a mi em fa pena aquest diàleg, Catalunya no s'ho mereix, això.”

La tarda de paradoxes va culminar amb el fill gran. Saben allò que la millor defensa és un bon atac? Quan ningú esperava que obrís boca, va aparèixer amb posat seriós, a estones desafiador, i disposat no només a parlar, sinó a contraatacar amb una allau de dades sobre els seus negocis: va donar un devessall d'informacions de les seves societats, i es va vendre com un home de negocis, dedicat a fer feina. “Que faig de tot sense ser-ne especialista?”, es va demanar. I es va respondre posant exemples de diputats amb seient en comissions d'investigació que no són del seu àmbit formatiu i d'exdiputats que tenen càrrecs en empreses. La força del seu contraatac va deixar fora de joc els diputats. El punt àlgid d'aquesta estratègia, reflectida amb una comoditat creixent en la seva intervenció, va ser la quantitat de detalls que va donar sobre els cotxes que ha comprat i el mercat del cotxe antic: increïble. Mentrestant, com si tot anés com estava previst, el seu advocat no li feia cap gest. Això sí, Pujol Ferrusola va respondre al final del bloc de preguntes de cada diputat, com per evitar l'intercanvi de cops que s'havia donat amb els pares. I, per començar, va parlar del llegat de l'avi –des d'ahir, “deixa” o, segons Marta Ferrusola, el que es “deixava a la calaixera”–, i aquí el drama grec es va barrejar amb el serial Nissaga de poder: “Jo vaig tenir una relació molt especial amb l'avi, que segurament no va tenir el meu pare amb ell, ni jo amb el meu pare.” A estones, va prendre el to de portaveu de la família: “L'avi sempre m'insistia en el tema de la política, i el mal que ens podia fer la política a la família.” Al final del dia, les cortines de la sala de grups en van sortir il·leses, però a l'atmosfera va quedar un deix –no pas una “deixa”– de les urpades –de tragèdia grega, de negocis pel món, de serial, de brega política, de mare coratge...