No hi ha dret

Amigues i amics, patriotes tots,

Ens hem aplegat en un acte de denúncia –No hi ha dret, com diu la convocatòria– d'una agressió que sabem injusta, i per mostrar la nostra solidaritat al jutge Santiago Vidal, que és qui n'ha estat víctima. És propi de gent i països civilitzats reconèixer i homenatjar els gestos de coratge personal dels seus ciutadans, sigui en el terreny que sigui. I som aquí, també, per mostrar la gran força que tenen aquests gestos en la transformació social i política de tota societat. Especialment, és clar, quan t'has d'enfrontar pacíficament a uns aparells d'estat sistemàticament intolerants, arbitraris i agressius.

1. Vull insistir en aquesta idea. A sobre de la meva taula de treball, hi tinc un sotagot de la primera campanya electoral del president Obama que, precisament, em fa present tothora la importància d'això que fem. Hi diu: “Rosa sat, so Martin could walk... Martin walked, so Obama could run... Obama ran, so our children can fly!” (O sigui: Rosa va seure perquè Martin pogués caminar; Martin va caminar perquè Obama pogués córrer; Obama va córrer perquè els nostres fills puguin volar!) El sotagot, doncs, recorda el coratge de Rosa Parks, quan el dia 1 de desembre de 1955 va seure on no tocava, al lloc reservat als blancs d'aquell bus a Montgomery, desobeint el conductor i sent detinguda, jutjada i condemnada. Aquell fet va portar el Comitè Polític de Dones al qual pertanyia Rosa a demanar a un jove Martin Luther King que presidís l'associació des de la qual va liderar les famoses marxes reivindicatives a favor del dret de vot, d'una de les quals, la de Selma a Montgomery el 1965, ahir commemoràvem el 50è aniversari de l'anomenat Bloody Sunday. Deixeu-me citar les paraules que Martin Luther King adreçava als congregats pocs dies després del gest de Rosa Parks: “No tenim cap altra alternativa que la protesta. Durant molts anys hem tingut molta paciència, fins al punt que a vegades hem donat als nostres germans blancs la impressió que ens agradava la manera com ens tractaven. Però aquesta nit hem vingut aquí per deslliurar-nos d'aquesta paciència que ens havia fet suportar la mateixa manca de llibertat i justícia.”

2. Ara bé, és el mateix jutge Vidal qui aquests dies ha dit que no es volia sentir ni un màrtir ni un heroi. I aquesta actitud, que encara l'honora més, és la segona qüestió que vull accentuar: més que en una resposta a l'agressió, cal que convertim aquest acte en una manifestació d'afirmació, orientada més al futur i al nord, que no pas al passat i a l'oest. Si alguna cosa hem après aquests darrers anys, és que aquest país ha començat de veritat a fer el seu propi camí cap a la llibertat i la justícia quan ha deixat de limitar-se a respondre a les provocacions. És a dir, hem avançat just quan hem sabut dibuixar el nostre propi terreny de joc. I des de llavors, els adversaris ja no han fet res més que donar cops de pal a cegues. I per bé que de tant en tant també rebem –del jutge Vidal al mateix president de la Generalitat; quan aturen el decret de pobresa energètica, quan volen tancar una oficina exterior o quan prenen les competències al Síndic de Greuges per denunciar les tortures–, el cert és que se'ls podria aplicar aquella sentència popular de “mal si fan, mal si no fan”. És a dir, que des que són ells que han de respondre a la nostra iniciativa, no han fet res més que empènyer-nos endavant.

3. No som aquí, doncs, per desfer un camí d'èxit i per tornar a l'agror dels temps passats. Som aquí per fer saber a tothom que no ens deixarem enredar pels que voldrien veure'ns desinflats. Confesso que la simple expressió, m'indigna. I encara m'exaspera més veure com, de bona fe, hi ha qui s'ho creu. El nostre és un camí de resistència, de tenacitat, de fortalesa. De tant en tant, és cert, també hem estat capaços de celebrar els avenços amb ànim festiu. Però els punts forts d'aquesta aventura, deixeu-m'ho dir, no són només l'espectacularitat d'una diada, sinó sobretot els gestos del treball anònim de cada voluntari, en cada donació econòmica per modesta que sigui, en cada iniciativa associativa o en cada papereta de vot secret dipositada en una urna. I no conec encara ningú que volgués la independència fa sis mesos que hagi dit que hi ha renunciat.

4. Potser sí que, després de saber que érem “molts més dels que ells volen i diuen”, com cantava Raimon, hi ha qui havia cregut que el camí restant seria de baixada. Però em sembla que era sant Pau a la seva primera carta als escocesos que els deia allò de: “No n'hi ha prou de cridar «independència, independència» per fer una declaració unilateral de sobirania.” Vull dir que a més de voler-la, la independència, cal guanyar-la amb allò que precisament té el jutge Santiago Vidal: un coratge encomanadís, una assumpció valenta dels riscos i una confiança gairebé somàtica en la victòria final. Perquè és cert que darrerament hi ha qui, tot i voler la independència, ara pensa que la tenim més difícil, més lluny, o que no arribarà mai. I aquesta és una feblesa que no ens podem permetre, i és on crec que un acte com el d'avui ens pot ajudar més: a refermar la confiança en nosaltres mateixos i en la victòria final.

5. Voldria dir, també, que hi ha tres condicions formals per assolir la independència que no es poden menystenir. Una, que cal tenir un mandat democràtic clar, aconseguit amb garanties internacionalment homologables per produir la ruptura inevitable amb l'ordre constitucional espanyol. Ho farem el 27-S. Dues, que la transició es faci amb prou rigor per minimitzar els riscos socials i jurídics dels catalans i allò que se'n diu l'aversió al risc. S'hi està treballant. I tres, que una cosa i l'altra mereixin el reconeixement internacional. Cal ser molt conscients que no estem seguint cap patró establert ni tenim cap precedent on emmirallar-nos. És un procés inèdit, i no és comparable a cap altre. I en aquest camí ningú no ens ajudarà, tot i que no tinc cap mena de dubte que quan ho aconseguim serem admirats per tothom.

6. Per tant, tot depèn de nosaltres. I la victòria només es pot construir sobre la confiança i la unitat. Així doncs, primer, estem obligats a crear, de manera constant i tenaç, fins i tot contra tota evidència, el clima de confiança que ens farà sentir forts, que impedirà que ningú abandoni l'esperança i que ens donarà l'autoestima necessària per encarar aquest darrer tram. Un tram que serà el més difícil de tots. Perquè, ara mateix, no ho perdem de vista, l'Estat espanyol encara actua d'ofici: no vulguem saber què farà quan actuï a la desesperada! I per tant, ens caldrà tota la maduresa emocional i una gran fe en nosaltres mateixos per no deixar-nos acovardir. I en segon lloc, ens cal una unitat que sigui considerada amb totes les formes i expressions de l'aspiració sobiranista. Vull dir que hi han de caber des del corrent central més moderat fins a l'expressió més radical; des de l'independentisme de sempre fins al del darrer arribat; des del que es fonamenta en la convicció fins al que s'hi apunta per oportunisme; des del més decidit fins al més dubitatiu; des del més pur i net fins al que hauria de fer penitència; des del més documentat fins al més emocional. Com aquell pare de la paràbola del fill pròdig, més que pel qui sempre ha estat fidel, ens hauríem d'alegrar pel fill de vida dissoluta que torna a casa.

7. I acabo. I vull fer-ho amb les mateixes paraules del discurs que feia Martin Luther King quatre dies després del gest de Rosa Parks, el líder que amb les seves mobilitzacions pacífiques va aconseguir que s'aprovés la llei dels dret civils i la llei de drets electorals: “Us he de dir que en totes les nostres accions ens hem de mantenir units. La unitat és allò que necessitem en aquesta hora, i si estem units aconseguirem no tan sols allò que desitgem, sinó allò que mereixem amb tota justícia.”

Gràcies.