“L'islam ja forma part de la identitat catalana”

Més que un rebuig a l'islam –la gent no el coneix, realment–, hi ha una representació negativa de la immigració, sobretot de la magribina. I aquesta actitud negativa cristal·litza al voltant de l'islam. Aquests immigrants són ara ciutadans dels països d'acollida i viuran permanentment aquí, de manera que el problema és entendre que l'islam s'ha convertit en una part de la identitat, de la cultura catalana i espanyola. Hi ha musulmans catalans i s'ha de conviure amb aquest fet. Cal aprendre que un es pot dir Raixid o Mohammed i alhora ser un ciutadà més d'aquest país. I hi ha un altre aspecte.

La politització de l'islam, especialment des de la revolució iraniana [1979]. Des de finals dels anys 70-80, l'islam s'ha convertit en una ideologia política. Des de llavors, hem conegut l'auge d'aquest islam, les guerres a l'Orient Mitjà, la destrucció de l'Iraq... Aquests moviments integristes s'han convertit en subjectes polítics. Si a això hi afegim la destrucció dels estats seculars àrabs durant els darrers anys, tot plegat fa que una part de la població d'aquests països no vegin una sortida als seus problemes i entrin a la vida política internacional amb mètodes absolutament rebutjables. I tot això, “cuinat” pels mitjans, que igualen islam a islamista i terrorista.

Hi ha partits, grups polítics a Europa que utilitzen la immigració musulmana com a cap de turc i que fan de l'islam la característica fonamental de la crítica a aquesta immigració. Per exemple, a França als anys 80, Le Pen pare deia dels immigrants que eren “la cinquena columna del comunisme” perquè molts participaven en les lluites obreres. Ara no, ara es diu: “Tots són de la mesquita.” La islamització negativa de tota la immigració s'ha convertit en tema polític.

No. El que ha fracassat és la integració social i no només per als fills dels immigrants, sinó per al 30% de la població, sobretot arran de la crisi actual.

He de confessar que no estic d'acord amb aquesta estratègia, perquè és perillosa. Hem d'analitzar quins elements ens han portat fins aquí. El primer fenomen, i per mi clau, ha estat la destrucció de l'Iraq. Quan Occident destrueix l'Iraq obre la capsa de Pandora, desferma els odis entre identitats, manipulats per l'Iran, l'Aràbia Saudita, els Estats Units... El segon element han estat les primaveres àrabs.

El règim d'Al-Assad va reaccionar violentament contra la revolució i lluita per mantenir l'estat. Si l'Estat sirià, al marge de Baixar al-Assad, desapareix, tindrem una generalització dramàtica i incontrolable de la situació, ens enfonsarem tots.

Cal buscar una aliança amb els països àrabs de la regió, implicar més el món àrab. Hem d'entendre que cal mantenir, amb o sense Baixar al-Assad, l'Estat sirià i reconstruir com més aviat millor un Estat iraquià que tingui el consens de totes les forces iraquianes.