Per un pacte nacional per la independència

Quan el govern espanyol va decidir no permetre de cap manera una consulta sobre la independència a Catalunya, hi havia dos camins possibles: assumir el desafiament a l'Estat fent la consulta tal com estava prevista en el decret o bé entomar el vet del Tribunal Constitucional. Finalment, es va optar per aquesta segona opció i per impulsar un procés participatiu: una nova mobilització ciutadana que va permetre omplir les urnes de vots, però de vots que van tenir un caràcter simbòlic.

Conscients que aquell no era el mandat legal que el país necessitava, es va determinar que aquest mandat s'obtindria d'unes eleccions que tindrien un caràcter plebiscitari. És a dir, com que la ciutadania del país no va poder expressar en una consulta de debò la seva opinió sobre la independència de Catalunya, això es faria a través d'unes eleccions: un procediment –cal dir-ho– menys clar, però igualment vàlid, i amb nombrosos precedents internacionals.

La qüestió és que aquest nou escenari era el resultat de la prohibició de poder fer la consulta sobre la independència, consulta que tenia en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) el seu fòrum transversal. Aquest febrer, el PNDD es va tornar a reunir i –paradoxalment, al meu parer– es va sortir de la reunió amb un text que ometia les referències a la independència i que insistia en la formulació del dret a decidir sense cap concreció. En el text i en algunes de les intervencions que vam sentir en la reunió, semblava que no existís un anunci explícit per part del president de la Generalitat, Artur Mas, que concretés que es farien eleccions plebiscitàries el 27 de setembre. Un anunci fruit d'un acord amb el cap de l'oposició, Oriol Junqueras, que resolia –i superava alhora– la batussa propiciada per la llista única com a exigència per convocar eleccions. L'acord era prou clar i explícit, tant en la data com en el caràcter de les eleccions, així com en la voluntat de concórrer en llistes separades i alhora aliades. Aquest és el mateix procediment usat amb èxit, per exemple, a Eslovènia. Hi ha un acord, insistim, que no va ser fàcil: l'acord del 13 de gener per votar per la independència el 27 de setembre. Doncs disposem-nos a complir-lo escrupolosament i de bona fe en tots els termes. Un acord, a més, validat per la societat civil a través de l'ANC, Òmnium i l'Associació de Municipis per la Independència.

Durant la reunió del PNDD, Súmate va expressar la seva sorpresa pel caràcter descafeïnat de la resolució aprovada. Ni enteníem ni compartíem que no s'hagués fet una referència inequívoca a la voluntat de votar per la independència. Entenem que els drets ho són i tenen sentit quan s'exerceixen i entenem, alhora, que ara es tracta precisament de clarificar que votarem sobre la independència. Podríem votar sobre moltes altres coses, certament. Però el litigi que s'està plantejant avui al nostre país –després del fracàs històric de l'Espanya plurinacional– versa sobre la independència, si la majoria la volem o no la volem; no és pas un debat jurídic o metafísic sobre els drets que tenim o no tenim.

Arribats a aquest punt, és lícit plantejar-se quina és la utilitat del PNDD. O bé si el que cal, per avançar, és un pacte nacional per la independència –o pel dret a la independència, si volen– com a fòrum que aixoplugui tots aquells demòcrates que, davant l'impediment de l'Estat, volem votar sobre la independència. I, concretament, en el cas de la gent de Súmate, volem votar sí a la independència, de la mateixa manera que hi ha altres entitats o partits que defensaran el no.

Ha arribat l'hora de posar tota la carn a la graella i anar per feina, amb determinació i conscients del que ens hi estem jugant. També és l'hora de no tornar a caure en el mateix parany dels debats que van alimentar la confrontació, com el de la llista única. La unitat no té només una fórmula, les llistes separades amb programa comú acordat també són una mostra d'unitat, unitat que suma la diversitat. Per tant –important també–, no dediquem ni un minut a reobrir cap ferida. Hi ha un acord per poder votar per la independència el 27-S i, sobre el paper, tres candidatures disposades a incloure en el seu programa la independència de manera clara i explícita i un full de ruta compartit. L'objectiu és que en el proper Parlament hi hagi com a mínim una majoria absoluta de diputats independentistes.

I és en el compliment d'aquest acord que resideix també la confiança. Per impulsar aquest acord, per acompanyar-lo, no seria millor crear un ampli pacte nacional per la independència que superés el PNDD? El PNDD pot continuar existint, però em temo que esdevé poc operatiu per afrontar el repte immens que el país té plantejat de cara al 27-S. Té sentit seguir fent reunions per aprovar resolucions que no ens permeten avançar ni un pas? Potser és bo mantenir aquest fòrum per seguir cohesionant un ampli espectre civil i polític. Però també ha arribat el moment de ser més agosarats i fer els passos endavant que exigeix el país i el procés amb vista al 27-S.