Set de país lliure

Què és el que uneix el comte Arnau, el rei en Jaume, Roger de Llúria, el rector de Vallfogona, el bandoler Serrallonga, la llengua catalana, el monestir de Montserrat, Rafael Casanova i el discurs del violoncel·lista Pau Casals a les Nacions Unides? Són personalitats, paisatges i fets sobre els quals s'han edificat mites que han sustentat el catalanisme. Els mites “poden estar fonamentats en la realitat o en la pura fabulació”, però, més enllà de la seva veracitat, el que importa és la funció que fan.

“Cada grup social genera de seguida tota mena de mites”, assenyala Magí Sunyer, professor de la Universitat Rovira i Virgili, i autor del volum Mites per a una nació (Eumo), una obra en què analitza els mites que han farcit el catalanisme. Partint d'una investigació, publicada el 2006, en què feia una dissecció dels mites històrics del catalanisme, ara n'ha fet una versió més divulgativa, i l'ha ampliat afegint-hi els mites geogràfics i lingüístics, les relacions amb altres nacions sense estat (com Occitània, Irlanda i Polònia) i un darrer capítol sobre l'interès pels mites avui dia.

Els camins de la creació i transformació del mite són diversos, com es pot comprovar en molts dels que examina, fins i tot en els menys coneguts: Galceran de Pinós i les cent donzelles, Jaume d'Urgell el Dissortat, el príncep de Viana, Joan Fiveller... “El mite és una construcció literària –subratlla Sunyer– i ens fa conèixer allò que un poble hauria volgut ser.” La majoria dels mites nacionals catalans es construeixen al segle XIX i s'alimenten de l'edat mitjana (època de plenitud i expansió) i l'edat moderna (els segadors, la guerra de Successió...).

“Els mites de tots els països acostumen a tenir un caràcter fundacional en els mites antics, fabulosos (del tipus Indíbil i Mandoni) i l'edat mitjana”, assenyala. Hi ha una part de mites que remeten a l'origen de la nació (aquí representat per Guifré el Pelós) i a la seva esplendor (almogàvers, Roger de Llúria, Roger de Flor...). En alguns casos, en aquest punt s'acaba la història mitològica. En d'altres, i el cas català n'és un, es produeix una crisi i una pèrdua d'independència, culminades a principis del segle XVIII, que portaran a dos grans mites de la derrota: els segadors i la guerra de Successió. És Catalunya dels pocs països del món que commemora una derrota? –aquella pregunta fútil de cada Onze de Setembre–. Sunyer respon: “Tots els països que no tenen estat acostumen a marcar la derrota.” Ho ha pogut comprovar en el procés d'elaboració d'una enciclopèdia de renaixences europees, a Amsterdam, en el qual també treballa.

Els mites catalans segueixen en bona mesura el patró general. Fins i tot amb una qüestió tan arrelada com “el mite de la terra alta”. És el mite que identifica la ruralia com “l'estatge de la pàtria incontaminada”, per oposició a la ciutat. El mite té relectures i mutacions, com passa en l'obra de teatre Terra baixa, d'Àngel Guimerà, i continua ben viu fins avui: encara hi ha qui creu que l'autèntic català és el del Pirineu, l'Empordà o la Garrotxa, “indrets mitificats com a dipositaris de la catalanitat”, o qui oposa la suposada modernitat barcelonina amb les comarques.

Dins la galeria de mites, Sunyer en remarca un de més propi, encara que “no exclusiu”. És el “mite democràtic”, que, “amb uns fonaments reals incontestables”, posa en relleu les arrels democràtiques del país: des del pacte entre la monarquia i les institucions en època medieval i moderna, des de la crònica de Pere el Cerimoniós, fins al llibre L'esperit de Catalunya, del 1946, en què Josep Trueta explica al món que aquest és un país democràtic, o el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides.

El fet que sigui al segle XIX quan es produeix el moviment de recreació mític és el que Sunyer anomena la “paradoxa de la Renaixença”. “Estava previst que això anés d'una altra manera”, entre altres coses perquè en aquell moment la burgesia catalana aposta per construir una Espanya liberal i s'assenyala el castellà com la llengua culta. Però l'aportació que fan Víctor Balaguer i companyia a la història d'Espanya, explicant la de Catalunya, acompanyada del desencís –endèmic– que genera Espanya en les esperances per fer un estat més modern, acaben portant a la Renaixença catalana. “França sí que fa un estat modern, però Espanya no respon a les expectatives que hi havia dipositat Catalunya”, argumenta. Al segle XIX, es dóna una situació que, salvant les distàncies, té paral·lelismes amb la del canvi de mil·lenni.

Quan Sunyer comença l'estudi de la mitologia nacional catalana, està convençut que s'ocupa d'un material pertanyent al passat. Però cap als volts del 2000 detecta la revifalla de “la novel·la històrica, que encara dura”: hi ha una allau de novel·les de Jaume I, els almogàvers, els segadors, la guerra de Successió... “El 1939 s'hauria pogut acabar el sistema referencial catalanista”, reflexiona. Però no. Com al segle XIX, es torna a produir un “fet no previst” i té lloc una “revitalització” de la mitologia catalanista, amb una voluntat d'afirmació que beu directament, una altra vegada, per exemple, del mite democràtic, plenament vigent. Quin és el motiu? “Potser hem de concloure que una quantitat important de catalans té set de país, d'un país lliure.” Això explica que s'estiguin generant nous mites. Posa d'exemple el d'Ovidi Montllor, una frase del qual encapçalava l'altre dia la taula de presentació de les candidatures per a les eleccions municipals de la CUP: “És un personatge que s'està convertint en un mite per als joves, se'n genera una imatgeria en part real i en part no”, assenyala. Sigui com sigui, “des del moment que el catalanisme és creador de nous mites és que està viu.”