“Cap poder regional o global pot dominar l'Orient Mitjà”

Des del 1979, les relacions entre els EUA i l'Iran s'han vist afectades per la desconfiança, els malentesos i per polítiques de coerció fallides. Hi va haver intents d'aproximació en el passat, però tots van fracassar perquè els governs de Washington i Teheran no estaven preparats per assumir el risc polític de fomentar una millora de les relacions. L'últim avenç en les negociacions nuclears ha canviat la dinàmica i podria constituir el pas més important cap a la distensió. El dossier nuclear per si sol no resoldrà dècades de disputes entre tots dos països, però el fet que els EUA i l'Iran s'hagin obert a mantenir converses bilaterals indica que podrien estendre les discussions a altres qüestions candents.

Les potències mundials (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU i Alemanya, P5+1) i l'Iran han invertit grans quantitats de capital polític, de temps i de concessions per allunyar-se ara d'un acord. Fins i tot amb un Congrés dels EUA reticent, amb radicals a l'Iran i amb opositors a l'acord dins de la regió (Israel i l'Aràbia Saudita), és improbable que puguin fer descarrilar les converses nuclears i hi ha optimisme que el P5+1 i l'Iran arribaran a un acord final global a finals de juny. Sempre hi ha una petita probabilitat que les converses fracassin. Això passaria si el P5+1 o l'Iran no complissin els compromisos adquirits. El principal problema és saber si les potències mundials, i concretament els EUA, alleujaran les sancions un cop s'hagi firmat l'acord. Els iranians han fet concessions importants amb relació al seu programa nuclear, acceptant les mesures més exhaustives d'inspecció, supervisió i verificació de la història del règim de no-proliferació. La qüestió és si les potències mundials seran capaces d'alleujar puntualment les sancions en resposta a les concessions fetes pels iranians.

Durant un cert període, la moneda es va devaluar més d'un 300%, el cost de la vida dels iranians es va disparar i hi va haver escassedat de béns com ara medicaments. Ara bé, si les sancions estaven destinades a frenar el programa nuclear iranià, han fracassat, perquè el que han fet és accelerar-lo. Abans de les sancions, l'Iran tenia una planta d'enriquiment d'urani, uns pocs centenars de centrifugadores, capacitat per enriquir [urani] només per sota del 5% i una petita reserva d'urani poc enriquit. Després de les sancions, disposava de dues plantes d'enriquiment, un reactor d'aigua pesant, un cicle complet de combustible nuclear, enriquiment al 20%, deu tones de reserves d'urani de baix enriquiment i 20.000 centrifugadores. Això vol dir que la millor fórmula per avançar no són més polítiques coercitives, sinó diplomàcia. L'últim avenç en les negociacions avala aquesta posició.

Certament, diversos conflictes violents s'estan propagant a l'Orient Mitjà des del Iemen a Síria, el Líban, l'Iraq i hi ha inestabilitat a Jordània, Bahrain i l'Afganistan. Però seria simplista reduir tots aquests conflictes a una pugna sectària entre xiïtes i sunnites, amb l'Iran i l'Aràbia Saudita alimentant el caos. La realitat és complexa, amb una xarxa de relacions que han arrelat amb l'expansió d'ideologies extremes, doctrines i concentració de poder, recursos i influència. Cap poder regional, ni tampoc global, pot tenir una hegemonia completa sobre l'Orient Mitjà, per tant calen esforços conjunts per anar a l'arrel dels darrers fenòmens que assetgen la regió. La seguretat i l'estabilitat de l'Orient Mitjà són primordials per a la comunitat internacional i requereixen solucions sorgides de la cooperació amb els poders regionals i la col·laboració i el suport dels poders mundials. Cal que l'Aràbia Saudita, l'Iran, Turquia, Egipte i l'Iraq es comprometin a un diàleg per abordar temes clau i comprendre les causes que han exacerbat la violència a la regió.

Tot i mantenir diferències importants en una sèrie de temes, els EUA i l'Iran veuen d'igual manera alguns conflictes clau a l'Orient Mitjà, incloent-hi el combat contra Estat Islàmic. És per això que la resolució del dossier nuclear iranià podria servir com a plataforma per a més cooperació en altres temes urgents d'estabilitat i seguretat regionals. Els EUA i l'Iran ja ho havien fet això, després de la caiguda dels talibans el 2001 i de Saddam Hussein, el 2003. Llavors, la cooperació tàcita va fer possible ràpides victòries a Kabul i a Bagdad. No obstant això, l'administració Bush va correspondre a la cooperació iraniana qualificant l'Iran d'“eix del mal”. Ara les circumstàncies són diferents i hi ha l'esperança que, avançant en les negociacions nuclears, els EUA i l'Iran es comprometin a abordar els afers de seguretat regional en estreta cooperació amb altres països de la zona.