opinió
Ponts en el buit
Fa gairebé 15 anys, molts dels personatges influents de Barcelona i Madrid van constituir el fòrum Puente Aéreo, amb vocació de lobby. El promotor era Enrique Lacalle, personatge més aviat allunyat del món de l'economia productiva.
El lobby el formen una minoria d'empresaris familiars, junt amb una majoria d'altres individus que no han pagat mai una nòmina de la seva butxaca. Per la part catalana, els peixos més grossos del lobby són els executius que treballen directament o indirectament per al grup La Caixa, els interessos del qual no necessàriament han de coincidir amb els dels empresaris catalans. També hi ha molts intermediaris que sembla que treuen més del lobby en termes de publicitat personal que no pas el que hi aporten.
La vocació de qualsevol lobby és la d'influir, i si pot ser amb discreció, però molts dels membres del Puente Aéreo semblen més preocupats per fer-se una foto amb el ministre de torn i publicar-la al diari l'endemà. L'únic missatge de fons d'aquestes trobades són invocacions al manteniment de l'statu quo, just quan és el moment de qüestionar-lo.
Puente Aéreo dóna la mesura de la incapacitat de l'empresariat català actual per articular una proposta d'influència en la vida social catalana o espanyola, en un moment on haurien pogut aportar molt. La societat catalana produeix propostes contínuament en infraestructures, emprenedoria, turisme o indústria que mai arriben a la taula de cap ministeri. En canvi, molts dels lobbies veritablement efectius (AEB, CEC, Seopan) empenyen en direcció contrària a la dels interessos de l'empresariat català. El balanç de Puente Aéreo és molt pobre, per incapacitat pròpia, per perfil inadequat dels seus membres però sobretot perquè la missió de mediació que s'atorguen està condemnada al fracàs.
