Fenomen involutiu
L'executiu espanyol ha mantingut un setge constant a les administracions territorials i municipals per obligar-les a reduir el dèficit
Montoro les ha presentat com les responsables de la important davallada de les arques públiques
L'estat del benestar ha quedat força malmès i l'autogovern, molt tocat
Montoro afluixa
la pressió i suavitza el to
del discurs a mesura
que s'acosta el 24-M
La mobilització sense precedents de milers de municipis coordinats i fent front comú davant del Tribunal Constitucional per intentar aturar la llei estatal que els retalla l'autonomia, d'una banda, i el concurs públic dels governs territorials del PP competint entre si per veure qui retalla més, de l'altra, són la cara i la creu d'una legislatura marcada per una involució de serveis com l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència i, en general, la despesa social, així com de la capacitat de maniobra de territoris i ajuntaments, que en només tres anys han vist com se'ls laminava l'autogovern de manera dràstica.
L'executiu de Rajoy culpa el PSOE d'haver-li deixat la caixa buida i, de regal, les tisores que José Luis Rodríguez Zapatero no va voler usar, perquè el pitjor de la crisi va coincidir amb les eleccions autonòmiques i municipals i les estatals del 2011. I des de l'oposició se li replica que la recessió ha estat el pretext que ha utilitzat el PP per promoure una política de disminució de fons públics que garanteixen els serveis essencials, així com l'impuls per privatitzar-los, una manera de fer que forma part de l'ADN de la dreta, li retreuen. L'esquerra qualifica tot plegat de “retallades ideològiques”, que han afectat també el fons de la immigració i la consegüent retirada de la targeta sanitària per als sense papers, així com les polítiques d'igualtat i de lluita contra la violència de gènere.
Rajoy va encarregar a Cristóbal Montoro –un vell conegut dels governs de José María Aznar– que posés en marxa un setge implacable als territoris per aconseguir reduir el dèficit territorial i municipal i, de retruc, marcar-los de més a prop amb lleis recentralitzadores. La consigna més repetida és que calia posar ordre a tanta “disbauxa”. Amb la llei d'estabilitat a la mà, des del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques, Montoro va encetar una ofensiva per criminalitzar-les i presentar-les com les culpables de la teoria que “durant anys hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”.
Peixet de la UE
L'Estat, però, es reservava la part ampla de l'embut –sobretot quan la UE va donar una mica de peixet i va afluixar un pèl el nus de l'austeritat– mentre obligava la resta d'institucions a aplicar uns objectius de dèficit que resultaven impossibles de complir sense desmantellar els serveis públics. El 2013, Brussel·les va permetre a Rajoy un compliment més pausat del dèficit a canvi que s'ampliés el paquet de reformes estructurals, però aquesta relaxació no es va traduir en benefici dels territoris.
En aquest escenari, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) –l'òrgan format pel govern espanyol i els territoris per discutir les polítiques pressupostàries– es va convertir en una plataforma en què l'equip de Montoro sobreactuava sobre l'estat dels comptes autonòmics amb el vistiplau de les comunitats del PP, majoritàries en aquest fòrum.
Amb un mapa territorial tenyit de blau, durant tot aquest temps només s'han pogut sentir les crítiques del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, i dels representants d'Andalusia i d'Astúries (governades pel PSOE) i de les Canàries (en mans de CC). Tots ells han clamat contra les exigències d'Hisenda per reduir radicalment la despesa i, sobretot, s'han queixat de la tàctica estatal d'empastifar la imatge de les institucions territorials.
Ha estat tan visible que els governs del PP han fet pinya a favor de les tesis de l'Estat exposades en el CPFF que fins i tot alguns consellers s'oposaven a l'anomenat dèficit a la carta –una flexibilització dels marges segons la situació de cada hisenda–, que es va aplicar el 2014 i que també havia estat reclamat pel president del País Valencià i el de les Illes Balears en vista de l'ofec de les seves finances. El pretext d'aquests territoris, que es vantaven en públic de la seva perícia amb la tisora, és que als que no compleixen, a sobre, no se'ls pot premiar. Ni tan sols en aquest cas semblava que hi hagués una mínima solidaritat interna amb territoris com el valencià, que van ser dels primers a reclamar l'ajut estatal. I, a sobre, Alberto Fabra no podia fer com la majoria dels presidents del PP, que van atribuir el desgavell dels seus comptes a l'herència rebuda del PSOE. Perquè el País Valencià, com també és el cas de Madrid, fa més de vint anys que està en mans dels populars.
Creix el neocentralisme
Sigui com sigui, tot aquest setge forma part d'un relat per donar una imatge de fermesa a una part de l'opinió pública que, arran de la crisi, considerava que els territoris i els ajuntaments havien tingut la màniga massa ampla. De fet, des que el CIS pregunta pel model d'estat, s'ha detectat que una part important de ciutadans són partidaris del neocentralisme. En els darrers sondejos, però, el percentatge s'ha anat reduint. Això també ha coincidit amb una relaxació del discurs de Montoro. Un cop va aconseguir l'objectiu que pretenia aplicant-los una dieta basada en menys recursos i menys competències, el ministre va decidir introduir una variant en la seva narració per no perjudicar més els governs del seu color polític, atès que ja s'acostava l'any electoral i, sobretot, atesa l'evidència que, tot i les dures retallades, alguns executius del PP enguany no han pogut complir. Ara que ja s'ha passat prou el sedàs, doncs, toca suavitzar la imatge dels territoris presentant-los com els col·laboradors necessaris en la tasca de la recuperació.
Intencionalitat del FLA
Això sí, com a mostra evident de la tutela estatal que s'ha volgut exhibir des que es va encetar la legislatura, actualment La Moncloa es vanta dels diversos préstecs –que s'han venut com si fossin ajudes a fons perdut– que s'han fet als territoris perquè es puguin desempallegar de les factures endarrerides i assumir les despeses dels serveis socials. Ja sigui a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA) o del destinat al pagament de proveïdors, la tesi oficial és que el pèssim estat de les finances de molts d'aquests territoris impedeix que es puguin finançar els mercats amb unes condicions mínimament acceptables.
Això sí, l'Estat cobra per aquests emprèstits, malgrat que en el CPFF s'anunciés fins i tot que s'aplicaria un interès zero. Darrere d'aquesta iniciativa estatal s'amaga la necessitat de buscar una alternativa a l'incompliment respecte al que marca la llei: la revisió i negociació d'un nou model de finançament. De fet, l'única cosa que s'ha pretès en tot aquest temps és un enduriment de la Lofca, la norma que regula les finances dels territoris de règim comú. De moment, la reforma continua el seu tràmit parlamentari i l'objectiu és blindar per llei per garantir el finançament dels serveis socials.
En tot cas, el pretext de Montoro per paralitzar la discussió del canvi de sistema –que s'hauria d'haver resolt el 2014– és que la qüestió genera massa soroll territorial i, a sobre, com a conseqüència de la disminució dels ingressos públics, tampoc no hi ha gaires diners per repartir. En tot cas, Hisenda ha volgut situar el focus del desacord pel canvi de model en la reivindicació que al seu dia va fer Catalunya sobre el pacte fiscal i, sobretot, per la pulsió sobiranista que va succeir el cop de porta de Rajoy a Artur Mas quan el 2012 es van reunir a Madrid per discutir sobre un nou horitzó financer.
Préstecs i sobiranisme
I, sobretot la política de préstecs, ha servit a Montoro per forjar una altra part substancial del relat de l'executiu del PP per intentar combatre l'independentisme, amb el benentès que es presenta l'Estat com l'únic capaç de garantir el benestar dels ciutadans catalans i evitar el col·lapse dels comptes de la Generalitat en vista del desgovern que atribueixen a Artur Mas.
Al mateix temps que s'iniciava el setge als territoris, es va presentar el primer esborrany del que el PP presentava com una reforma per garantir la racionalització del món municipal. Un any i mig després, el desembre del 2013, el Congrés donava el llum verd definitiu a una llei que l'oposició rebutjava perquè considerava que restava competències als ajuntaments i se servia de les diputacions per privatitzar els serveis públics en poblacions amb menys de 20.000 habitants.
En aquest afany d'estalvi, l'executiu de Rajoy havia estudiat la possibilitat de forçar la desaparició d'ajuntaments, però la iniciativa ni tan sols va agradar a les corporacions governades pels populars, que adduïen que, a banda de suprimir determinats ajuntaments, gairebé no tindria incidència econòmica i l'impacte sentimental entre els seus ciutadans podria ser contraproduent. També es va eliminar dels primers esborranys la possibilitat de suprimir el nombre de regidors i la proposta que en els municipis més petits l'alcalde no cobrés cap mena de remuneració. La reforma, si més no, limita el sou dels batlles –que en el cas de les grans ciutats no podran cobrar més que un secretari d'estat– i inclou un nou repartiment competencial, que en alguns casos passarà a anar a càrrec dels governs territorials, si bé alguns aspectes encara estan pendents de reformes posteriors. Per tot plegat, al seu moment des de CiU es va denunciar que la llei no era bona ni per a Catalunya ni per al conjunt de l'Estat, i va insistir a criticar unes mesures clarament recentralitzadores i, sobretot, que “empetiteixen” el món local.
Les principals retallades als territoris i ajuntaments
Sanitat
El maig del 2012, el PP aprovava en solitari la retallada més important dels serveis sanitaris que gestionen els territoris: 7.000 milions d'euros. Va ser l'inici d'un sever paquet de mesures per reduir la factura i promoure la privatització del servei.
Educació
En el mateix ple del Congrés, els de Rajoy aplicaven una reducció de 3.000 milions en la despesa destinada a educació. Tot i l'assentiment de les comunitats del PP
als plans estatals, el ministre José Ignacio Wert es va haver de fer enrere per tal de sufocar una rebel·lió interna quan va voler tocar les beques Erasmus. Entremig,
Wert tirava endavant la Lomqe, que ha provocat topades successives no només
amb Catalunya, per qüestions d'autogovern, sinó també amb tota la comunitat educativa
i estudiantil.
Dependència
El primer Consell de Ministres de Rajoy arrencava amb una moratòria d'un any per avaluar nous dependents. Això va ser només l'aperitiu dels cops de destral que han rebut les persones que, per llei, haurien de rebre ajut estatal. En total, Rajoy els ha reduït més de 2.000 milions d'euros i ha convertit
en paper mullat una norma que ja va
néixer amb prou deficiències, segons denuncien els seus hipotètics beneficiaris.
La Cora, una arma llancívola
La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va presentar la Comissió per a la Reforma de les Administracions Públiques (CORA) com el gran exercici de reestructuració i supressió d'òrgans estatals. Passat el temps, no se'n treu l'aigua clara: es desconeix quin és l'estalvi real i els organismes que han desaparegut. Això sí, l'informe ha servit a Montoro per intentar collar els territoris que no compleixin el dèficit perquè eliminin oficines a l'estranger o defensors del poble i facin ús de les institucions estatals com ara les ambaixades. Algunes autonomies del
PP s'han afegit a la iniciativa.
Menys autonomia municipal
A partir de la reforma del món local,
l'Estat i les autonomies es repartiran les competències dels ajuntaments, i a més s'aplicaran limitacions al sou dels alcaldes. En el cas dels municipis inferiors a 20.000 habitants, la gestió dels serveis pot passar a mans de les diputacions en el supòsit que no garanteixin el compliment del dèficit. L'oposició considera que aquesta mesura implica la privatització dels serveis públics.