La senyora Madrigal i la tirania espanyola

No havia sentit mai el seu nom, ara ja la coneixem, li diuen Consuelo Madrigal, és fiscal general de l'estat espanyol. En unes declaracions, ha invocat la “Il·lustració”, a la manera inquisitorial espanyola. Declara que cal seguir el principis de la il·lustració, de lluita contra els ‘fanatismes', els ‘dogmatismes', ‘la tirania', etc. però també contra les seues ‘desviacions' i entre les quals col·loca el procés social participatiu del 9N i la proposta del dret a decidir de Catalunya o dels Països Catalans, tiranitzats des de Madrid, des de fa segles, amb un menyspreu absolut des del no reconeixement de la nostra llengua, cultura i país. No és que no el reconeguen, és que programen el nostre extermini, ens agredeixen i no volen que ens defensem.

Ella, la fiscal general, es considera “il·lustrada” a si mateix, però nega els drets de ciutadania i no reconeix que la ciutadania catalanoparlant tinga cap dret, perquè ha d'acceptar la subordinació, el racisme i el supremacisme lingüístic, polític i ‘nacional' de l'artifici estatal que imposa l'estat espanyol. No sé la seua genealogia familiar ni política, però aquesta fiscal reprodueix la mentalitat, els principis fonamentals i les estructures polítiques del franquisme que s'ha perpetuat en alguns àmbits de la justícia, la política, els militars, la policia, els mitjans de comunicació i una gran part de polítics de l'estat espanyol, sobretot dels partits nacionalistes espanyols o espanyolistes. Potser la nissaga de la senyora Madrigal la podem resseguir a l'organigrama polític de “l'Holocaust espanyol” de Paul Preston.

Declara aquesta invectiva contra el dret a decidir i contra el procés independentista, la senyora fiscal, des de posicions dogmàtiques, fanàtiques, tiràniques i gens il·lustrades, perquè quan es neguen els drets humans, socials, polítics i culturals o nacionals dels altres (en aquest cas de ‘nosaltres'), que no són reconeguts com a subjecte polític, la llei esdevé una autentica presó, una tortura, una gàbia i una farsa en continuïtat amb la dictadura franquista per a vulnerar els drets dels altres. La llei, millor dir, “les lleis espanyoles” esdevenen una burla i un escarni per a violar els drets bàsics a l'educació, a la sanitat, a la vivenda, al treball, la redistribució de la riquesa, les inversions a l'eix mediterrani i la reproducció de les esferes de la vida, com explica Jürgen Habermas a “Facticitat i validesa”. I les lleis de l'estat esdevenen les lleis del més fort a l'estil de Carl Schmitt, seguint el binomi amic-enemic. I, en aquests afers, massa sabem qui són els ‘amics' i qui els ‘enemics', qui els ortodoxes i qui els ‘desviats' o heterodoxes.

Si un estat, com passa a l'estat espanyol, en compte de protegir i defensar els drets de la ciutadania dels Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, els exclou i prioritza, descaradament i de manera supremacista, els espanyols castellanoparlants, els que no ho som, ens hem de defensar, per instint de supervivència, en defensa pròpia i hem de fer via al marge d'unes lleis injustíssimes que ens recorden a les lleis “por ‘justo' derecho de conquista”, del monarca espanyol Felip Vé quan, després de la batalla d'Almansa, 1707, el setge de Barcelona de 1714 i l'atac a Mallorca, el 1715, ens imposaren el decret de Nova Planta, derogaren les lleis dels Països Catalans i ens dictaren, tirànicament, les lleis i la llengua castellana, tractant d'eradicar la catalana, des de llavors fins ara. Actualment, en el postfranquisme igual, Madrigal forma part de la casta jurídica de Madrid, que intenta perllongar els hàbits i les “lleis” franquistes en una democràcia que és una burla i un escarni per a la ciutadania dels Països Catalans. Una democràcia ‘constitucional' interpretada de manera dogmàtica i fanàtica en funció dels interessos madrilenys i de l'Espanya castellana i anticatalana. Per tiranitzar-nos.

Sota la invocació de la “Il·lustració” observem, patèticament, les seues ombres goyesques, els seus monstres, les seues pròpies ‘desviacions' i tiranies espanyolistes; és una invocació vana a la “Il·lustració”, que serveix per a vulnerar els drets de la ciutadania dels Països Catalans, sense dret a tenir drets, en considerar que només des de Madrid es té el dret per a tenir drets de manera supremacista per a ‘atorgar' o imposar als ‘altres' la llengua, la política, la fiscalitat, la cultura i nacionalitat espanyola o madrilenya, vulnerant tots els drets humans, de ciutadania i de reconeixement. Des d'una perspectiva assimilacionista pròpia de les pitjors tiranies pre-il·lustrades i post-il·lustrades a la manera jacobina i centralista de Paris, a més de borbònica de Madrid.

Perquè des de la metròpoli, es viu en una bombolla reproductiva de la dictadura franquista, on maltractar les altres nacions, en tractar-les coma territoris provincials o colonials esdevé un fet ‘ortodox', i dogmàtic, de “sentit comú”, una ‘obvietat', sense cap desviació, hi ha l'hàbit i el costum d'oprimir els altres i d'exterminar-los, tant en la conquesta d'Amèrica (Todorov) o Filipines com en la conquesta interior, dels Països Catalans (Josep Benet, Joan Fuster, F. Ferrer i Gironès), Euskal Herria o Galícia. La inquisició es torna el braç jurídic de la força bruta indispensable per oprimir, tot i que siga vulnerant els drets dels altres, perquè com massa sabem, per als ‘espanyols' i llurs fiscals, els catalans (valencians, balears), gallecs i bascos, no tenen dret a tenir drets ni a ser reconeguts en la seua ciutadania i nacionalitat. Si aspiren a decidir en els seus propis afers (fiscals, socials o culturals), són uns “desviats”, com es deia dels homosexuals fins fa quatre dies i sembla que encara a França amb l'afer de no permetre donar sang. Per tant, se'ls qualifica com a ‘grup de risc' que cal corregir-los amb la força bruta de la llei discriminatòria.

Per això, cal imputar al president de la Generalitat de Catalunya, jutjar-lo i condemnar-lo, perquè, en haver posat les urnes perquè la catalana gent del Principat vote, decidisca i participe, per escoltar a la seua gent, a una part important del parlament i del poble català, ha ‘vulnerat' el recte camí de l'espanyolisme, del supremacisme espanyolista, que no reconeix els drets dels altres. Evidentment, només els espanyols a la manera castellana tenen dret a tenir drets, la resta ha d'acceptar la subordinació i l'opressió de l'estat espanyol, com un fet ‘providencial', ‘decidit' per la gràcia divina d'una casta jurídica espanyola que pensa que els catalans, (balears i valencians), només han de ser bons per a ser espoliats i perquè accepten de bona gana les vulneracions jurídiques que des de Madrid tinguen a bé proporcionar-los, en una interpretació de les lleis pròpies d'acord amb mentalitats cavernícoles. Si haguérem acceptar lleis com el dret de cuixa dels monarques, l'esclavatge, el sufragi només masculí, el caciquisme, etc. dictarien encara “la seua llei”.

Amb juristes així, no necessitem tenir cap dret perquè invoquen, perversament, els principis il·lustrats des de la ignorància, la brutalitat i la tirania, allò de tot per a la ciutadania del poble espanyol, entès a la manera madrilenya, però sense la ciutadania dels pobles català (valencià o balear), basc i gallec. Aquesta ciutadania subordinada i pobles ‘nacionals' de segona, perquè són nacions sense estat, no tenen dret a res i ja s'encarregaran els fiscals espanyols, des de Madrid, que continuen sense tenir cap dret ni reconeixement jurídic, ni cultural o polític, com passa al País Valencià i les Illes, en una llengua catalana en una situació d'extermini programat a tots els àmbits. Per exterminar-nos.

En tenir la força bruta dels aparells de l'estat i aplicar la llei a la manera inquisitorial espanyola, esdevé molt fàcil mantenir la tirania espanyolista; com sempre han fet contra els Països Catalans. Uns anys enrere, posarien en la picota i li tallarien el coll a Artur Mas, a la consellera d'Educació i a la vicepresidenta de la Generalitat. I proclamarien que la barbàrie espanyola és la llei necessària i ‘justa' i ‘divina' per a esdevenir ciutadania il·lustrada, quan, tots sabem que ‘il·lustració' i ‘espanyolisme' és ‘gairebé' un oxímoron. Per no dir del tot.