Política

Mai va ser un oasi

La gran topada entre CDC i UDC va tenir lloc el 2001, quan Duran i Lleida va sortir del govern català enfadat per la designació de Mas com a successor del president Pujol

La federació va ser la fórmula posterior per mirar d'enfortir l'aliança, però tant l'Estatut acordat amb Zapatero com el procés sobiranista van fer créixer les desavinences

El 1991Duran i Lleida i Roca van enfrontar-se per com l'aleshores coalició es presentava a les municipals

El 5 de febrer del 2001, Josep Antoni Duran i Lleida va dimitir com a conseller de Governació de la Generalitat. El motiu va ser la batalla per la successió del president Pujol, que havia triat Artur Mas, al qual va nomenar conseller en cap. Duran i Lleida va considerar-la una decisió “unilateral, partidista i legítima” que desequilibrava la coalició, i d'aquesta manera va donar un cop de porta a l'any i escaig d'estada al govern de la Generalitat. L'única vegada que hi ha estat.

Aquell cop de porta davant l'ascens de Mas va ser una de les desavinences més sonores entre els dos partits que formaven el que aleshores era encara una coalició: Convergència i Unió. Una coalició que el 1978 havia acordat presentar-se conjuntament a les eleccions que hi hagués a partir d'aleshores. Aquell acord de coalició incloïa unes condicions que marcarien per sempre la relació entre CDC i UDC i, de retruc, la política catalana: una quota d'un mínim del 25% en les candidatures i en les responsabilitats executives dels diferents governs.

Des del 1978 fins al 2001, les tensions entre els dos membres de la coalició remeten sempre als recels d'Unió de perdre perfil propi i visibilitat. Sempre mirant-se de gairell, qui millor ha encarnat aquesta desconfiança ha estat Duran i Lleida, president del comitè de govern d'Unió en els últims 28 anys. Ahir, quan es va anunciar una de les decisions més transcendentals d'Unió des de la represa de la democràcia –una sortida del govern encara més sonora que la del 2001– Duran no va aparèixer per parlar públicament. Només se'l va veure encallat a la porta giratòria, a causa de l'aglomeració de periodistes, quan sortia de la seu del seu partit, abans de la intervenció del secretari general d'Unió i secretari general de la federació de CiU, Ramon Espadaler.

Els anys 80, la relació d'Unió amb Convergència ja genera diversos corrents d'opinió en el si d'UDC: alguns dels més favorables en aquell moment a l'entesa amb el partit de Pujol ara han abraçat les tesis sobiranistes (és el cas de Joan Rigol, Agustí Bassols o Llibert Cuatrecasas). S'imposen, però, les tesis de Duran, enderiat a ultraprotegir el propi espai. D'aquí vindran diverses topades entre els dos partits de la federació, ja abans del 2001: no es pot dir que la seva relació hagi estat un oasi.

El 1991, amb vista a les eleccions municipals, hi va haver fortes discrepàncies entre les dues formacions, i, en aquest cas, entre Duran i Lleida i Miquel Roca (llavors president secretari general de CDC). El motiu era tancar el pacte amb les condicions de com es presentaven a aquesta cita electoral, ja que UDC reclamava que se li reconegués el seu creixement. Aquell xoc va evidenciar la relació tensa entre Duran i Roca. Les diferències amb el soci van portar més enrenou encara en el si de CDC, amb un enfrontament entre Pujol i Roca, que acabaria descavalcant Roca d'aspirar a la línia successòria en el lideratge dels convergents.

Ja amb Pujol retirat de la política, Duran va tenir una fricció amb Mas per la foto de l'acord de l'Estatut amb el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Era l'any 2006 i l'aleshores secretari general d'UDC, Josep Maria Pelegrí, va acusar Mas d'haver exclòs Duran de la reunió amb Zapatero. Una nova disconformitat que demostrava que la creació de la federació de CiU, segellada el 2 de desembre del 2001, només havia permès apaivagar l'empipada per la successió de Pujol i garantir la continuïtat política de l'aliança entre els dos socis de manera momentània. Temps després es veuria que havia estat un miratge, malgrat que Pujol va presentar la federació com una fórmula per “donar més confiança” en el terreny electoral.

El tomb sobiranista de CDC davant el no de Madrid al pacte fiscal porta a l'avançament electoral del 2012 i a les diferències de discurs polític més grans que hi ha hagut mai entre convergents i democratacristians. De fet, abans d'aquestes eleccions, Duran i Lleida va opinar obertament contra la posició independentista de Mas i els socis de federació. A partir d'aquí se succeeixen les topades i cada vegada més estrepitoses, com és l'oposició de Duran al pacte d'estabilitat de CDC amb ERC.

L'acceleració del procés.
D'ençà de les eleccions al Parlament del 2012, CDC i UDC van emprendre camins oposats. Unió, sovint a través de Duran i Lleida, va pregonar una vaporosa tercera via en lloc de la independència. La pregunta de la consulta del 9-N va ser un altre camp de batalla. Amb vista al 27-S, Duran va posar-ne en dubte el caràcter plebiscitari, i Mas, en canvi, va pactar el full de ruta primer amb ERC i no amb els seus socis. Una de les últimes crisis va ser el febrer passat, quan CDC i Unió van votar de manera divergent la proposició de llei contra el gihadisme.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia