Trepes i mestretites del poder

La meva percepció és que l'únic partit polític que ha posat nerviosos —o hauríem d'afinar dient que “ha esglaiat”?— els poders fàctics ha estat Podemos. Podríem afegir-hi aquelles formacions amb objectius que se'ls assemblen (Barcelona en Comú, Compromís, Ahora Madrid...),encara que la denominació sigui diferent. I aqueix nerviosisme —o por que ells ens volen transmetre— no ha minvat després de les eleccions, ans al contrari. Manifestacions incontinents n'hi ha hagut de tots els colors, prou bròfegues, fins i tot, algunes d'elles. Entre d'altres floretes, el fullet parroquial de CiU, en parlar del senyor Pablo Iglesias, hi afegeix “el de la cueta”. I és que no hi ha forma que aprenguin maneres quan veuen en perill el companatge personal.

Per a mi, tot allò que pertorbi els poders fàctics i els seus llepaires —procedents sobretot del món de la política i dels mitjans de comunicació— és una bona notícia. Si, a més, els Consells Ciutadans de Podemos serveixen per a controlar els trepes i els mestretites —que n'hi brollaran com a fongs, ja que sembla un mal inherent a la política— s'haurà donat un pas endavant de qualitat. I si, endemés, exigeixen canvis en profunditat dels partits que volen pactar amb ells, no trobaré prou cava al mercat per a celebrar-ho.

Perquè en aquest país cal un canvi d'estructures. Els del PP foren sabedors que, si volien manar alguna vegada, calia mudar i no quedar-se en un simple maquillatge o “passada de photoshop”, com ha fet l'altre gran partit tradicional, traient de la copalta Pedro Sánchez. Fins i tot, canviaren de nom, ja que aquella AP (Alianza Popular) del Paleolític passà a denominar-se PP, terme pres d'un partit que formà part de la UCD.

Amb tot, cal més, molt més. Sobretot de partits que estan desapareixent del mapa polític hispà. No crec que ho facin, però, partits que representen, com si d'agents comercials es tractés, els mateixos poders fàctics. El poeta alemany Heinrich der Glïchezäre va ser el primer a dir que la sang és més espessa que l'aigua, tot donant a entendre que els llaços de sang són determinants. Crec que aquells que sorgeixen a partir d'interessos o ideologies polítiques afins, ho són més. Com, si no, s'explica el pacte que han signat PP i CiU per tal de vetar l'aparició de polítics corruptes als mitjans de comunicació en el moment en què hi apareixen acompanyats per la policia o entrant a la presó? Així doncs, sembla que els lligams d'interessos són més potents que no pas la lluita per l'independentisme, per exemple. O m'equivoco? I què dir dels variats pactes que han signat PP i PSOE sobre quasi tot? Poden o no poden més que una ideologia suposadament incompatible?

Finalment, voldria tancar aquesta reflexió amb el tema de la pressió que algun partit minoritari pugui exercir dins d'un altre on concorren més d'una sigla. És el que jo anomenaria “partit llastrat”: potser guanyades les eleccions, aquell de menut vulgui imposar-se sobre el més votat. Això podria comportar serioses dificultats que no s'haurien d'obviar.