Les set vides de Duran

El futur polític de Josep Antoni Duran i Lleida és una de les grans incògnites que deixa el trencament de la federació de CiU. Les formes felines de les maniobres del líder d'Unió sempre han aixecat suspicàcies. I aquests dies, encara més. En tota la pel·lícula dels fets, des de l'entortolligada formulació de la pregunta interna sobre el procés sobiranista fins als resultats i la posterior decisió de sortir del govern català, a Duran se l'ha vist molt poc.

En la línia de la seva estratègia de projecció pública dels últims mesos, les seves intervencions han estat sobretot a través de Twitter i de la carta que envia a la militància cada divendres. L'última va ser divendres passat, en la qual, a més de disparar amb bala contra CDC, va admetre per primer cop que UDC estava dividida. Tot seguit, i obviant la posició dels crítics, va insinuar la voluntat de construir un bloc de partits catalanistes no independentistes (amb el PSC, amb el qual, segons va dir per Twitter, començarà converses, amb ICV...). Seria un intent de desenterrar la seva fallida “olivera nacional”, gairebé vint anys després, com a aglutinadora de les forces catalanistes, però amb un teló de fons molt diferent, en què el debat independentista és central.

Ja abans del trencament, la mà de Duran s'ha notat en tots els moviments d'Unió, entre altres coses perquè segueix pilotant amb mà de ferro el comitè de govern del partit. Un càrrec que ha exercit també amb el guant de seda necessari per llaurar-se les fidelitats que l'han portat a guanyar el referèndum intern, encara que sigui de manera molt ajustada. Era un referèndum sobre el procés sobiranista que va acabar convertit, de retruc, en un plebiscit sobre la seva figura. Duran fa 37 anys que és al comitè de govern d'Unió, els mateixos que fa que CDC i UDC formaven coalició, i en fa 28 que té el timó del partit.

D'aquest plebiscit intern, que ha tingut la primera fita històrica del trencament amb Convergència, Duran n'ha sortit indemne. Té, això sí, el partit fracturat, però ell i el seu fidel escuder –Ramon Espadaler, secretari general del partit i qui ha tret les castanyes del foc aquests dies– s'han agafat a la victòria. Escassa, però victòria.

Una vegada més, com els gats que s'estrenyen quan han de passar per un forat més petit, Duran se n'ha sortit. Al capdavall, la seva història política està farcida d'equilibris, declaracions estratègiques, gestos i maniobres oportunes: de la sortida cap al Parlament Europeu –on assegurava que el seu partit podria tenir més visibilitat– a l'enfrontament amb Miquel Roca (aleshores secretari general de CDC) pel repartiment de poder dels dos partits, del Pacte del Majestic (el 1996) a la fracassada “olivera nacional”, de ser l'home de CiU a Madrid a la sortida irada del govern català per no ser l'hereu de Pujol, de l'enèsima empipada per no aparèixer en la primera foto del pacte de l'Estatut amb el president espanyol Rodríguez Zapatero als flirtejos amb Rajoy i les insinuacions d'un futur ministre català... Mil vicissituds que travessen l'etapa gloriosa de l'autonomisme i el peix al cove, en la qual Duran s'ha bellugat com un peix a l'aigua.

Als anys vuitanta, de seguida arriba al poder dins del partit i s'imposa a altres veus que li podien fer ombra. L'últim embat que va rebre va ser el de l'exalcalde de Vic Josep Maria Vila d'Abadal, el 2012, que va acabar deixant el partit per desavinences. Mai, fins ara, s'havia posat tan en dubte el seu lideratge i la seva línia política. No obstant això, Duran sempre ha sabut navegar entre diverses aigües. Només cal mirar l'hemeroteca per comprovar les ocasions que, davant alguna situació estellosa, ha estat escaientment de viatge a l'estranger, en alguna trobada internacional de partits democristians (per exemple). Ha estat, també, un especialista a fer esclatar les polèmiques que li han convingut en el moment més oportú. Acumula una enciclopèdia de crítiques a Convergència –a Miquel Roca, a Jordi Pujol, a Pere Esteve, a Artur Mas...– per encendre un foc intencionat que, després, d'una manera o d'una altra, s'apagava.

Les últimes setmanes, Duran sembla que s'ha fet calculadament fonedís. Després del 9-N, va presentar la plataforma Construïm, articulada al seu voltant i que ha fet forrolla a les xarxes socials amb atacs gens velats als convergents. En presentar-la, va parlar de la voluntat de crear “un espai polític de centre” que fugís de “la confrontació i dels frontismes”, i va advertir que el debat polític no es podia centrar “només en la qüestió nacional i la independència”. Tot això passa en un context en què el poder de Duran com a diputat a Madrid ha decaigut: el PP governa amb majoria absoluta i, a Catalunya, CiU va canviar de soci el 2012 per abraçar ERC (un pacte que va criticar reiteradament). A més, la Comissió Bilateral de Transferències Estat-Generalitat, de la qual va ser nomenat president el 2010 (càrrec que va deixar a l'inici del 2014), fa molt de temps que no es reuneix ni té res a dir-se. El juliol del 2014 també va deixar de ser secretari general de CiU.

Aquests dies, parlant del futur de Duran, alguns advertien que “té més vides que un gat”. Dirigent polític des de finals dels setanta, ha sobreviscut a la descavalcada del president Pujol, arran de la tumultuosa confessió d'ara farà un any, i ha sobreviscut a molts altres dirigents que van quedar en el camí als noranta o en el tombant de segle. Qui serà el candidat d'Unió el 27-S? Es presentarà el partit a les eleccions estatals? El futur de Duran segueix lligat a Unió? Potser a Construïm? Veurem quantes vides té el gat.