L'operació policial iniciada ahir a instàncies del jutge de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón no té precedents en el nostre país. En els últims anys, des de Catalunya havíem associat la imatge de policies ocupant literalment ajuntaments i detenint alcaldes i càrrecs públics de posats i costums gens honorables amb altres territoris de l'Estat teòricament més permeables a trames de corrupció com la que el superjutge sospita que funciona des de fa temps i que tindria l'epicentre a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, una de les poblacions de l'àrea metropolitana que més ha canviat –i cap a millor– en els últims anys.

El pes polític d'alguns dels detinguts reforça la idea que no ens trobem davant d'un cas qualsevol. Parlem de Bartomeu Muñoz, que almenys fins ahir al matí era un dels alcaldes de l'àrea metropolitana amb més pes en el PSC. Batlle de Santa Coloma, vicepresident primer de la Diputació i primer secretari de la federació del Barcelonès Nord, una de les més influents en l'aparell del partit, a més de membre del comitè federal del PSOE. I parlem de Macià Alavedra i de Lluís Prenafeta, dos dels pesos més pesants dels successius executius que, amb Jordi Pujol al capdavant, van governar Catalunya 23 anys. O sigui, que en definitiva estem parlant de posar sota sospita polítics influents dels dos principals partits d'aquest país nostre que, amb el cas Millet, semblava haver esgotat la capacitat de sorprendre's.

La magnitud de l'operació judicial, i la importància d'algun dels seus protagonistes no ens ha de fer oblidar el dret a la presumpció d'innocència de tots i cada un dels detinguts. I més, quan qui la dirigeix des de Madrid és Baltasar Garzón, un jutge mediàtic amb una trajectòria tan plena d'encerts com d'errors clamorosos. Però sobretot, el que cal és exigir un cop més a la justícia que arribi fins al fons de la qüestió. Amb superjutges, amb jutges cargol o amb jutges de qualsevol mena. Perquè els catalans de Santa Coloma de Gramenet, de Badalona, de Sant Andreu de Llavaneres o d'on sigui, necessitem saber si encara vivim en un oasi o si malauradament –com es pot desprendre del nerviosisme mostrat ahir per alguns responsables del PSC i de CiU–, ja vivim en un país normal.