Fa més de setanta anys que en el poble del Tarragonès on vaig néixer hi havia un mestre de primària que tenia predilecció pel fill d'un important terratinent. S'ha de dir que aquest era intel·ligent i sobresortia. Cada dia, en corregir-li exercicis o donar la lliçó, el mestre feia amb veu alta «Molt bé, Canadell!» L'expressió va quallar. Actualment, la població indígena per lloar quelcom ben fet, encara ho repeteix. És un clàssic.

El titular d'El Punt del dia 10, «Caixa Girona prefereix anar sola», em va sorprendre agradablement i em va evocar la infantesa. Tot i que no hi ha similitud amb l'escola del meu poble, sí que un cert paral·lelisme m'ha incitat a cridar «Molt bé, Serra!», afegint-hi «Molt bé, consell de Caixa Girona!» i «Molt bé, els qui han ajudat a fer caliu per a la gesta.»

No tinc res en contra de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu i crec que les tres fan molt bé d'unir-se. La posició i les similars característiques territorials ho aconsellaven. La minimització bancària en una economia globalitzada no té sentit. Sens dubte obtindran bon rendiment de la fusió. Ara bé: a part de perdre personalitat i iniciativa, el sentiment de propietat característic dels gironins i de passar de propietari a noi dels encàrrecs i tallats, què hauria obtingut Caixa Girona que no tingui ara? Res. Com a molt, una certa potència per acarar aventures financeres que, durant uns anys, tindran perill imminent. Altra cosa és el que hauria aportat. De correguda: prestigi, seriositat, bon fer, coneixement aprofundit del territori, relació, historial, bons resultats, gran treball cultural i social i sentit de la propietat gironí. Un desproporcionat balanç! S'hauria vist millor la unió amb parents de lluny de Tarragona i Lleida, que amb els sogres barcelonins.

Amb aquesta decisió, però, no tot seran avantatges. Cal preparar-se per a una lluita ferotge pel mercat. Les comarques gironines sempre han tingut fama de riques. Quelcom hi ha de cert, tot i que d'uns anys ençà el desenvolupament no ha estat al nivell d'altres indrets de Catalunya. És molt possible que l'acudit popular de «Girona, rai!» hagi quallat en alguns llocs i perjudicat. Caixa Girona ha de reblar el clau popularitzant encara més la seva obra social, de la qual la cultura és prou coneguda, però no tant la resta. A vegades, la inèrcia no és prou bona i cal reconsiderar els «sempre s'ha fet així».

En prendre possessió de la presidència, vaig escriure: «Aguanta fort, Manel! Girona t'observa», tot i que creia que no seria posat a prova tan aviat. S'ha resistit el primer embat amb fermesa, tot i que les circumstàncies econòmiques fan pensar que sols serà una treva. «Molt bé, Canadell!» Volia dir «Molt bé, Serra, Cornellà, Calders i resta de consell i directius!» Heu fet història prenent una decisió gens fàcil, sortejant pressions i advertències interessades. Heu estat la dolçor dins de la gran agror de la nevada.