Als profans els resultarà estrany saber que fins fa tot just 60 anys els banyolins no es van decidir a aprofitar la immensitat de l'estany per abastar d'aigua corrent les llars i les fàbriques. «Hem de tenir en compte que fins aleshores l'estany tenia una mala imatge», expliquen Hostench i Dutras, referint-se al fet que no es tenia gaire cura del llac i la gent no podia concebre que es pogués beure aquella aigua: s'hi pescava, s'hi navegava i els més atrevits hi nedaven, però també s'hi llençaven tota mena de deixalles i fins i tot havien instal·lat a tocar de la ribera de ponent l'abocador de la ciutat. I encara, per acabar-ho d'adobar, en aquelles aigües més d'un s'hi havia ofegat.

L'estiu del 2007, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) recuperava un pou antic de la riba nord-oest de l'estany i hi instal·lava un piezòmetre (un mesurador de la qualitat de l'aigua) quan la perforadora va punxar una vena líquida que alimenta el llac, a 341 metres de profunditat. D'aquell brollador, en sortien cap a 200 litres per segon, més del triple que la quantitat mitjana que s'obté de l'estany. A més, va resultar que aquell líquid era de molta qualitat i que no caldria tractar-lo gaire. Ara per ara el pou està tancat, a l'espera que l'Ajuntament de Banyoles i l'ACA es posin d'acord sobre si s'explotarà o no. «A nosaltres ens aniria molt bé, és clar, però és una decisió que han de prendre ells», manifesten a Aigües de Banyoles.

La d'aquell pou és excel·lent, però la qualitat de l'aigua de l'estany també és bona, segons la companyia. És una aigua «dura», rica en sulfats i calç, molt característica de la zona. On la planta de tractament ha de treballar més és en l'eliminació d'aquests dos tipus de components. En canvi, no conté gaire nitrats, malgrat el costum de milers de gavians d'anar a defecar a l'estany. Els excrements es mantenen a la làmina superficial o a molt poca profunditat, i la captació, en canvi, es produeix cinc metres per sota de la superfície.

L'11% de l'aigua que circula per les canonades d'Aigües de Banyoles es perd. «No és una quantitat important, en termes relatius, sinó que ens movem en la franja baixa i és molt inferior a la que teníem als anys 80, que era del 20%», assegura Joan Hostench. I puntualitza: «No es tracta de pèrdues produïdes per filtracions permanents, sinó que corresponen a fuites d'un moment determinat.» Entre el moment que es detecta la pèrdua i la reparació poden passar unes hores, prou temps perquè es malmetin milers de litres d'aigua.

De fet, la companyia disposa d'un sistema de control de les quantitats d'aigua que hi ha a tota la xarxa i s'obté aquesta dada en temps real. Cada tram de la xarxa té assignada una quantitat de consum que es considera normal. Si, per la raó que sigui, la quantitat varia molt, es dispara una alarma.

Com qui diu, a les pantalles del sistema informàtic de la companyia s'hi nota el batec de la ciutat. A Aigües de Banyoles saben quan la gent s'aixeca als matins, quan el partit televisat es troba a la mitja part... «Ara el consum està força repartit, però quan hi havia una empresa molt important de cuirs –que ja no existeix–, sabíem quan engegaven perquè la gràfica es disparava cap amunt», recorden a la companyia.