Aquesta és la força de la raó. Espanya és la raó de la força.

Sra. Imma Tubella, teniu més raó que una santa. Espero que els senyors de CiU, que tot sembla indicar que els tocarà manar els pròxims quatre anys, la llegeixin i se l'escoltin. Que gastin un 12% del pressupost de la Generalitat en recerca! Que quadrin els números, segur que es pot fer i que retallin tota la despesa absurda que han generat a l'Administració catalana els diferents governs de tot color. Espero que anem cap a Finlàndia i que Espanya vagi cap on vulgui. La independència serà seductora o no serà.

Quan llegim articles com aquest, primer de tot hem de reflexionar. D’aquest en trec que la societat catalana, en conjunt, hem estat una mica, si se’m permet l’expressió, als núvols – la Sra. Tubella en diu relaxats –.

L’època de bonança ha estat llarga. No hem lligat els gossos amb llonganissa però, mira, déu n’hi do. I, no ens hem adonat que el nostre entorn canviava. TICs, llenguatge, xarxes socials, economia, educació. Tots aquests canvis ens han superat. La societat no hem sabut reaccionar a temps, i ara ens veiem obligats a triar, amb caràcter d’urgència, a qui ens volem assemblar.

Però, qui és el responsable de no haver advertit o, més planer, no s’ha adonat, que ja fa molt de temps s’estava produint un canvi. L’exhausta societat o la “classe” – club – política? Estem a la cua d’Europa pel que fa a educació, és una manca de recursos o és una manca de planificació? Qui ha de liderar aquest desitjat canvi? Els qui ocupen les posicions de lideratge o la societat exhausta?

SEMPRE HE TINGUT MOLT BONES AMIGUES QUE ES DIUEN DOLORS \ Avui us escric dues notes. Aquesta, que dedico a la Dolors Palma, i la que us arribarà més tard, dedicada a la Dolors Lopez Escudero (tan carinyosa com tu, Dolors, no en tinc cap més. \ Dolors Palma. Aquesta inconstituciona litat de l'Estatut avui vigent és la tercera i més important, perquè ja no es tracta, com en les dues anteriors, de si algú decideix impugnar-la, sinó que marca l'agenda del nostre Parlament per mandat constitucional: la Constitució l'obliga, com a mínim, a sotmetre l'Estatut a referèndum. Si l'Estatut perd la consulta, el Parlament es veu obligat a formular-ne un de nou. \ No puc compartir amb tu que avui a Catalunya ens trobem davant "una nova utopia sense punt final en el temps si per aconseguir-ho s'ha de convèncer Espanya". Qui s'ha d'autoconvèncer (qui s'ha d'aclarir) no és ningú més que Catalunya. Aquesta "idea de continuar bregant amb el país veí", la trobo una apreciació errònia. Això no ha passat mai del 1980 cap aquí. Com aconsegueixen els seus objectius tota aquesta patuleia que cada dia engequen una maquinària potentíssima, i no pas barata --i qui la paga?--, dedicada a vendre aquesta fal·làcia de la Catalunya víctima d'una Espanya botxí...! \ Em sembla que ja et vaig dir que només cal que ens fixem en el Parlament. Deus haver seguit, com jo, l'evolució del moviment de les consultes, que aquest estiu fa un any va néixer a Arenys de Munt. Mirem l'actitud dels sis grups de la Cambra davant la convocatòria de la consulta oficial. Comptem quants grups i quants diputats hi estan a favor i en contra. I ara mateix, Dolors, tu i jo no estem parlant d'independentis me, federalisme (si no ho concreten, jo no sé això què és) o regionalisme (l'autonomisme és la forma d'autogovern comunament acceptada com a òptima per totes les regions espanyoles). Ara mateix, i encara que molta gent no ho vegi o no ho vulgui veure, parlem de quin concepte de la democràcia és majoritari a Catalunya aquest diumenge de juliol del segle XXI. \ Des del 1980 no hem tingut cap Parlament independentista. Si no l'hem elegit, senyal que no l'hem volgut tenir. Actualment, per mi, hem arribat ja tan avall que aquesta tardor jo ja no votaré independentista, com he fet sempre. Votaré democràtic. Votaré perquè Catalunya pugui celebrar una consulta on tothom pugui expressar quin estatut polític, sigui el que sigui, vol pel nostre país. És indiscutible que, tant a l'esperit com a la lletra, la Constitució estableix que Catalunya ha de tenir l'estatus polític que acordi el seu Parlament (elegit per Catalunya i només per Catalunya: ens representa doncs). En cas de discrepància amb les Corts centrals, que l'han de validar, és obligació constitucional sotmetre'l a ratificació de l'electorat (nosaltres i ningú més que nosaltres: el cos electoral de Catalunya, i no pas tot el cens espanyol). Si fins aquí estem d'acord, ningú pot impedir que Catalunya, i sense cap necessitat de sortir de la Constitució, tingui l'Estatut d'autonomia que vulgui. Tant si és el que des de Madrid ens van publicar al BOE com si és un altre en virtut del qual Catalunya comenci a caminar com un nou Estat de la UE. \ I no hi ha hagut, ni hi haurà mai tampoc, cap brega. Si de cas (si Catalunya es vol independitzar), una negociació (que sembla ineludible) de cooperació en la redistribució de l'Estat en dos nous Estats. I això depèn només i exclusivament de nosaltres. I avui ni tan sols es veu clar que el nou Parlament ens hagi de sortir prou democràtic, prou parlamentari i prou constitucional perquè ens vulgui consultar. I jo ja tinc una casa que m'espera a l'estranger (ei, si sóc viu) si Catalunya no vota democràtic. \ Jaumetria

Als anys 1960, Pujol tambe va fer una comparacio similar a la de Edward Hugh. Va dir que podriem haver estat com Suissa pero que la forta immigracio ho havia impossibilitat. Ara la situacio es repeteix: no podem ser com Finlandia perque, amb menys poblacio, el pais nordic te nomes un 2.5% d'immigracio i Catalunya un 15%. No ens enganyem.

Sra. Tubella: vostè NO és un exemple d'allò que postula. Objectivament, segons els vostres treballadors (inclosos professors / consultors sub-contractats, amb tot el sentit de la paraula, amb condicions de feina argentines ó pitjors), i segons alumnes i ex-alumnes, el nivell què vostè ha aconseguit a la UOC és absolutament lamentable, digne de la pitjor universitat espanyola. Per tant, doni exemple vostè primer, i després ja en parlarem. Per tal de ser un país de primera, hem de fer una gestió de primera, no una gestió mediocre, com la que vostè pot presentar, al menys fins a dia d'avui.

Te molta raò Inma. Catalunya no pot ser com Argentina. Ens toque als catalans lluitar i imposarnos. Precisament jo fa un temps resideixo a l'Argentina i conec la realitat d'aquest inmens país, conquistat i dominat pels espanyos fins fa 200 anys. Pero la mitat dels seus havitants son descendents d'aquells que volien conquistar el imperio i per desgracia es nota molt la seua influencia. Ara bé, desde el moment en qu'es va aconseguir l'independencia -gracies als generals, també espanyols que varen convertir l'exercit en argentí- el país está molt concienciat en ser ARGENTINA i als descendents dels espanyols, els agradi o no, no els hi quede cap mes remei que aceptar-ho, sinó serien ben repudiats. Només cal veure la proliferació de la seua bandera albiceleste, la porten tots i la posen a tot arreu, senten com ningú la patria ARGENTINA. Així es veu amb el futbol, potser l'unica oportunitat per donar-se a coneixer al mon. ARA ELS QUEDE MOLT PER FER I AMB LA SEUA VOLUNTAT HO FARAN.

LA REVOLUCIÓ DELS PETONS (per l'amiga Dolors Lopez Escudero) \ Avui, diumenge 25 de juliol del 2010, és un dia històric al País Basc. ETA aposta per la via política exclusivament. Finalment ha deixat les armes. A Euskadi ja saben que el bloc uniformista espanyol que dóna suport a Ajuria Enea no tornarà a guanyar unes eleccions. I aposten per la via democràtica, parlamentària i constitucional que ha seguit Catalunya. Perquè s'han adonat que Catalunya és ja virtualment independent. I si el basquisme guanya les seves pròximes eleccions, després dels catalans s'independitzar an els bascos. \ A Catalunya podria ser també un dia històric. Amb les declaracions d'avui a Catalunya Informació del president del Parlament, Ernest Benach, el nostre país puja un graó més en la independència virtual. Si el president Montilla no es belluga, almenys l'altre president, el de la Cambra, sí que s'ha mogut, i aquest altre Molt Honorable també ens representa. Si el govern i les Corts centrals també ens representen, com es menja això que diu que ara s'arremangaran? Els representants tenen el deure d'estar arremangats en tot moment. \ I ja van cometre la inconstituciona litat de modificar l'Estatut als despatxos, sense cap motivació aparent, els mateixos partits que ens van engatussar amb el miratge del 30 de Setembre. Qui determina l'actuació d'aquests partits? La voluntat ciutadana no, que només pot ser una: o l'Estatut del 2005 o el del 2006. Quin poder fàctic els fa canviar d'Estatut, a uns mateixos partits, en tres mesos i tres setmanes? I ni tan sols han estat bons per salvaguardar aquest segon Estatut fruit del seu pacte i que ens van voler fer creure que era el seu ideal. \ La segona inconstituciona litat va ser l'incompliment durant un any del termini estatutari per acordar el nou model de finançament. I el Parlament català pesant figues. Incomplerta la llei, ja no es pretendre que ningú la compleixi sense vulnerar el dret fonamental a la igualtat. La llei obliga a tothom igual. No admet discriminació. No hi ha qualificatiu que lligui amb la transgressió legal --en aquest cas estatutària-- de representants i governants. \ I quin nom li hem de posar a aquesta última martingala. Filtrada la sentència, el poder central ens va assegurar que garantia les inversions de la disposició addicional tercera. Però l'independentis me català no para de créixer --com no podria ser de cap més manera amb un Estatut anticonstitucio nal--, i ja s'han estroncat les obres públiques teledirigides des de Madrid. Augmenta encara més la nostra independència virtual. \ Totes aquelles noies que vam conèixer a la cada dia més llunyana joventut, totes juntes, aquelles joves estudiants que, sense immutar-se, ens explicaven que tal o tal altre examen els-hi havia anat "regulín-regulán", totes juntes, totes --el gran Josep Pla, el mestre trobador dels adjectius (no en tindrem mai cap més com ell), si les hagués vistes, les hauria qualificat de "fines, generoses, amables, agradabilíssimes"--, totes aquelles noies que ens van atraure en la nostra joventut es van aplegar el 10-J i totes juntes es van manifestar pels carrers de Barcelona amb una festiva i simpaticota pancarta on totes les televisions del món van poder llegir: "Adiós y gracias, majos". \ Van bastant equivocats aquells que es pensin que la independència és un cop de porta i/o ensenyar les dents. La independència de Catalunya ha de ser la revolució de l'alegria. La independència és agafar una guitarra (que només pot ser que flamenca --Flandes (!?)--) i començar a cantar tots junts, i no pas en castellà sinó en espanyol, 'Amigos para siempre'. \ L'entranyable amiga Dolors Lopez Escudero ens comenta la nota 'Dignitat parlamentària', publicada aquests dies a l'AVUI / EL PUNT i en una xarxa social. Primer de tot, té dubtes sobre la consulta. Ens remetem a tot el que hem escrit aquests dies en el sentit que el referèndum és avui una obligació democràtica, parlamentària i constitucional, i (com que ens considerem en deute amb ella) ens posem a la seva entera disposició per dialogar sobre totes les qüestions que vulgui tractar. En segon lloc, advoca per una unitat que defineixi el camí cap a la independència i suggereix la possibilitat que, arran d'aquest consens, ens poguéssim estalviar tot el dineral que s'emporta qualsevol campanya a les urnes, tenint en compte aquesta crisi que estavella les pedres. És aquí, en aquest segon apartat (que la consulta és el primer pas ineludible ho veiem molt clar), on ens ha tocat el voraviu, que (per si algú no ho sap) és la fibra més sensible de qualsevol persona. I fins avui no hem pogut acabar de madurar aquestes quatre ratlles. No acceptarem mai que a la política hi hagi res que sigui impossible. Tot enterament és qüestió de voluntat. \ Visca el REI. Llarga vida al REI. Aquesta tardor tot Catalunya votarà pel REI. \ Ahir l'amic Roger Malló Vilaplana ens va etiquetar a la seva nota 'Brams d'ase no arriben al cel!', on hi ha aspectes que podem compartir i d'altres que no. És un honor. I li correspondrem amb una etiqueta en aquest apunt. I si l'amic Roger ens honora amb el seu gest, no és pas pels personatges polítics de primera fila i/o partits o associacions que ens acompanyen en l'etiquetatge. És perquè no tenim cap motiu per dubtar de l'independentis me de l'amic Roger o de l'amiga Isabel-Helena (estimadíssima IH). No en dubtem gens. Només opinem que s'equivoquen on són, perquè no podem dir el mateix de l'actual direcció de CiU. \ Hem fet tot el que hem pogut per ajudar a aclarir quin és el camí democràtic que ha de seguir Catalunya per sortir d'aquesta crisi que afecta tots els àmbits. Amb aquest text proposem avui que tothom faci un pas més, secundant les declaracions del president Benach a l'entrevista d'aquest migdia. I que tothom i cadascú, electors i electes, facin el que vulguin, que nosaltres pensem fer el mateix. Però avui quedarà ben clar que la unitat a Catalunya no és cap impossible. I que si algú no s'hi apunta, és que no s'hi vol afegir. \ Si és ben veritat que hem procurat treballar tan bé com hem sapigut, ho és també que el millor apunt a favor de les llibertats democràtiques de Catalunya no l'hem escrit nosaltres. L'ha escrit el vicepresident Carod-Rovira. I si algú el vol llegir, que faci com nosaltres: que el busqui i el sàpiga trobar. \ Fa molts anys que Carod ens regala interessants articles a favor de la llibertat i la democràcia del nostre país. És l'actual número dos de la Generalitat. Ell va impulsar aquesta reforma estatutària que ens pot conduir fins a la independència. \ ERC va anunciar que Carod no aniria a les llistes i almenys fins avui no ha fet públic que hagi canviat d'opinió. No hem entès mai aquesta decisió, i així mateix ens ha tocat escriure-ho. Tampoc no pensem que ningú ens en hagi d'explicar res. El tàndem Puigcercós-Ridao va guanyar el congrés del 2008. Ells dirigeixen i no hi tenim res a objectar, tret de la incomprensió que acabem de reiterar. \ I Carod? Carod ens ha tornat a obsequiar. Aquesta vegada, en forma de comportament exemplar. Ell és un militant més d'Esquerra i treballa per Esquerra i per Esquerra busca el vot. I ja vindrà el congrés del 2012. \ Visca el REI. Llarga vida al REI. Aquesta tardor tot Catalunya votarà pel REI. \ Però i el REI què és? Tot això del REI, què vindrà a compondre? El REI... \ Si el Tribunal Constitucional es mira l'article 62.c constitucional, veurà que en aquesta Corona, també constitucional, no es convoca cap referèndum que no el convoqui el rei. I que no hi ha cap fonament jurídico-constituci onal per sostenir que, quan un Parlament vol celebrar un referèndum per consultar el seu cos electoral, aquest plebiscit l'hagi de convocar, autoritzar i organitzar un govern investit per una altra Cambra que és elegida per un cens electoral diferent. I el govern central, en el moment de redactar-se la Constitució, era el govern de l'Estat perquè no n'hi havia cap més, ja que només existien les Corts constituents. A partir de l'entrada en funcionament d'altres Parlaments que investeixen altres governs, el govern de l'Estat va passar a ser el govern central. El que té més competències i les més importants. Però no les té totes. Un dels diferents governs, doncs. I les Corts centrals no tenen assignada l'atribució d'elaborar l'Estatut de Catalunya. \ És al rei Joan Carles, que sí que representa tota la Corona i en tots els àmbits, a qui Catalunya ha de sol·licitar la convocatòria si vol celebrar un referèndum. \ I el vicepresident Carod-Rovira ha de quedar fora de les llistes en unes eleccions tan importants? Doncs no. Si la consulta l'hem de demanar al rei, muntem el REI. I que Carod encapçali el REI. \ El REI no és Esquerra Republicana. És una plataforma nova: la candidatura unitària que hem de poder votar totes les catalanes i catalans que estiguem a favor de la consulta. Quan ERC tingui enllestides les llistes, com que Esquerra és partidària de la consulta, que les faci arribar al vicepresident. I que facin el mateix tots els partits que vulguin celebrar un referèndum que ja s'ha convertit en una exigència constitucional. Ja no direm res sobre democràcia i parlamentarisme. \ Per aquesta tardor, totes i tots els que volem normalitzar la democràcia representativa i, d'una vegada per sempre, instaurar la democràcia participativa o directa a Catalunya, tots, necessitem aquesta candidatura unitària que vagi més enllà de les sigles dels partits. I si algú no s'hi adhereix, serà ben bé que es gira d'esquena a l'electorat que li dóna el vot. \ L'Estatut referendat del 2006 ja no existeix. Les tres formacions que el van propugnar han permès que ens el escamotegessin. Tenim l'Estatut fiscalitzat pel TC, que satisfà dos grups de l'hemicicle, i els altres tres que hem dit, ells que el toleren. I tenim una sisena opció partidària de la independència i de la democràcia participativa que representa la consulta. \ Referèndum d'Estatut o Independència (REI). \ Catalunya no ha fet res mal fet. S'ha acabat el temps dels sacrificis sempre en el mateix sentit i sense cap mena de correspondència. Ha arribat aquella hora, que arriba a tantes unions, d'intentar la separació de mutu acord, la separació amistosa. Tenim l'obligació d'intentar-ho. Espanya és la mare de molts dels nostres fills. Espanya serà l'Estat més amic que tindrem. Tothom (països i persones) té el deure de treballar pel bon veïnatge. Si Espanya canta alguna cançó vistosa i singular com va ser el 'Chiki-chiki', li donarem els nostres vots a Eurovisió. \ Catalunya no en té cap culpa si CiU i PSC sucumbeixen tan sovint a la irreprimible fal·lera de jugar tots dos a Madrid al joc de l'escolanet, que ve a ser com una mena de versió 2.0 del tradicional joc de l'oca: d'escolanet a escolanet i ens queda un Estatutet. Si ni la sociovergència ni el convercialisme no piulen, després ja ve la tercera força que és Esquerra. Per això avui el president del Parlament ha hagut de parlar i s'ha guanyat la prerrogativa de repetir càrrec en el Parlament que vindrà, que si el REI obté majoria serà una Cambra atípica: consultadora i, si és el cas, estatutària-constituent. \ I com que els republicans estan sols avui donant suport a la consulta, i Carod-Rovira no va a cap candidatura, el vicepresident ha d'encapçalar la llista del REI, i a ell li ha tocat confeccionar les llistes de la plataforma per la consulta oficial, negociant amb diferents partits que s'hi adhereixin a partir de les llistes que té pensades cada formació de cara a les urnes. \ Els d'ERC són els primers que s'han de sacrificar en benefici del REI. Per això són ells, els republicans, els primers que impulsen el REI (com una mena de Luxemburg ocupat pels alemanys on la majoria germanòfona es va fondre de la nit al dia i tothom parlava francès per civisme). Pensem que Puigcercós, Benach i Simó no poden faltar al pròxim Parlament (és l'únic que sabem de les llistes d'Esquerra). Si Reagrupament s'hi suma, Mora i Carretero també hi han de ser. Si Solidaritat puja al carro, Laporta, lópez-Tena i Bertran també hauran de tenir el seu escó. Si s'hi adhereix ICV-EUiA, han de tenir el seu escó Herrera, Camats i Miralles. Tots els presidents del 10 de Juliol que vulguin participar en el REI també han de tenir el seient garantit en el nou hemicicle. I CiU i PSC i PP i C's i tothom que hi doni suport. La unitat és això. \ I que el vicepresident Carod no ens agafi mania --coordinar l'entramat no pot ser fàcil-- perquè nosaltres no decidim res. Només se'ns va contractar per analitzar la situació i proporcionar idees. Els missatgers no mereixem cap represàlia. La decisió és a la seu dels partits. \ Aquesta pot ser sonada. Una "revolució tranquil·la" de les que fan època. I ara ja s'ha vist que no té cap color. Ni cap flor com va tenir la Revolució dels Clavells portuguesa. El que té és un gest. El gest de l'afecte fratern: la fraternitat com l'únic camí possible per arribar a la llibertat i la igualtat. \ És la revolució de qui no pot caure més avall i per això demà mateix comença a recuperar l'autoestima. Una revolució afectiva que ningú és capaç de parar. Ja no cal esperar a demà. Podem començar aquesta nit mateix. Ara. En aquest instant. \ Tothom hi és benvingut. L'únic requisit: que qui hi estigui a favor ho ha de manifestar proposant petons o encaixades de mans o oferint abraçades. Això, només que arrenqui, ja no ho atura ningú. Benvingudes i benvinguts al REI. Referèndum d'Estatut o Independència. La de Catalunya pot ser la Revolució dels Petons. \ [dispenseu que no s'hagi pogut repassar] \ Jaumetria