Candidat al Nobel d’economia d’enguany i ponent estrella a la Jornada d’Economia de Caixa Manresa celebrada ahir, Paul Romer va conversar amb l’AVUI.

Vostè diu que el creixement és la suma d’un procés d’acumulació de noves tecnologies i noves regles. Partint d’això, a què atribueix la recessió actual?
La crisi ha mostrat que les regles no van estar a l’altura dels canvis i innovacions del sector financer.

Cal construir noves regles? O bé limitar determinades innovacions?
Haurien de pensar en una combinació d’aquests dos elements. Una de les objeccions que fan les firmes del sector financer quan els dius que cal més regulació és que això alentirà la innovació financera. Però si tenim en compte que aquestes innovacions no han estat bones per a la societat, no ens hauríem de preocupar de les seves objeccions.

Quines regles hauríem de dissenyar?
Fixem-nos en el conjunt de l’economia i en la capacitat de la gent per moure’s, d’un lloc a l’altre, d’una companyia a l’altra. Pensem en els idees que viatgen arreu del món, en les noves companyies que poden crear. Tots aquests elements són essencials per fomentar la innovació al sector privat. Per tant, cal crear un marc, unes regles, que els fomentin.

Posi-me’n un exemple.
Als EUA és molt difícil tenir seguretat social si ets un emprenedor. Li explicaré el meu cas: volia crear una companyia però només ho vaig poder fer perquè la meva dona estava treballant per una gran empresa i gràcies a ella jo vaig poder mantenir la cobertura sanitària. Si hagués volgut fer-ho sol, no hauria pogut. De fet, s’ha estudiat que les regles definides pel nostre sistema sanitari avui fan molt difícil que els solters s’arrisquin a impulsar un projecte empresarial.

El sistema de seguretat social atura la innovació?
Exacte. Podríem tenir més innovació, més projectes emprenedors amb un altres sistema sanitari. No és només una qüestió de drets socials.

Tornem al sector financer. Eric Maskin defensa un marc regulador que penalitzi els directius si s’equivoquen. Comparteix aquesta idea?
És un problema que tinguin guanys quan tenen èxit i no hagin de retre comptes quan hi ha pèrdues. La qüestió és com solucionar-ho: una via seria fer-los pagar quan els bancs no van bé i una altra solució seria obligar-los a limitar els riscos que poden acceptar. En aquest sentit, si el govern dóna cobertura a les empreses quan no van bé, hauria de poder limitar els riscos que assumeixen.

Com es pot concretar?
En el passat estava ben definit quins eren els tipus d’actius i passius que havien de tenir els bancs. Però aquesta regulació es va eliminar durant els anys 80, i això va crear una situació en què els bancs i els accionistes poden assumir molts riscos. Si guanyen, es queden els beneficis. Si perden, ho paguen els contribuents.

Què cal fer?
Hauríem de distingir entre quines empreses han de rebre l’ajuda de l’Estat i quines no. Quan va esclatar la crisi, el govern va socórrer bancs comercials, però després va haver de rescatar companyies com AIG o Bearn Stearns.

No les hauria hagut de salvar?
El que ens hauríem de plantejar, ara que la crisi ha quedat enrere, és que hauríem de fer en el futur perquè això no tornés a passar: hauríem de deixar molt clar que si el govern avala els deutes d’una companyia, també pot limitar les retribucions i el tipus d’inversions que faci. Si això no s’accepta, el govern no avalarà. I, d’altra banda, si una empresa vol créixer al marge del govern, sense que aquest la controli, se n’haurà de limitar el creixement, perquè si hi torna a haver una crisi, el govern, igualment, les haurà de rescatar.

Les reformes d’Obama van en aquesta línia?
Ho intenta, però el Congrés i les empreses estan pressionant per mantenir el sistema actual. Les empreses volen mantenir les garanties actuals sense haver de sotmetre’s a cap tipus de control.

Se’n sortirà Obama?
No. Les empreses mantindran l’statu quo actual.

I tindrem una nova crisi...
Sí, en quinze o vint anys.

És frustrant. Què es pot fer, davant d’aquest evidència?
Tenir un sistema de regulació com el que tenen vostès a Espanya. Cada país ha de regular el seu propi sistema financer. El que ha fet Espanya, limitant on podien invertir els bancs, és positiu. Però, en canvi, no van posar límit a la bombolla immobiliària.

La regulació estatal, en un món global, és suficient per evitar una nova crisi?
Si Espanya no hagués tingut una bombolla immobiliària, amb la regulació bancària que tenen, estarien en una molt bona situació. Entenc que és molt temptador culpar l’exterior, però sense la crisi immobiliària estarien molt millor que ara.

Vostè diu que les idees noves són la clau del creixement. Com es poden incentivar?
Fomentant una bona educació, tenint un sistema educatiu productiu i estimulant la mobilitat arreu del món i entre companyies. El més important és mesurar com és d’efectiu el teu sistema educatiu i intentar augmentar-ne la productivitat. Després d’aconseguir això, fent els canvis organitzatius i adoptant les regles que facin falta, és quan s’ha de pensar a gastar més diners.