Martí Parellada és una de les persones que més coneixen el món de la universitat. Catedràtic d'economia aplicada de la UB, examina avui l'economia i el sistema universitari.

Zapatero vol canviar el model econòmic, però retalla la dotació per a R+D. És coherent?
Evidentment, no és la mesura més adequada. Però reequilibrar els comptes públics és molt urgent. I, a més, el ministeri està dissenyant mecanismes perquè la retallada no afecti la viabilitat dels projectes de recerca.

Finlàndia, als 90, va patir una crisi similar i va basar la recuperació en la inversió en R+D. Zapatero fa tot el contrari.
Tindrem més dificultats per fer el canvi de model productiu, però espero que no hi hagi un canvi dràstic de prioritats. Com més dotació pressupostària, millor, però el problema no és estrictament de diners, sinó de com està organitzat el sistema nacional de recerca, i hi ha punts a millorar.

Què cal canviar?
L'ens públic de referència a Espanya en recerca, el CSIC, segurament requeriria una organització diferent. Les comunitats autònomes estan explorant models de recerca notòriament diferents: s'han creat centres, molts de manera consorciada i altres com a fundacions, relativament potents si es té en compte el seu pressupost. Són centres que tenen una política de personal molt vinculada als propis projectes de recerca, amb un nombre molt reduït de llocs de treball permanents, i això, en general, està donant resultats importants. Catalunya n'és un exemple. I aquest model ja es contraposa al del CSIC.

Quin model té, el CSIC?
Hi ha prop de 13.000 persones vinculades al centre, amb un percentatge de funcionaris públics relativament elevat, quasi el 50%, cosa que redueix el dinamisme que requereixen les activitats investigadores.

Manca vinculació al món empresarial?
En efecte, i no només en l'adquisició de serveis que les empreses poden fer als instituts del CSIC, sinó també en una participació directa d'aquestes en els seus òrgans de govern.

Un altre element controvertit dels comptes és l'apujada d'impostos. ¿Pot alentir la recuperació?
Hi ha el consens que no és el moment d'introduir augments impositius.Tot i això, els increments que ha proposat el govern s'han fet amb una certa cura: l'apujada de l'IVA es trasllada al juliol del 2010, un moment en què la majoria d'analistes pensen que l'economia estarà creixent. Recuperar el ritme de creixement és essencial per recuperar l'equilibri pressupostari. I això depèn de diverses coses, entre d'altres, que el consumidor tingui confiança i gasti (el consum pot representar el 60% del PIB), que el dèficit exterior disminueixi, etc. Fixi's que, en una situació de recessió, aconseguir l'equilibri pressupostari controlant la despesa o augmentant els ingressos públics pot tenir efectes contraproduents per a la recuperació de l'economia.

Diu Krugman que dèficit i deute són instruments per fer front a la crisi.
Evidentment. I la majoria de països ho estan fent. Però de la mateixa manera es pot entendre que aquesta política no pot ser indefinida. No podem mantenir dèficits públics entorn del 10%! En un moment o altre cal introduir mesures correctores. I la prova del nou serà definir quan cal introduir les mesures correctores sense avortar la recuperació.

L'FMI recomana que s'introdueixin quan la recuperació sigui sòlida.
I això concorda amb el fet que l'augment de l'IVA es traslladi al juliol del 2010.

Què ha de fer el govern perquè sortim de la crisi millor del que estàvem?
El govern espanyol, com la majoria de governs, ha fet una política decidida de despesa en programes diversos que han intentat, primer, donar estabilitat al sistema financer i, segon, contenir el deteriorament de la demanda agregada. En aquest àmbit no hi ha hagut grans diferències entre els països desenvolupats. Una altra cosa és si les mesures que s'han impulsat per mantenir aquesta demanda agregada són les adequades o no ho són.

Ho han estat?
Hem de pensar no només en les mesures d'efectes immediats sobre el nivell d'atur, sinó en la definició d'un nou model de creixement, que requereix mesures d'impacte a mitjà i llarg termini.

Vostè coneix a fons la universitat. Quines reformes s'hi han d'impulsar perquè contribueixi al canvi de model?
Així com en recerca tenim un problema de recursos pressupostaris i també de model, en el sistema educatiu i a les universitats també tenim un problema semblant. La universitat espanyola escolaritza al voltant d'un milió i mig d'estudiants: cal, doncs, més adaptació de les titulacions al mercat de treball i una millor orientació de les activitats de recerca i de transferència de tecnologia a les necessitats del sistema productiu. I això suposa crear incentius i uns mecanismes de govern de les universitats públiques diferents dels d'avui.

En quina línia s'han de modificar?
La majoria de països europeus han fet canvis substancials en els seus models universitaris, reduint quantitativament els seus òrgans de govern i introduint una presència creixent de representants externs a la mateixa universitat. Uns òrgans de govern que són els que designen el rector de la universitat, que, al seu torn, designa els degans i caps de departament. Les reformes europees doten les universitats de més autonomia per contractar professorat i adaptar les condicions laborals a les seves prioritats estratègiques i els atorguen més capacitat en la selecció d'estudiants.

L'últim informe de la fundació CYD subratlla la caiguda de graduats a Espanya, amb taxes per sota de la mitjana de la OCDE, i alhora l'elevat atur d'aquests graduats. A què ho atribueix?
El sistema universitari és el sistema que fins ara ha estat determinant i exclusiu en l'ensenyament superior. En molts altres països hi ha ensenyament superior universitari, però també no universitari. Fins ara a Espanya la FP de cicle superior ha estat poc valorada. L'objectiu era sempre anar a la universitat. I, d'altra banda, les qualificacions que atorga la universitat requereixen més adaptació al mercat de treball.

¿Hi ha desconnexió entre universitat i empreses?
N'hi ha més en l'activitat formativa que en l'activitat de transferència de tecnologia: la presència d'empreses, agents socials i institucions en la definició dels graus universitaris és perfectament millorable.

Alguns estudiants alerten que si es condicionen els graus a les necessitats de les empreses, les humanitats tenen els dies comptats.
La universitat, lògicament, ha de mantenir uns principis essencials i ha de donar formació en tots els camps de la ciència, incloent-hi les humanitats.

Com es combina el vessant humanístic de la universitat amb els requeriments empresarials?
El problema és que fins ara la definició de les titulacions l'ha fet tota sola la universitat. No han de desaparèixer, les humanitats. El problema és que en aquest moment les titulacions tenen una escassíssima vinculació al mercat de treball. I això s'ha de canviar. I, d'altra banda, ningú diu que les humanitats no es puguin impartir més en consonància amb el mercat de treball: un titulat en humanitats també ha de poder trobar feina.

El mateix informe subratlla les mancances de la universitat en la transferència de tecnologia.
A les universitats l'activitat investigadora està funcionant bé, i això és conseqüència que el disseny de les carreres acadèmiques fa que els professors hagin de publicar. En canvi, en transferència de tecnologia cal distingir-ne dos tipus. La reactiva, fruit de la demanda d'una empresa, que està funcionant bé. I la proactiva, vinculada a les patents i les spin-off, empreses que sorgeixen de l'activitat investigadora, en què els resultats són discrets.

Què hem de fer?
Els problemes també estan vinculats al sistema d'incentius. Si un professor té contracte amb una empresa, pot rebre uns ingressos addicionals. Aquest és un incentiu prou important! En canvi, no hi ha prou incentius per fer patents. I tampoc és senzill crear spin-off, que no acaben tenint una influencia rellevant en la carrera acadèmica del professor.

A banda de conèixer a fons el món universitari, ha estudiat, i molt, l'economia catalana. Trullen deia que la recuperació d'Espanya passava per la nostra indústria exportadora.
Catalunya, i Barcelona en particular, són una peça determinant en el total de les exportacions espanyoles. Per tant, bona part de la recuperació passa pel sector exterior. I en els últims mesos està millorant el dèficit comercial, però ho fa perquè disminueixen les exportacions menys que les importacions. Quan ens recuperem, caldrà veure si les exportacions creixeran per sobre de les importacions.

Passarà?
Li puc dir que una economia industrial com la catalana està en millors condicions que la d'altres regions espanyoles per afrontar la crisi.

El conseller Castells va dir que sortiríem de la crisi abans que Espanya.
Tot i que estem en millors condicions en el terreny de la internacionalització que altres zones espanyoles, finalment la sortida de la crisi també dependrà de l'evolució del consum privat i de com creixin els països amb què comerciem. Si Alemanya, el Regne Unit i França consoliden el seu creixement, Catalunya ho té bé.